Little new lenguage o diminuts Tarzan and Jane

Un relat de: Mena Guiga
Uns minúsculs, minusculíssims, Tarzan i Jane vivien a la jungla esponerosa d'un cap pelut i enrinxolat, amb certa caspa escampada. Tarzan, sempre organitzaire i manaire, tenia ensinistrats, i un xic sinistrament, una munió de polls. En coneixia el seu idioma. En canvi, els altres desconeixen el tarzanenc i això era greu per a comunicar-se, sense reciprocitat. Sentien els crits salvatges de l'home-homenet i la xerrameca de la dona-doneta i no sabien què deien. Temien l'època d'estar Tarzan en zel. Aquells minicrits en alt volum, proferits amb tanta energia i que s'enlairaven cap el cel. Els cabells que els acollien s'eriçaven! Per no perdre-s'ho! (Caldria preguntar a la Jane).
Però, sempre hi ha peròs, un dia la persona propietària del cap on estaven d'ocupes va decidir tallar-se els cabells arran. Tarzan sempre estava atent i entenia aquella parla clara i catalana. No hi havia res a fer. Caldria emigrar.
Sort que la persona tenia una edat i de les orelles en penjaven uns pèls llargs i gruixuts ben lianosos. I del nas! El camí per fugir!
Els polls volien marxar amb ells, notaven un perill imminent i estaven molt excitats. I no sabien com comunicar-los-ho.
Fins que un d'ells, un poll pollet, va atansar-se a Jane, que estava rascant caspa amb les ungles i fent un dibuix al cuir cabellut, i li va dir:
- Ooooaaaaaaaa! Angaua, gaua, oaaaaaa!
Aquell nap buf minso ésser insignificant havia fet un poti-poti tarzànic-jènic, fent un esforç que l'havia desnerit i impedit criar llèmines. I, no obstant, va aconseguir ser entès i salvar la colònia de polls.
Jane i Tarzan es van posar d'acord en respectar l'autonomia dels petitons, ara que s'encaraven junts a nous temps indefinits, misteriosos, perillosos... Tots junts van trenar els pèls orèllics i nàssics com a artístic record de l'adéu a la persona que els havia procurat habitatge, tot i que no volent-ho.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434397 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com