L’instant sense pulsions

Vaig seure, ja a casa, en un estrany equilibri: alleugerit pel tractament que ja havia comença a prendre des de la sortida d’urgències i que havia anat tot seguit a cercar a la farmàcia més propera, i a la vegada posseït per una estranya pau interior producte d’haver fregat, ni que fos llunyanament amb la malàltia greu o la mort.

“Vostè ha arriscat, ha apurat massa”, em va dir la metgessa. Sí!, havia sortit de matinada, quan totes les decisions són urgents i necessàries, disposat a que la medicina fes el que calgués per treure’s el patiment de la situació, que per semblar banal, es feia més intens.

I, mentre, ja un cop a casa, els rajos de sol ja penetraren tènuement entre els llibrets de la persiana semiobertes, vaig respirar alleugerit, posseït per aquella pau. En aquell estat excepcional, sense pulsions, en que m’havia quedat vas sentir el silenci del matí, la primer a escalfor de la primavera, la meva respiració, aig mirar-me amb uns altres ulls els meus mobles, sabent també que malgrat aquell instant d’equilibri, que gaudia, la vida a poc a poc tornaria ser més de rauxa que de seny, que ignoraria un cop més, un cop plenament curat, l’aprenentatge d’haver viscut amb pau amb mi mateix; sense presses,...Malgrat aquella música celestial, d’haver pogut romandre a la terra i de besar-la.

Tanmateix, en part, alguna cosa he aprés, prenc menys cafè, valoro altre tipus d’aliments, ...i el meu temps el dedico amb més energia a les coses que realment importen.