Cercador
L'inici del viatge
Un relat de: AlfonsC- Compartir:
Respira,
calma’t,
no t’amoïnis, no passa res.
No ho acabes d’entendre, oi? Has estat tota la vida veient els volums, les formes, les línies, les ombres, res més. De sobte, com al joc de màgia aquell que converteix un cub negre en quatre daus diferents, han aparegut els colors, i això t’ho ha canviat tot: del buit al ple, ara hi tens matisos; matisos infinits que no saps per on començar a entendre.
Respira. Què hauria passat si, en comptes de descobrir l’arc dalt del cel humit, se t’hagués apagat la vista? Un gust, un dring, una olor, una carícia... sense gestos, sense cares, sense llenguatge.
Respira... calma’t. Deixa que cada to et vagi entrant, primer als ulls i després, dins del teu magí, encengui la teva imaginació. Davant l’insípid catàleg de grisos, als colors aviat els trobaràs el gust; ep, i les olors: el sabor! I el so, és clar, i fins i tot un cert tacte. Un gust violaci, un dring vermell, una olor verda... una carícia encesa de blaus. T’agrada, oi?
En quin moment t’has adonat que eres diferent? Quan, i com, has vist, afortunat homínid, que hi veies més que no els altres, pobrissons? És això, potser, el que t’ha portat a triar terres marronoses i vermelloses i decorar coves? Imagina les teves passes de gegant, quan les teves pintures esdevindran pantalles en les quals el món sencer tindrà moviment i podràs contenir-lo dins del palmell.
Rojos, ocres, negres que ja no ho són tant. Els teus tatuatges, els teus maquillatges, i la decoració dels teus objectes, dels teus espais. Comences a viure i, amb tu, comença a tenir vida pròpia el teu entorn. Amb alts i baixos, això promet ser una bonica història.
Benvingut a la Civilització.
calma’t,
no t’amoïnis, no passa res.
No ho acabes d’entendre, oi? Has estat tota la vida veient els volums, les formes, les línies, les ombres, res més. De sobte, com al joc de màgia aquell que converteix un cub negre en quatre daus diferents, han aparegut els colors, i això t’ho ha canviat tot: del buit al ple, ara hi tens matisos; matisos infinits que no saps per on començar a entendre.
Respira. Què hauria passat si, en comptes de descobrir l’arc dalt del cel humit, se t’hagués apagat la vista? Un gust, un dring, una olor, una carícia... sense gestos, sense cares, sense llenguatge.
Respira... calma’t. Deixa que cada to et vagi entrant, primer als ulls i després, dins del teu magí, encengui la teva imaginació. Davant l’insípid catàleg de grisos, als colors aviat els trobaràs el gust; ep, i les olors: el sabor! I el so, és clar, i fins i tot un cert tacte. Un gust violaci, un dring vermell, una olor verda... una carícia encesa de blaus. T’agrada, oi?
En quin moment t’has adonat que eres diferent? Quan, i com, has vist, afortunat homínid, que hi veies més que no els altres, pobrissons? És això, potser, el que t’ha portat a triar terres marronoses i vermelloses i decorar coves? Imagina les teves passes de gegant, quan les teves pintures esdevindran pantalles en les quals el món sencer tindrà moviment i podràs contenir-lo dins del palmell.
Rojos, ocres, negres que ja no ho són tant. Els teus tatuatges, els teus maquillatges, i la decoració dels teus objectes, dels teus espais. Comences a viure i, amb tu, comença a tenir vida pròpia el teu entorn. Amb alts i baixos, això promet ser una bonica història.
Benvingut a la Civilització.