Lizzy Banastides

Un relat de: Xavier Valeri Coromí
Mirava el cel net d’estiu, la immensitat del mar que s’obria en petites crestes blanques a la proa del vaixell. Olorava la salabror aspirava la brisa calenta que sentia com m’acaronava l’esquena. To això, en comptes de donar-me pau em provocava més angúnia, perquè em concretava que m’estava allunyant del meu entorn natural: de la casa on vaig néixer, del poble on havia viscut, de les amistats; de la pàtria... Aquests pensaments em traslladaven a la realitat. Tot el que tenia era la documentació que m’identificava com un refugiat espanyol a França i dos mil francs per sobreviure uns dies. Vaig girar el cap i el contrast entre el paisatge marítim i el Jules Ferry, amb va provocar un buit a l’estómac. Era un vell transport de carbó que per més que l’havien netejat, no li havien pogut treure el pòsit de brutícia que li havia deixat la pols del carbó. Ni l’aigua salada havia estat prou forta per arrencar-li la imatge de brutícia. Fins l’havien pintat part, però les restes de carbó li havien arrencat la pintura i encara li havien engrandit més l’aspecte de brutícia sense remei.
En un principi, el vaixell es dirigia a Casablanca, al Marroc de la França de general Petain, però després d’uns dies de navegació, ens vàrem trobar amb un gran comboi aliat. Una extensió de vaixells de càrrega i de guerra que es perdia a l’horitzó. Lents, passaven pel nostre costat primer sis o deu navilis de càrrega i després sis o quatre de guerra. Així va passar tot un dia i una nit. Hi havien fileres que duien la bandera d’Anglaterra i d’altres la dels Estats Units. Això em va alegrar, perquè vaig tenir clar que les democràcies anglosaxones continuarien amb el domini del món. Suposo que van veure la bandera de França i no val voler que els desgraciats que anàvem dins d’aquella clova navegant caiguéssim a mans dels francesos de Vichy i en conseqüència dels nazis, perquè tot s’ha de dir no tots els alemanys són nazis. Així és que van fer senyals al Jules Ferry perquè s’afegís al comboi i el capità ho va tenir clar.
Això encara engrandia la meva incertesa, perquè a Casablanca hi coneixia, però al lloc on anava el comboi no hi coneixia res, potser ni tan sols parlaven francès. Vaig pensar que el comboi anava a Creta o a Alexandria.
Ara... Estava pitjor que les famílies de jueus que es passejaven per coberta. S’havien tret els abrics de llana grisos dels primers dies. Els homes anaven amb camises blanques i pantalons negres o blau marí i les dones duien vestits florejats. Tots tenien en comú que la roba els anava molt ample, perquè s’havien aprimat. A vegades els nens corrien per la coberta i se’m creuaven. Estaven alegres, tot i que en els ulls els mancava la brillantor dels nens que ho tenen tot per descobrir. Aquests ja havien vist massa de la maldat humana.
Quan em creuava amb els jueus, me’ls mirava per saludar-los. Jo sóc català per això a mi, m’és ben igual d’on és l’altra gent. Després del primer esguard, alçàvem les parpelles en un acte de manifestació de la impotència que sentíem de no poder parlar un idioma, amb el qual poder-nos entendre. Com que no em podia comunicar amb ajaure entre unes cordes a l’ombra d’unes barques de salvament.
El zumzeig em va desvetllar d'una somnolència provocada per la debilitat. Primer, m'havia vingut un neguit que no podia calmar: la gana. Després el sol m'havia provocat un estat de deixadesa. Vaig mirar enlaire i vaig veure com unes línies horitzontals i negres es marcaven al cel. Anaven de dalt a baix en fileres de sis o set. De seguida, se'ls va veure sortir el timó de direcció al darrera. En poc segons el zumzeig es va convertit en un rugit continuat. Un bruel paorós sortia del cel. El soroll augmentava fins al punt que semblava que d’un moment a un altre el cel es trencaria. Jo sabia què vindria després. Vaig mirar a la dreta i a l’esquerra, no vaig veure per on em podria escapar de la tempesta de foc i metralla que cauria del cel. De fet, no hi havia cap més altra manera de fugir que llançar-se a l’aigua i era una mort lenta i segura.
Va començar un espetegar continu de canons i de metralladores. El cel es va trencar en forma de petits núvols blancs que perseguien les línies que poc a porc prenien les formes d’avions bombarders bimotors. Se’m va acudir d’amagar-me dins de la barca d’emergències que fins aquell moment m’havia fet ombra.
-Em vaig posar un mocador a la boca i el vaig mossegar amb força, perquè una bomba no em rebentés els timpans.
En alçar la lona vaig sentir la humitat de l'aigua que em queia a sobre, mentre l'estómac se'm regirava perquè el vaixell es tombava. Amb la salabror de l'aigua de mar a la boca, vaig amagar-me. Encara vaig tenir temps de veure la panxa blau cel de l'avió que havia deixat anar la bomba, per sort fora del navili. El soroll em va accelerar el cor i em va encendre les galtes i les orelles. L'explosió ho va omplir tot de fum. Va ser quan vaig sentir un soroll humà, com el plor d'una criatura, Algú havia escollit la mateixa barca per amagar-se. Vaig buscar amb la mà en la foscor. Vaig trobar un cos estirat i vaig veure brillar uns ulls humits que em miraven. Em vaig adonar que era una dona. La vaig protegir amb els braços. Tremolava i plorava. Tenia les mans a les orelles. Ningú li havia ensenyat que els timpans s’han de protegir dels sorolls sobre naturals.
Vam restar abraçats i quiets en la foscor, mentre sentíem com l'exterior es submergia en un infern d'explosions i sorolls de motors. Sentia la sentor de la pólvora i de la benzina cremada i els crits dels mariners i, la carn tremolosa i la pell suau de la meva companya d’amagatall. Vam passar molta estona abraçats sense dir res. Fins que vàrem notar que el vaixell es movia menys, ja no se sentien els sorolls de la batalla.
Vaig alçar el coll, vaig apartar la lona. La llum em va fer mal als ulls, Vaig tornar a sentir el zumzeig del principi. Poc a poc, els avions es feien petits en el cel blau profund de l’agost Mediterrani. S’allunyaven.
Vaig girar-me envers la dona. Se la notava més calmada. Va ser quan em vaig adonar que era una dona jove. Era una noia jove d’ulls blaus i cabellera d’un vermell encès. Estava molt prima. Vam sortir de la barca. Li vaig donar la mà. Ella va alçar el peu i es va posar a coberta, Seriosa i greu em mirava els ulls. Semblava estar agraïda d’alguna cosa, però no hi havia d’estar: havíem compartit refugi i ens havíem fet bona companyia i prou. Va estendre els braços i em va abraçar. Vam estar un estona agafats. Volíem donar-nos força l`un a l’altre. La noia em somreia i em mirava encuriosida.
-Vous, vous êtes française.
No home –va somriure-. Sóc la Lizy Banastides. Parlo català, perquè he nascut i he viscut molts anys a Barcelona. Els meus pares vivien a Bulgària. Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, es van adonar que podien tornar a Sefarad, on entendrien el seu sefardi. A Barcelona van ser rebuts amb sorpresa, però amb una certa simpatia. Aquella gent que deia: «Yo so bulgaro» -i explicava: «Agora no podemos morar ande nosotros va caure en gràcia». Va fer un gest de resignació: «Ja ho veus morta de gana i perduda en mig del mar». No m’ho podia creure. Havia trobat una companya de viatge.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: