Llàgrimes de cocodril

M'ha agradat molt això de la fascinació per "agudesa dentífrica del cocodril". Has escrit un relat molt original, un xic surrealista amb aquests amors animals tan poc corrents: una ornitorrinca i un cocodril? Fantàstic! Mai no ha hagut barreres per l'amor, tot està permès. Però el final és tristot, és un final amb llàgrimes i, ni que siguin de cocodril, sense fan mal.
Salut company!

Curiosament he viscut la teva història com un quadre surrealista que m'ha subjugat. Creativitat, fantasia a dojo i un rerefons crític força interessant. Però, per damunt de tot, he copsat l'esperit d'un poeta. I gran, per cert! ( I no parlo d'edats, que consti!)
Una abraçada, Ramon, i un molt bon any!

I m'agrada haver empès la creativitat amb el tema del repte 'fascinació'.
Crec que aquest relat hauria de formar part d'un conjunt que fossin d'aquest estil, com ara el 'Just so stories' (traduït 'Precisament així') del Rudyard Kipling (molt recoMENAble) que tracta de com X animal esdevingué com ara el coneixem/veiem per X raó. Jo el tinc en anglès, aquest recull, i també en no-anglès, amb unes genials il·lustracions d'Àngel Domínguez i traduït per Ramon Folch i Camarassa.
Una magnífica edició. I vet ací els relats que conté:
-Com se li va fer, a la Balena, aquesta gola que té
-Com li va sortir la gepa al Camell (amb aquest he rigut tant tantes vegades sola i amb el meus fills!)
-Com se li va fer al Rinoceront la pell que té
-Com li van sortir les clapes al Lleopard
-El Fill de l'Elefant
-La cançoneta del Vell Cangur
-El començament dels Armadillos
-Com va ser escrita la primera carta
-Com s'inventà l'Alfabet
-El Cranc que jugava amb el mar (i es diu, el cranc, Pau Amma, hehe, sembla dels Abba però sense eurofestivalitzar).
-El Gat que sempre anava sol (la indepèndencia felina l'entenc molt i l'elegància felina més, deixa't estar de ser un gos que va a buscar el diari i corre rere un os).
-El Papalló que picà de peus a terra.

I ja callo.l

MOLT BONES FESTES i l'esperit d'elles CADA DIA DE TOTS ELS CADA DIES!!!!!

Una abraçada!

**per cert, ha guanyat el mini. Hauria de piular o dir si el vol passar a algú altre. Sense presses, que són fiestas de guardar torró per pesar més quilos per combatre els freds hivernals (pseudo-freds si ho pregunten a un mamut).

Mena

i entretingut com tots els teus.

Molt Bones Festes, amic Ramón !
Una abraçada plena de bons desitjos pel proper any!

Els teus relats sempre són testimoni de la bona prosa i l'argument ingeniós. Fantàstic! Rep una forta abraçada i que passis un molt bon Nadal!

aleix

però sóm també propers. Em sembla que dius això, no? A primera vista l'ornitorrinca no té res a veure amb el cocodril, però plora la seva dissort, gairebé, diríem, sense cap motiu, només perquè troba a faltar aquell element comú i constanta la bassa, aquella companyia...Sí, no hi ha raó científica per l'amistat, per l'amor,...és un sentiment gratuït, per altra banda,...però malgrat tot existeix i deu tenir una raó amafgada de ser. Sóm socials, i que digui el que vulgui Ayn rand.

... que ha passat?? No era un mini? Ja veig que no. I aquest estil , es ben be "menarire"!!
Tu ets el vell cocodril?


Es divertit i desconcertant, la fascinació com a paraula apareix un cop, com a idea força més... una ornito i un cocodril? Si, ja pot ser en aquest país on t'has ficat !!
Has de saber que malgrat el mar , m'ha agradat i així ho he clickat !!

Anna