L'inici del pas del temps

Fa molt i molt de temps… Ben mirat potser tampoc en fa tant de temps. Que dinou anys enrere és a la volta de la cantonada. Potser que canviem el començament d'aquest conte... O era una història? Ves a saber, deixem-ho en què és un relat.
Centrem-nos amb l'inici. Què tal un fa alguns anys enrere, concretament dinou, un noiet va treure el cap... Millor ara? Mmmm... no m'acaba de fer el pes... Pensem, a veure com podríem començar... Ja ho tinc! No, no, és una mala idea. I si... tampoc, no m'acaba d'agradar... Ufff, és més difícil del què em pensava... Eps, un moment!! Amb qui estic parlant? Deixem mirar si per aquí hi ha algú... Res a la dreta, ningú a l'esquerra, cap moviment a darrera... Doncs confirmat, estic xerrant sola... Ja hi tornem a ser amb els meus monòlegs amb el meu altre jo. Com continuí així no acabaré mai més aquest conte... o havíem quedat que era una història? Ah, no, que era un relat... Per cert, i per qui era? Mmmm... pensem, pensem...Què et penses que no ho recordo? Clar que sé per qui és! Que la meva memòria tampoc és tant de peix, eh? Aquest conte, si, si, ara serà un conte... el què deia, que aquest conte és per tu!!! Si, si, per l'Aleix Parés Carrió, que avui se'ns ha fet un any més vell. Ho veus? Si que ho recordo, passa que feia broma! Ara no sé si era una de les meves bromes sarcàstiques que dius que faig a vegades, diria que aquesta no ho era, no, no, deixem-ho en broma a seques...
Ara que ha quedat tot aclarit ja puc començar... tot i que sense frase pel començament ho veig negre... Com continuí rumiant tant em sortirà fum del cap, o sigui, que per si de cas tu tingués a mà el numero de telèfon dels bombers, que com diuen val més prevenir que curar...
Ha arribat l'hora de començar el conte. (Conte?) Si, si, hem quedat que ho qualificàvem com a conte. Alguna cosa a dir? (No, no, tu comença ja d'un vegada, que aquest pas no estarà fet ni pels 20!) Molt bé, molt bé, ja començo... Només faltaves tu ja, coi de veu que va xerrant per aquí...

Fa 19 anyets, un noiet, anomenat Aleix, va decidir que era hora d'anar a investigar món. (Tot amb diminutius? Com si fos tan petit el noi.) Vols fer el favor de parar de burxar-me! Des de fa algunes línies que has aparegut, abans calladeta estaves més maca. Limitat a ser una veu silenciosa. (...) Gràcies! I no m'interrompis més que sinó, no ho enllestiré pel dia que ha de ser. (...) Què no penses ni respondre? Tu mateixa. El què deia...

Fa 19 anyets, un noiet, anomenat Aleix, va decidir que era hora d'anar a investigar el món. (Un altre cop? Però si ja ho has dit abans això. D'acord ja callo, que encara ho escriuràs una tercera vegada...) Concretament va ser el 14 d'octubre del 1986... (I clar, no pots dir què va passar perquè no hi eres...) I des d'aquell dia fins ara, el nostre protagonista va anar creixent i descobrint coses de la vida, fins que es va convertir en el què és ara.(Bona deducció, no es convertirà en el què era abans, no?)
Van anar passant els dies, i els anys... Fins que es van acabar les vacances d'estiu del 2003, i amb elles va començar segon de batxillerat. (Ara explicaràs la teva vida? Pot quedar molt emotiu!) L'Aleix era un més, dins d'aquella classe, però amb els dies, va deixar de ser així. (I perquè? Que tenia d'extraordinari?) Allà va conèixer l'Anna i la Mireia, dues bones amigues actuals, entre d'altres. (Ara et donés protagonisme?) AHHHHHH!!!!!!!!!! No puc més!! Estic farta de sentir-te! Alguna cosa et semblarà bé? O ho has de criticar tot? Què et sembla si ho fas tu? (...) Això! Ara quedat calladeta. Mira que he intentat ignorar-te, però és que no t'aguanto! És que en serio que ho escriuràs tu!! I ho faries sinó fos perquè al ser una veueta no tens idees pròpies... (Gràcies! M'ha fet mal això... I què que no tingui idees pròpies, si en tingués segur que serien més bones que les teves!) Ets el què no hi ha! (Vols parar de posar-te amb mi! Què creus que pensarà l'Aleix quan llegeixi tot això?)
Ui, l'Aleix... M'ha pujat la mosca el nas i ja no hi pensava en ell... Perdo!! Tranquil que ara començo el teu conte. Has vist què has provocat amb la teva xerrameca? (A sobre culpa meva... Sempre tot és culpa dels altres...) Torno a començar, i pobra de tu que obris la boca! Em sents? (...)


L'INICI DEL PAS DEL TEMPS

"Fa molt i molt de temps, quan els núvols parlaven, hi havia un follet anomenat Aleix. Era el follet Bromista, i es passava els dies fent bromes a la resta de follets del bosc.
Tots convivien en pau i harmonia i eren molt feliços. Fins que un dia, va arribar un follet desconegut, i ningú de la contrada coneixia el seu nom.

Un dia calorós el follet Aleix i el follet Paranoia, anomenat també Mireia, estaven tranquil·lament jugant a la vora del riu, que feia de frontera entra el seu país i el país de les Tenebres. De sobte va començar a bufar un vent, molt i molt fort, va bufar amb tanta força que el follet Paranoia va sortir volant i va anar a parar dalt d'un pomer. El follet Aleix es va agafar amb totes les seves forces a una gran pedra, i això va impedir que marxes volant.
Un follet gran i tètric va travessar el riu, fins que va topar-se cara a cara amb el follet Aleix. Aquest va començar a tremolar, no sabia qui era aquell nouvingut, però la seva cara l'atemoria.
El follet desconegut es va presentar:

-Sóc el follet del Temps! I a partir d'ara ja no tindreu la joventut eterna! Jajajaja!!
-I què penses fer? Avançar el temps amb una màquina envellidora? - Va dir el follet Aleix fent broma.
-Tu deu ser el follet Bromista, oi?
-Jo mateix! Pels amics Aleix, però deixem-ho en follet Bromista.
-Molt graciós! Amb les teves bromes no aconseguiràs fer aturar el rellotge de la joventut eterna. A partir d'ara jo em conservaré jove, i vosaltres, els follets del bosc, començareu a patir les conseqüències dels anys.
-Vostè perdoni, però no entenc res.
-Follet Aleix! Vols fer el favor de no buscar-li les pessigolles! - Va dir una veu que provenia de dalt el pomer.
-Els pomers xerren en aquest país? En el país de les Tenebres, només regna el silenci. - Va dir sorprès el follet del Temps.
-A no? Que avorrit que deu ser viure-hi. Jo cada matí xerro amb els pomers i a canvi em regalen pomes.
-Què més voldries! - Va cridar el follet Paranoia.
-Tallaré aquest arbre i me l'emportaré cap al meu país. - Va dir el follet del Temps ben cofoi.
-Follet Aleix, has vist que has provocat? No vull anar-hi a viure al país de les Tenebres. Sense sol em moriria, només puc viure alegrament aquí, al país dels Somnis. - Va dir el follet Paranoia seguint la corrent.
-Si has de morir, no set puc pas emportar. Faig envellir els éssers, però no sóc jo qui els mata. Sinó el follet de la Vellesa. - Va respondre el follet del Temps.
-I a mi què em faràs? - Va preguntar el follet Aleix.
-A partir d'ara deixaràs de tenir aspecte de nen, et trauré la joventut eterna, i avui compliràs un any més. - Va explicar el follet del Temps.
-No pots fer res encontra la meva voluntat! Al país dels Somnis tots tenim aspectes d'infant, i així serà fins la fi d'aquest país. No pots aparèixer tu del no res i destruir l'eternitat, serà la fi dels nostres dies. - Va dir el follet Aleix amb el cap moix.
-És massa tard. Observeu la meva vareta. - Va dir el follet del Temps apuntant el cel. - Temps, tempestot, a partir d'ara fes que tots siguin vellots!

I després de sentir les paraules pronunciades pel follet del Temps, els dos follets van començar a notar com els hi creixia el cos, i de sobte ja no eren dos infants, tenien l'aspecte de qualsevol humà de la seva edat.
I patapummmmm!!! El follet Paranoia va caure de dalt del pomer, ja no tenia un cos fràgil i això havia provocat que perdés l'equilibri.

-Què ha estat aquest soroll? - Va preguntar el follet del Temps que s'havia emportat un bon ensurt.
-Una poma, que ha caigut. - Va respondre el follet Aleix, mentre el follet Paranoia marxava corrents.

Ell follet del Temps que no s'ho acabava de creure va anar a fer una ullada, i el no veure res es va creure la bola que li havia dit el follet Aleix. I no va descobrir el follet Paranoia.
Un cop va veure que no hi havia ningú, va tornar a travessar el riu i va desaparèixer entre la boira del país de les Tenebres.

El follet Aleix va córrer fins que va atrapar el follet Paranoia, i tots dos junts van anar a trobar la resta de follets. Igual que ells, tots els follets havien crescut i ja no eren immortals ni infants.

-Què ens ha passat? - Va preguntar el follet Despistat, també anomenat Anna.
-Sabeu aquell follet misteriós que va arribar nou a la contrada? Doncs era el follet del Temps, i ha fet un encanteri per treure'ns la joventut eterna. - Va explicar el -Això és terrible! I ara què farem? - Va exclamar el follet Estressant o Adrià.
-No hi ha res a fer, estem condemnats a patir el pas del temps. L'era dels follets s'està acabant, aviat només quedaran humans, i el país del Somnis quedarà destruït i desapareixerà per sempre més. - Va dir el follet Paranoia.
-Follet Paranoia no siguis tant pessimista, potser t'hauríem de canviar el nom pel de follet Pessimista. - Va dir-li el follet Simpàtic , també conegut com a follet Ramon.
-El follet Paranoia té raó. No hi ha res a fer, i el què ha dit sembla força realista. - Va afegir el follet Encantador o Ernest.
-Tant feliços que érem nosaltres vivint en el país dels Somnis, conservant-nos nens per sempre. I ara va i apareix aquest follet i ens treu els poders de l'eterna joventut. No hi ha dret! - Va protestar el follet Rondinaire.

Ells follets van estar una bona estona xerrant sobre el tema i maleint el follet del Temps que els hi havia condemnat l'existència. Finalment se'ls hi va acudir una idea, anirien al país de les Tenebres a fer el què fos per tal de no morir de vells.
Tots els follets es van aplegar i com una gran massa es van dirigir fins el bosc, van travessar el riu i es van endinsar per la boira...

-Què hi feu aquí galifardeus? - Va dir una veu que provenia d'en
mig de la boira i la foscor.
-Follet del Temps? - Va preguntar el follet Valent.
-Qui em demana? - Va respondre la veu, que va resultar ser el follet que cercaven.
-Em vingut a reclamar que ens tornis l'immortalitat! No volem morir, no ens mereixem ser com uns simples mortals. Nosaltres no tenim res a veure amb els humans, som millor i no fem mal a ningú. Per què ens ho fas això? - Va protestar el follet Paranoia.
-No és cap càstig. Éreu vosaltres o jo, no podia permetre que per culpa vostra la meva vida s'acabés. Ara jo viure eternament i vosaltres morireu, fins que us extingireu i desapareixereu juntament amb el país del Somnis. I el món dels humans dominarà tota aquesta zona, menys el país de les Tenebres que existirà sempre més, però invisible a tot ésser vivent i mortal. - Va aclarir el follet del Temps.
-El follet Paranoia tenia raó, no era cap follet Pessimista, sinó realista. - Va pensar el follet Simpàtic en veu alta.
-Marxeu tots del meu país, sinó voleu que us faci fora! - Va cridar el follet del Temps en forma d'amenaça.
-Ens neguem a marxar! - Va dir-li el follet Valent ben convençut.
-Vosaltres us ho heu buscat. - Va dir el follet del Temps, mentre bufava i bufava...

Tots els follets van sortir volant de la gran força del vent i van anar a parar al país dels somnis. No hi havia res a fer, era impossible lluitar contra el temps, només es podien conformar a veure passar els anys...

I aquesta és la història de com es van anar extingint poc a poc els follets, potser encara en queda algun, però per culpa del follet del Temps ja no són immortals. Els follets ara són mortals com els éssers humans, però invisibles a la vista humana, només les persones de cor pur són capaces de veure-les. Les llegendes que diuen que quan un nen diu que les fades no existeixen una es mort, o que els follets no existeixen, només són això, llegendes. Aquest conte i tot el què narra, és tan cert com la nit i el dia. Ara ets tu qui té l'elecció de creure-ho o no creure-ho. Però pensa que va ser així com va començar a passar el temps, i els pocs follets que quedem continuem complint anys..."

FI


Encara segueixes aquí veueta? (Què vols?) Què t'ha semblat el conte? Després de tant protestar em mereixo que opinis. (Segur? Tu ho has volgut, sàpigues que he anat prenent notes) ... (No facis aquesta cara de flipada) ... (Em sents? Baixa a la terra!) Ja hi sóc a la terra, però és que com se t'ha pogut passar pel cap prendre notes? Bé, és igual, tu crítica que jo t'escolto i em defenso. (Què és això que els núvols parlin? On s'és vist?) Què passa? És el meu conte, i si vull que els núvols parlin, doncs parlen. (D'acord, d'acord, no et posis així!) Ome, és que només començar i ja et queixes! A veure, continua... (Mmmm... doncs seguim amb el nom dels follets. Follet Bromista?) Si, tu que ho saps tot, no saps que l'Aleix gairebé sempre fa conya amb tot? D'aquí que sigui el follet Bromista. (I perquè li acabés dient follet Aleix?) Perquè és un conte pel seu aniversari, per això ell ha de ser el protagonista. (Molt encertat! És que a vegades penses i tot!) Què vols dir amb això? Que normalment no penso? (I el follet Paranoia? Potser no cal que m'ho expliquis, que el nom et queda que ni pintat.) Això! Ara canviem de tema i a sobre em dius paranoica... No t'ho negaré, sóc la deessa de les Paranoies, i què? Orgullosa de ser-ho! (Deessa i tot? Quin honor majestat...) Enfoteten tu, perquè ho sàpigues me'l va posar l'Aleix aquest nom, va ser ell qui em va dir que era la gran Deessa de les paranoies. No és cap secret que sóc paranoica, per tant orgullosa de ser el follet Paranoia. (Res en contra. Totalment d'acord en què ets paranoica total! Bé, continuo amb el nom dels follets. I el follet del temps? Per què no el follet de l'Envelliment?) Follet del Temps m'agrada més, és com una metàfora, el follet del Temps figura el pas del temps, per tant el nom li escau molt. (És veritat. Si al final resultarà que tots tenen lògica. I això de "vostè perdoni" que hi pinta aquí? Només el tracten de vostè en aquesta frase al follet.) L'Aleix segur que sap a què ve la frase! La diu molt sovint i jo també. (Ara diràs que te la plagiada, no?) Exacte, és un plagi, és meva, només meva... no, no... és broma. (...) Què passa? (Res, res. I això del pomer? Per què voles fins allà dalt?) Bona pregunta, es tractava que només l'Aleix fos present en aquella escena perquè és ell el que avui fa 19 anys i el que li havien de fer l'encanteri directament per envellir. I mira, m'ha fet gràcia que fos un pomer, paranoies meves... (Ja ho veig ja, paranoica total. Volia preguntar a què ve lo de l'any més, però ja veig que és perquè fa 19 anys.) Premi! Sembla que comences a entendre les coses. (No és que no les entengui, sinó que les compliques massa, si no arriba a ser per mi segur que et queda una púrria de regal.) A sobre! Seràs creguda. Però tu qui et penses que ets? Si no fos per mi tu no existiries. (Creguda tu!) Va, para de repetir el què dic i continua amb la teva crítica. (No podies haver trobar una frase més cutre per fer d'encanteri? És que sembla treta del llibre més xotra que puguis trobar) Ara hem de posar-nos amb la frase? A mi m'agrada! "Temps tempestot, a partir d'ara fes que tots siguin vellots!" No saps que a tots els contes infantils surt un encanteri que rima per tal que els nens ho puguin memoritzar? (Contes infantils? Això vol dir que l'Aleix és un infant?) A tu què et sembla? (Que si, és el què m'has dit tu. Ara que si s'enfada serà culpa teva...) No tens remei, no l'he tractat de nen petit, que avui se'ns ha fet un anyet més gran! Però a veure si faig un conte de follets, que és així com fantasiós, ve he de seguir l'estructura dels contes infantils, no? (No, si ell no és un infant no val la pena... és tonteria. I això no fa que la frase deixi de ser cutre, a més no poder) Gràcies, molt amable! A mi m'agrada la frase, i ara no la penso canviar. Tant bé que m'ha quedat. (Ens tirem floretes?) Si no et sembla bé fes-la tu! (Passo, perquè quedaria massa bé per anar en aquest conte.) Hi ara qui es tira floretes? O més ben dit, el jardí sencer et tires! (Enveja?) De tu? Què més voldries! Va espavila't, que és tard i vol ploure. (Vol ploure? Però si ja plou!) Ja m'has entès, era una frase feta... Amb aquesta gracieta m'has recordat a l'Aleix. Que veus, pobret és el dia del seu aniversari i plou. (Ja va bé la pluja, potser així se't refresquen les idees i et queda un conte més bonic!) Vols fer el sant favor d'espavilar? (Ja acabo, no se m'estressis ara! M'hauràs d'explicar lo dels noms del final perquè no he entès què eren tants follets...) Ho veus! Ja té dit jo que no entenies res, quan una no hi arriba no hi arriba. (Em recordes l'anunci aquell d'algunes no hi arriben. Va para de dir xorrades i expliquem el significat.) Però si ets tu qui diu xorrades! Tots els noms són d'amics de l'Aleix i meus. (No si això ja ho he vist.. Però no crec que els noms s'escaiguin amb la seva personalitat.) No? L'Anna no és una mica despistada? L'Adrià no acostuma a estressar els del seu voltant? En Ramon no és simpàtic? L'Ernest no és encantador? (Mmmmm... ome que vols que et digui... L'adjectiu de simpàtic i encantador serviria per qualsevol dels altres. L'únic que s'escau és el d'estressant, tot i que l'Aleix també ho és.) Veig que no entens res, si potser si que aquests dos servien per qualsevol, però l'altre no. L'Aleix és un estressat, però no m'estressa i l'Adrià és un estressat i m'estressa. Ara? (Veig que comences donant-me la raó. I reconec que tens raó amb lo d'estressant.) Oh, miracle! Em donés la raó. Així ja hem acabat? (No, una última cosa) Ja m'estranyava... (Em pensava que et posaries tu el títol de follet Valent. I el de Rondinaire crec que t'aniria fet a mida!) Molt graciós! Cada cop em recordes més el follet Bromista. (Pels amics Aleix, no?) Veig que vas progressant. Així ara si que estàs no? (No! Em falta dir que això de bufava i bufava sembla el conte dels tres porquets. Per què no els feies sortir? O si més no que el follet destrosses les cases de palla.) Però què t'empatolles ara? Continuem amb les gracietes? Els follets no viuen en cases de palla! (I on viuen?) Si fossis una veueta de cor pur ho sabries, jo no t'ho penso dir! (Ui, això de cor pur, i de les llegendes i tot aquest final, és massa de contes de fades! Siusplau Mireia que aquest noi fa 19 anys i no 5. Com se t'acut fer un conte tant infantil per ell?) A mi m'agraden els follets, i és un conte molt bonic! És una metàfora del dia que es van començar a celebrar aniversaris i els follets van començar a patir les conseqüències del temps. (Oh, que bonic! Segur que et fot el regal pel cap!) Sàpigues que m'has ofès, no tens cor! Jo fent això amb tota la il·lusió del món i tu aquí criticant fins a la última paraula... (No t'ho prenguis així! Que feia broma, segur que li agrada el regal! I més si l'has escrit per ell!) T'ha agradat? No és una merda de regal? (Clar que m'ha agradat! És una història molt bonica, però no retrec cap dels meus comentaris) Ets tan tossuda i caparruda... (No sé a qui em dec assemblar.) No tornem a començar, eh? Va acomiada't de l'Aleix que això ja s'acaba. (Aleix PER MOLTS ANYS!! Espero que t'agradi el conte que s'ha currat la Mireia, sinó em sentiràs. Paraula de veueta interior.) Bé, ha arribar l'hora d'acabar amb aquesta història, com ha dit la meva veueta interior espero que t'agradi el conte i que el conservis per sempre més!

I recorda que tu tries si creure o no creure, tu diu el follet Paranoia, un dels pocs follets que saben el perquè de tot plegat...