Cercador
L'ira humana
Un relat de: Andreu Miquel Ferragut Monserrat- Compartir:
Algun canvi sorgeix, imperceptible. L’espurna calenta fa aparèixer el foc demoníac. Un so, una visió, un record o qualsevol canvi en la nostra percepció que ens faci perillar activa el mecanisme de defensa i tot canvia.
El cor s’accelera com un pura sang en el seu màxim esplendor, la sang es converteix en un bòlid de fórmula 1 per les venes; va disparada i la pressió augmenta. El metabolisme comença a produir adrenalina en excés i prepara l’ésser per defensar-se de qualsevol perill. Accelerat i estimulat, els canvis comencen a aparèixer.
Tota sensació s’elimina i és substituïda per l’ardent ira, res importa ara. La supervivència de l’ésser està en joc i la ràbia conquereix la ment i el cos; la possessió diabòlica més comuna en l’ésser humà, que ens ha mantingut vius des de temps ancestrals. El nostre dimoni interior, per perillós que ens pugi semblar, ens dóna força per poder actuar contra les amenaces externes i acabar amb elles: el sentiment de guerrer.
L’home comença a percebre els canvis exteriors, però sense ser conscient de tots ells, els du a terme. Els músculs es tensen, preparats per córrer o atacar, el camp de visió se centra en el perill.
En aquests instants no tens ni mare ni pare, tot desapareix del cap, simplement et prepares per reaccionar davant el perill i exterminar-lo, tot i que sigui de forma violenta.
Les dents sobresurten de la boca, els ulls es posen al límit i tornen vermells, sofrim una petita transformació i les faccions de la cara s’afilen, canviant l’aparença per una versió més violenta del propi ésser, el guerrer finalment s’exterioritza en l’expressió màxima: la boca i els ulls es desencaixen de la cara, la cara és pintada amb una caricatura grotesca d’ella mateixa.
Finalment, si sorgeix la sang, el dimoni es desbocarà i es tornarà destructiu. Àdhuc per al propi ésser, en canvi, si el control domina, l’eficàcia d’anys d’evolució allunyarà el perill.
El cor s’accelera com un pura sang en el seu màxim esplendor, la sang es converteix en un bòlid de fórmula 1 per les venes; va disparada i la pressió augmenta. El metabolisme comença a produir adrenalina en excés i prepara l’ésser per defensar-se de qualsevol perill. Accelerat i estimulat, els canvis comencen a aparèixer.
Tota sensació s’elimina i és substituïda per l’ardent ira, res importa ara. La supervivència de l’ésser està en joc i la ràbia conquereix la ment i el cos; la possessió diabòlica més comuna en l’ésser humà, que ens ha mantingut vius des de temps ancestrals. El nostre dimoni interior, per perillós que ens pugi semblar, ens dóna força per poder actuar contra les amenaces externes i acabar amb elles: el sentiment de guerrer.
L’home comença a percebre els canvis exteriors, però sense ser conscient de tots ells, els du a terme. Els músculs es tensen, preparats per córrer o atacar, el camp de visió se centra en el perill.
En aquests instants no tens ni mare ni pare, tot desapareix del cap, simplement et prepares per reaccionar davant el perill i exterminar-lo, tot i que sigui de forma violenta.
Les dents sobresurten de la boca, els ulls es posen al límit i tornen vermells, sofrim una petita transformació i les faccions de la cara s’afilen, canviant l’aparença per una versió més violenta del propi ésser, el guerrer finalment s’exterioritza en l’expressió màxima: la boca i els ulls es desencaixen de la cara, la cara és pintada amb una caricatura grotesca d’ella mateixa.
Finalment, si sorgeix la sang, el dimoni es desbocarà i es tornarà destructiu. Àdhuc per al propi ésser, en canvi, si el control domina, l’eficàcia d’anys d’evolució allunyarà el perill.