L'insomne

Un relat de: Lila i rRacional

Jo visc per viure, per estar despert i aprofitar el temps. El temps de dormir sobra, és temps perdut. Jo no visc per somiar.
Aixecar-se lentament del sofà en plena peresa i recórrer les quatre passes histèriques alçant les cames pesades que desitges la seva absència per fer-te llarg el camí cap al llit, cap a la teva tomba. I esperes "què sigui demà" perquè ja hagi passat aquell temps maligne que et pren les ganes de viure, d'aixecar-te al matí i et converteix en un inútil apàtic fastigós. Tres adjectius que repugnen la seva existència. És un temps necessari, però és un temps perdut.
Et roba mitja vida per la cara, mitja vida envasada i llençada a les escombraries de records, il·lusions i de realitat aparent, realitat falsa, realitat hipòcrita...¿Són els somnis els culpables de les nostres poques ganes de viure?
Val, tu guanyes -exclames. I decideixes, sense cap més remei, dormir-te i no obrir els ulls mai més, pus, s'ha acabat. Ja no vull viure. Quants hem murmurat aquesta promesa... sense mai complir-la?
Els somnis t'estiren i t'estiren, et sedueixen amb els seus ideals i les seves utopies per després amollar-te amb un cop sec i despertar-te i intentar-te dormir un altre cop, i no poder. T'han tret de la teva pròpia casa. Els somnis són cabrons.
Tanco els ulls i apareixen espires amb una brillantor parpellejant, un tant sarcàstica. Parpelleges. Penetro en una altra dimensió i apareix una silueta de color negre tirant a grisós.
Ulls negres i rostre esvelt i nas seductor i espatlla corbada però misteriosa i un tronc perfecte, quasi fotogràfic. Tot un somni de cap a peus.
Ens coneixem i sols amb la mirada follam en una orgia d'ulls, pits, boques i sexes. La boca amb el sexe, el sexe amb els ulls, els ulls amb els pits, els pits dins la boca. I una suor que inunda els membres en ple acte viciós. I un cop, i un altre, i un altre, i un altre, i un pip-pip, pip-pip.
I et desperts mullat i plenament frustrat.
La teva frustració t'acompanya pels carrers. Passegem, caminem, travessem asfalt i en un instant la frustració m'abandona i em quedo de pedra o de gel, glaçat enmig del carrer, totalment immòbil. Qualsevol m'hagués embolicat amb paper "Albal" fent una bolla per tirar-la a terra i perquè algú passés l'estrany gust que trepitjar-la proporciona.
Instantàniament tanco els ulls (Allò que en diuen reflex). Era ell, era el somni de cap a peus. Un somni es trobava al davant meu amb el mateix estat que jo. Necessitava una bufetada que em reanimés. Els ulls, els seus ulls insinuaven el seu plaer, tup-tup tup-tup, tot tan real, tan idèntic al somni.
Un sexe dur, salvatge, poca-vergonya, un sexe s-e-x-e.
L'obsessió pel somni de cap a peus era present, compulsiva i luxuriosa. Una obsessió per alguns de psiquiàtric, vaja.
Follavem de nit i de dia, en somnis i en realitat, una cadena indefinida de sexe. Sexe per berenar, sexe per dinar, sexe de picada, sexe per sopar i sexe per somiar.
Perquè havia conegut a la persona dels meus somnis? Per què se m'apareixia nit i dia? Per què el necessitava dia i nit?
Anava destapant somnis i amb ells de cada vegada hi havia més confiança. I, és clar, també en la realitat.
En un ambient fantàstic, oníric, estàvem a una platja arrebossats d'arena com croquetes. El m'escrivia a l'esquena paraules boniques i jo les havia d'endevinar. El meu torn, F-O... I es va girar com un boig salvatge. El vaig parar sols tapant-li els ulls. Vaig començà a devorar-li l'orella amb la boca i amb la mà li tapava la seva per així poder-me aguantar: els seus crits en ple èxtasi eren una senyal d'alarma.
Però volia més. Desitjava veure'l desesperat, espantat de tant de plaer i amb l'incertesa de que pogués complaure el seu cos excitat amb mi.
Vaig partir a córrer cap a l'aigua. Uns ulls astorats em miraven, uns ulls ja agressius que l'obligaren a aixecar-se i a córrer seguint-me sense parar. Ho vaig impedir fins que vaig poder. I el final, se suposa...
I al dia següent els fets foren exactes però, això sí, de veritat. Feia d'una forma de vida, que per naturalesa era impossible, una rutina. Però, almenys en el meu cas, l'amor em permetia combatre-la: l'amor, la passió i ell. Tota la meva vida es podria limitar en aquell temps, així només tindria bons records. Encara que començava a ser perillosament aclaparant viure les coses dues vegades.
El que somiava de seguida es convertia amb la meva pròpia crònica de demà. Els somnis podrien esdevenir malsons en qualsevol instant, com quan la realitat dóna un gir brusc i sempre et quedes sense saber quina mà l'ha feta girar. No fos per ell, hagués aturat aquella roda interminable.
Tot d'una que se m'aparegués el meu esperit suïcida ja no tindria excusa per no matar-me, no podria viure ni tan sols per curiositat. En efecte, m'havien robat el dret a la curiositat el qual em pensava que no era tan indispensable per l'humà...
Massa tard per treure conclusions. L'esperit suïcida se m'havia presentat més abans del que esperava.
El sexe ja no era una monotonia, la virginitat feia temps s'havia acomiadat de mi encara que som dels que pensen que després del sexe la virginitat retorna.
Les persones som sexe, venim del sexe, nasquérem part del sexe, per tant, seguim sent-ho. Sempre he dit que cadascú es defineix tal com li convé. Què som no sé que d' esperits enlluernats per no sé qui? Molt bé per ell, jo no m'ho crec.
No faltaren dues setmanes perquè jo mateix enderroqués la meva tesi. El sexe m'avorria, es convertia en un vici rutinari, ja em semblava com una espècie de pèrdua de temps, o bé, una manera de matar el temps perquè no es perdi.
Què em quedava a més del sexe? Ja res. La meva vida era ell, és a dir, el seu sexe. També desitjava un poc de romanticisme perquè, encara que mai li ho digués, estava enamorat. Quin fàstic.
Tanmateix, en els somnis ja vivia el que em pertocava viure, doncs per què repetir? Doncs perquè l'acte del suïcidi és egoista. I si d'alguna manera havia de parar això, no hauria de ser així. Innocents. Les circumstàncies no permetien raonar d'aquesta manera tan moral, tots ho sabem quan estem al límit quina és la sortida més ràpida, però també sabem la més adequada. Quan estem al límit és pensa molt, i molt ràpid.
Més fastigós va resultar l'assumpte quan em digué que estava enamorat. No el podia abandonar després d'un "t'estim".
Tenia por de dormir-me i somiar que em moria, no ho podria evitar. Els somnis em dominaven. No havia caigut amb això. Ja no era jo l'amo dels meus fets, havia perdut, i ja feia temps, el meu lliure albir.
Em sentia com una simple titella en mans del somni. Em posseïa aquesta idea i no em volia dormir. Les parpelles m'amenaçaven en tancar-se i la boca en badallar. Insomni, insomni, insomni....
Quantes nits en blanc i ara voler-la en blanc i tenir-la negra. Vaig cantar, dibuixar, escriure, passejar enmig del silenci. Vaig comprendre que els noctàmbuls no tenien cabuda dins la societat. Volia ser un d'ells, almenys per una nit i demostrar-me a mi mateix que podia controlar els meus somnis, per tant, la meva vida.
Vaig deixar el bolígraf damunt la tauleta de nit i vaig intentar-me dormir deixant inacabada la història d'un somiador on els somnis podien ser tan inoportuns com l'insomni mateix. La meva venjança envers els somnis.
Després d'haver-me donat per vençut, tantes vegades, amb la tàctica de contar ovelles, aquestes històries servien per combatre l'avorriment i la ràbia que suposava l'insomni. Ràbia cap a un mateix per deixar-se rendir davant l'orgull de l'insomni. I totes acabaven igual. Insomni, insomni, insomni...



Comentaris

  • ...saps que m'encanta.[Ofensiu]
    Heura | 03-06-2005

    Dorm. Plora. Riu. Balla. Escriu. VIU!