Llàgrimes de color blau

Els seus ulls marcits miren l’horitzó a la recerca d’aquells moments i il•lusions de quan era una noia de casa bona, jove, bonica i amb tota una joiosa vida per davant.
Encara ara, després de tants anys, l’Eulàlia du clavades les espines de la impotència i de la rancúnia en el seu cor escardat. El rebuig dels seus i les befes cruels dels altres no aconseguiren, però, doblegar-la i molt menys ensorrar-la. Marxà lluny per oblidar però l’oblit no entén de distàncies. Quan tornà al poble per dir l’últim adéu a sa mare, cregué que podria defugir la temptació. Però, després de moltes pensades, avui ha tornat al moll, al capvespre, quan només l’omple la remor de les onades, per recordar el dia que, palplantada en aquest mateix lloc, guaitava la mar que li havia de tornar l’home de pell bruna i cabells negres a qui estimava.
Sembla que era ahir que els seus ulls, llavors vius i enamorats, el buscaven amb delit tot i sabent que no el podien veure. Tot un oceà els separava. Fins l’hora de retrobar-se.
Ell jurà que tornaria i ella el cregué. Sempre s’havien dit la veritat. Per molt lluny que el seu estimat anà a cercar fortuna, no hi hauria obstacle al món per aturar-lo en el seu afany de ser de nou al seu costat. Amb més o menys diners, prometé que es casarien tan bon punt tornés, malgrat l’oposició del pare que no havia volgut esposar la seva filla, la pubilla, amb aquell noi de mal profit. Mai no entengué que la riquesa no s’allotja a la bossa sinó al cor.
Des del seu exili ell escrigué moltes cartes, posant-la al corrent de totes les seves penes i reeiximents. Ella, prudent i poruga, només li contava el que ell desitjava saber.
Però a la fi havia arribat el moment del retrobament. Ell li ho havia escrit des de mar enllà, i ella comptava els dies que mancaven.
A bord d’aquell vaixell que el duia cap als braços de la seva Eulàlia, se la imaginava al port d’arribada, la pell blanca i pigada, i li parlava des d’alta mar, l’aire colpejant-li la cara. Ella guaitava l’horitzó des del moll, esperant el moment d’abraçar-lo ben fort per no deixar-lo marxar mai més.

―Tingues paciència, amor meu, que ja no trigaré gaire -deia ell, arraulit a coberta, la vista fixa al mar blau i a l’escuma blanca.
―Esperarem el que calgui –li contestava ella dempeus a tocar de l’aigua.
―Ja falta molt poc per tornar a estar novament junts. Em moro de ganes de veure’t –ell cridava per sobre el brogit del vent ferotge i de la mar avalotada.
―Quan arribis, estimat, serem l’enveja de tothom en veure’ns de la mà pels carrers del poble –cridava ara ella, fent emmudir les gavines.
―Ens casarem tant bon punt tinguem un aixopluc pel nostre amor, pesi a qui pesi –clamava ell, arravatat, els cabells negres al vent.
―Han estat unes noces llargament ajornades. Et tinc preparat un regal que desitjo t’ompli de goig –deia ella ansiosa i enrojolada, jugant el vent amb els rínxols dels seus cabells rojencs.
―El moment s’atansa, que ja em sembla veure la costa llunyana –celebrava ell, la mar cada cop més irada.

Un diàleg aquest del que només el mar i un nen, agafat de la mà de sa mare, en foren testimoni; testimoniatge d’un amor, d’unes ànsies i d’uns anhels exaltats per la distància. Una conversa a milles de separació anguniosa. Quantes hores, o potser jornades, hauria de suportar encara el vaixell solcant el mar enfurismat? Que llarga es fa l’espera quan el desig és tan intens! Potser la mar brava no volia que es retrobessin, gelosa de l’amor que es professaven?
Això ho pensà l’Eulàlia llavors i ho evoca ara que, trista i marcida, ja només li resta el record de la il•lusió, trencada a cops d’onades, i el dolor encara viu que li provocà la visió del fustam que, surant arreu de la badia, semblava haver vingut a donar-li el condol.
Com la llenya tallada a cops de destral, així acabà aquell vell vaixell carregat d’esperança. Com un arbre arrencat de soca-rel per la tempesta, així es sentí l’Eulàlia al veure frustrats el seus més preats desitjos i furtada la seva felicitat completa.
Mai volgué descloure-li al seu estimat aquell secret tan ben guardat per no turmentar-lo durant la seva llarga absència, un regal que ell mai arribà a conèixer. Aquell naufragi, amb mala fe i traïdoria, s’endugué al fons del mar tota possibilitat de lliurar-l’hi. Un mar que ara rep les seves llàgrimes, tenyint-les de blau. Llàgrimes que brollen d’una ferida profunda i amarga.
L’Eulàlia mai perdonarà al mar la condemna a quaranta anys de dolor i d’enyorança. Un dolor i una enyorança que només ha pogut compartir amb el fruit d’aquell amor prohibit, que tragué la pell bruna i els cabells negres del seu pare.