Llàgrimes de cristall tallat

((RELAT d'ITACA & Inflamable))
Ahir a la nit, plovia, però feia calor. Com gairebé molt dies de primavera no podia dormir.
Vaig sortir a la terrassa, sense fer soroll, a petits passos per no desvetllar a la mare. Vaig obrir la porta del balcó suaument, i de sobte em vingueren olors d'herba humida i camps verds. Feia olor a rosada... de la flor mes bella, del jardí que van ser els teus llavis...Somiava? No, però com si ho fes, doncs només m'envoltava un desolador paisatge grissaci, amb un aire que m'acaronava la cara, aire ple de pol·lució. Desanimada, vaig acostar el peu descalç al cru marge entre la trencadissa del balcó i el terra de casa. Era fresc, diferent. I poc a poc, la barana se'm acostava, ara sense por, no com quan de petita em deien que no m'acostés, perquè mai ningú havia confiat en mi, i dins meu sabia que no m'hi cauria. Els cabells ja eren mullats per llàgrimes de cristall tallat caient de núvols fets per fàbriques. S'enganxaven a les meves faccions també mulles, donant la sensació de llargada. Xopa, sense reaccionar, en estat d'embriaguesa. Perquè aquella sensació no l'havia sentit mai...un altre primer cop...Ara ja tot era diferent, diferent i especial, sensacions, amors, llibertats ompliren la meva vida d'una llum mai difuminada per cap sol ni estrella.
Una fredor dolça m'acaronà el cos, sembla que ets tu, amor, que no se on estàs, però que ets dins meu. I jo, amb força ànims i amb anhels de somriure vaig sortir definitivament a la terrassa, aquesta, tota solitària em brindava les portes d'un cor que encara no coneixia però que dintre de poc em faria gaudir de les millors llàgrimes de cristall tallat fetes estels i pluja. Ets tu.
Vaig dirigir els meus ulls al firmament, sense dubtar, perquè sabia perfectament que segons després, a ells els miraria amb autentica admiració, estels màgics, estels lliures, estels feliços...jo també volia ser un d'ells. Ara ja sé on ets.
Va ser doncs, quan perfumada amb fragàncies nascudes d'aquella petita boirassa que havia fet ploure, vaig estirar-me al gèlid terra i vaig intentar no tancar els ulls, enlluernats pels diamants centellants que envoltaven tot l'espai, tots naixien i morien sobre meu. En aquells instants vaig pensar què feia una noia estesa al terra d'una terrassa contemplant el cel estrellat, mentre milers de diminutes fulgideses li ofereixen guerra?
Potser estava boja, potser tornava a somiar, però no m'importava, estava sola amb el cel, la lluna i aquelles petites llums fulgents...els diamants... i amb vostè...tu... qui seria el que m'espatllaria aquella sensació de bogeria? Ningú...? - Em vaig respondre. La teva presència i la teva ànima em fa especial, ets aquí, ho noto.
Començava a refrescar, ja no plovia i el cel s'amoïnava. Ja no queien gotes, el cel ja no plorava. Els ulls se'm il·luminaven, i estava complaguda. Per mi, el món havia canviat en un segon. En un segon havien passat pel meu cor felicitats immerescudes.
Un segon etern. Un segon perpetu. Un segon infinit.
L'obscuritat ve cap a mi. Però em sento sola i et pregunto, a tu, tu que ets allà dalt i que ets tan lluny de mi però ets tan a prop que fins i tot et puc percebre...vols acompanyar-m'hi a contemplar els estels estimant-nos des de la lluna, amor?
Mentre somiava, et vaig veure al meu costat, com cada dia que et veig. Ara som llum, perquè l'obscuritat s'ha anat. Ets amb mi, jo soc amb tu, i amb tu vull morir com un estel fugaç, perquè vull estar sempre al teu costat...T'estimo...i se que ho has sentit.
Estic despertant...la llum m'enlluerna però aquest cop no ets tu...és el sol que surt i s'escola fins arribar als meus ulls...Tot ha sigut un somni...
Ara despertes i els teus ulls es queden clavats al sostre, te'n adones de que era real, que aquella paraula havia retopat contra les teves oïdes i no podies negar-ho, ell que anhelava aquella paraula tan desitjada moria tan sols recordar-la ... Va aixecar-se plorant i va comprendre que el "T'estimo" era present a l'habitació, i a la seva vida la qual encara no coneixia la estrella adequada.
Amb les idees renovades sota la pluja, ja no hi havia cotxes a la carretera, avions al cel, ja no hi havia més mort, ni més pobresa, només llum a la nit d'aquell cel blau, ple de llàgrimes, llàgrimes de cristall tallat, i tu eres una d'elles. Al braç em cau una gota de rosada, de la flor més bella, del jardí del que van ser els teus llavis, tornes a ser aquí al matí, i ara ets cristall de flor, amor...