Llàgrimes de nadal

Després d'un any d'espera, arriben les festes que els nens petits esperen amb tanta il·lusió. El nadal ja es aquí amb els regals, els dinars i sopars familiars. Tothom ja ha omplit la guardiola per a fer uns regals explèndits, si més no, intentaran que ho siguin. Als carrers de Palma ja han penjat els llums, a moltes cases podem veure el Pare Noel pujant a un balcó o finestra i el que més omple la nostra ciutat són cares de nens mirant les joguines dels mostradors. Ja deuen haver enviat la carta, deuen tenir la foto amb el seu rei preferit i per por a que no els portin res, deuen fer més bonda que mai. Tot és il·lusió, amor i companyia... almenys, exteriorment.
Dins una casa la solitud està xuclant el sentiment nadalenc, no es veu betlem ni tampoc arbre, tot pareix un dia més. La casa és buida, no s'hi veu ningú però sabem que no són de viatge. Què està passant? On és la gent? Puc contestar aquesta pregunta. Jo visc aquí. Per a la meva família ara el que menys importa és el nadal. Des de fa uns mesos la mala sort ens persegueix, ara s'ha instal·lat dins l'ànima de ma padrina i vol endur-se-la. Ella aguanta i ens obliga a celebrar els dinars habituals, diu que el nadal ha de celebrar-se i que està bé però jo sé que no és cert... té por a la mort i a mi també me n'està fent agafar. Passa cap d'any i ella segueix a casa, intentant dormir i aguantar un somriure a la cara que lluita internament amb ella per capgirar-se. De sobte no pot més, l'aire ja no arriba als seus pulmons i torna blava per moments. Tenc por, molta por. Any nou vida nova? Crec que enguany no serà així...
És ingressada a la clínica sense dubte per part dels metges. Té els pulmons plens de líquid i la sang infectada a causa de la seva insuficiència renal. Maleïts metges! No volen curar-la, diuen que seria fer-la patir per res però jo sé que no és cert... l'han de curar!! Per què llancen la tovallola tan ràpid? Segur que si fos família seva lluitarien per salvar-la. No soporto aquesta angoixa...necessito córrer, escapar, alliberar-me.
Vaig cap a casa, vull solitud. Miro velles fotografies al seu costat, busco racons on va acaronar-me de petita, agafo aquell peluix que em va regalar i l'abraço mentre les llàgrimes dolces però amargues em regalimen galta avall. No vull perdre-la i menys ara que comença a formar part del meu petit i desordenat món.
Ja no em queden llàgrimes ni forces per plorar, ara és hora d'aixecar-se i ser forta el pare ho necessita. No em volen a l'hospital, diuen que no val la pena que la vegi així i que és millor que em quedi a casa amb el meu germà. Tenen raó però em molesta, vull pensar que serà com cada cop que l'han ingressada: estarà uns dies allà i després pujarà amb més ganes de viure. Sí! Exacte. Passarà això. Jo ho sé i mai m'equivoco, no?
M'instal·lo a casa de la meva altra padrina, mentre el pare i la mare siguin a l'hospital ens toca viure allà. Pas els dies pensant en com rebré ma padrina quan torni i en les coses que faré amb ella després d'aquest ensurt. Les meves ties em fan sortir a les festes, jo no vull però elles creuen que és el millor per jo. Ho faig per els nens petits, ells no comprenen el que està passant.
Arriba la nit dels reis... acompanyo els meus cosins petits a la cavalgata i un dels reis se'ns acosta i em demana que vull aquest any. Jo li dic que el que vull no pot donar-m'ho... i de sobte començo a sentir-me malament. Avui no m'ha trucat la mare, és estrany, ho fa sempre. Deixo ma cosina amb la seva mare i corro cap a casa dels meus padrins, un cop allà veig que mon pare i ma mare seuen al sofà. Els abraço eufòrica, jo tenia raó, sabia que es curaria! Però la mare em diu que no...la padrina segueix a l'hospital però els ha obligat a venir per nosaltres... Diu que és un vespre especial i que l'hem de passar units. Units? Ella està a l'hospital! Això no és units!!
El cor no em batega, s'ha bloquejat. Per què triga tant a curar-se? Ja fa una setmana que està allà... començo a perdre l'esperança... Vaig a la meva habitació i guaito per la finestra, la pluja comença a caure i les muntanyes desapareixen dins la boira, sembla que el meu cor i el temps s'hagin posat d'acord. (Padrineta... no t'imagines quant t'enyoro). El pare i la mare parteixen a casa a dormir per demà anar prest a la clínica, m'acomiado d'ells i em torno a submergir dins jo mateixa cercant un poc de llum dins aquesta foscor però, no en queda... el poc llum que desprenia el llumí anomenat esperança, s'ha apagat amb la ràfega d'aire que ha deixat la porta quan s'ha tancat darrera els meus pares. Tot és negre i el meu món s'està enfonsant...
Avui toca dinar a casa de ma tia. Els nens obriran regals, cridaran, ploraran i botaran... jo estaré asseguda al sofà, no tinc ganes de res, només desitjo veure ma padrina, saber com està, la necessito a ella. La mare em telefona, la padrina ja està acabant. Em quedo muda, les llàgrimes tornen a aparèixer, sols puc demanar-li si m'hi deixa anar. Per què no? Jo vull dir-li adéu! M'enfado, m'enfonso, l'odio, la detesto... vull veure-la!!
Arriba la nit, no tinc son. Vull parlar amb ma padrina, dir-li que l'estimo i que sempre l'he estimat malgrat haver tengut els nostres problemes, l'estimo, l'estimo moltíssim. Però això no m'és possible, no pot parlar... ja se'n va. Ara entenc els anuncis de la televisió, aquell de torró on l'eslògan deia: "Vuelve a casa vuelve, por navidad". És per nadal quan la gent es reuneix, malgrat les seves diferències tots torenen a unir-se per formar un sòl grup, un sòl conjunt, una sola família... La meva família no està unida aquest nadal, això em fa entendre el que significa nadal: unitat. Aconsegueixo adormir-me gràcies als braços de ma padrina que m'abracen i em fan sentir acompanyada. Estic inquieta i dins el meu somni apareix ella, la veig amb un somriure i una brillantor encisadora als ulls, no parla, no es mou... em mira i la miro fins que desapareix. Em desperto. Què ha significat això? Miro el mòvil per veure l'hora que és: 21.37... és prest, encara tinc molta nit per davant.
" Mama mvl - Trucant "
A aquestes hores? Digui? Val, si, adéu.
S'ha mort. La meva padrina se n'ha anat. No tornarà... Em tanco al bany i telefono a la meva millor amiga, no ho entenc, no sóc capaç de plorar. Em fico al llit i arriben les meves ties, m'abracen. Una d'elles em diu " t'estimava i t'estima..." Començo a plorar...
M'estimava? No vaig demanar-li.
M'estima? No li puc demanar.