L'individu i l'art.

L'art (o, almenys, un dels aspectes de l'art) és una forma d'expressar-se una
persona o una comunitat de persones.
Ara vaig a parlar ací de l'art fet per una persona, de l'artista individual.
Jo crec que l'artista hauria d'expressar-se artísticament tal i com ell mateix creu,
com li naix a ell de dins, i no deuria estar lligat a unes modes, que l'obstaculitzen per a
desenvolupar tot el que té ell dins.
Vaig a intentar explicar-me millor.
Ja se sap que l'artista viu en una comunitat de persones, i que aquestes persones, i
la cultura anterior i la contemporània, i les circumstàncies anteriors i les
contemporànies, i tot això, té molta influència sobre allò que crea l'artista. I no sols
externament (amb l'entorn manipulant directament a l'artista), sinó també internament:
L'artista té unes vivències relacionades amb el seu entorn i, a partir d'elles, li naix de
dins de sí mateix la seua obra, que està relacionada amb eixes vivències, i, per tant, està
relacionada amb el seu entorn. Açò és normal, i no crec que hi haja el perquè d'evitar-
se. L'individu sempre viu en un entorn.
Tampoc vull dir que l'artista haja de menysprear els moviments artístics anteriors
i contemporanis, ni a la gent que l'envolta, ni les seves opinions ( que de vegades poden
ser molt valuoses per a enriquir l'obra d'art, al proporcionar punts de vista diferents
als de l'artista. [ Aleshores, l'artista, coneixent estos punts de vista, pot enriquir la
seua obra, en adonar-se de coses que falten o sobren (o alguna cosa semblant), si ho
creu convenient ] ).
El que vull dir és que si l'artista vol expressar alguna cosa d'una determinada
manera, i li naix de dins, és a dir, vol expressar això així. Aleshores, que ho expresse
com vulga, encara que el corrent artístic al qual està més a prop no s'avinga bé amb això
que vol fer l'artista, o encara que en l'època en la qual està l'artista no hi haja ningú més
que faça coses paregudes a ell.
I no vull dir ací que s'hagen de fer coses diferents dels demés per a destacar-se.
No em referisc a això. Em referisc a quasi el contrari (encara que qui vulga destacar pel
fet de destacar, que ho faça, si vol), em referisc a que jo crec que l'artista (i tota persona,
en general) ha d'expressar el que vulga i com vulga a pesar de destacar-se, a pesar de
no tindre molta acceptació per la gent que l'envolta.
És clar que sempre hauria de fer-ho amb bona voluntat, intentant fer el bé, o,
almenys, intentant evitar fer el mal. Jo crec que l'artista hauria de ser fidel a sí mateix, a
allò que naix de dins d'ell mateix, i expressar el que li naix tal com li naix, a pesar de
què la gent no ho considere com una obra ben feta, a pesar de què pensen que és un poc
trellat, a pesar de què ni tan sols pensen que és art. Si l'artista creu en això que ha fet,
aleshores pot sentir-se realitzat, encara que a ningú més en el present i en el lloc on viu
li agrade. També ha de pensar-se que en el futur o en altre lloc sí que pot haver algú que
li agrade. Però, per a això, ha d'intentar donar a conéixer l'obra que ha fet. No té sentit
guardar-la en casa, sense que la veja ningú.
L'evolució de l'art, en part ha vingut donada per artistes que no estaven d'acord
amb el moviment artístic en què estaven, i aleshores intentaven expressar-se d'altra
forma, d'una forma distinta, amb la qual es sentien més a gust o estaven més d'acord, a
pesar de què a la gent no li agradés.
Si no hi hagueren artistes que fan allò que els naix de dins, a pesar de què els de-
més no estiguen d'acord amb ells, aleshores l'art s'estancaria i no evolucionaria. Es
crearien unes normes per a crear obres d'art "bones" i, qui no seguira eixes normes, no
seria considerat un artista. I tots el artistes copiarien o imitarien als artistes anteriors, a
pesar de què ells sentiren que no estan fent allò que els naix de dins.
No, jo no crec en eixa concepció de l'art, tan estricta. L'art és una cosa més lliure.
¡Ah! A mi no m'agrada utilitzar el terme "progrés" en l'art. Preferisc el terme
"evolució", en el seu sentit de "canvi, modificació". Jo no crec que l'art d'ara siga
millor art que l'art d'abans, o al contrari. No m'agrada qualificar l'art com a "millor" o
"pitjor". L'art evoluciona, es modifica, perquè sempre hi ha canvis en totes les coses, i
l'home necessita canviar, per a no engarrotar-se i immobilitzar-se. Jo considere tan
important l'art antic com l'art contemporani, vist des d'un punt de vista global.
Cadascun aporta les seues coses.
M'agrada molt l'aspecte de l'art com a investigació, l'art que prova coses noves i
obri nous camins, açò és molt emocionant. Encara que, si a un artista no li agraden eixos
nous camins i prefereix quedar-se amb allò d'abans, perquè es sent millor amb això,
aleshores, no té perquè seguir eixos nous camins, ja els seguiran altres que sí que els
agrade seguir-los. Almenys ell també estarà sent fidel a allò que naix de dins d'ell (al no
seguir els nous camins per no estar d'acord amb ells).
Es pot veure que l'art és una cosa molt àmplia i abstracta.
He escrit tot açò per si alguna vegada ho llig algun artista que es troba presoner
d'algun corrent artístic, per a què sàpiga que es pot alliberar.
Si eixe corrent artístic no li dóna plena satisfacció a l'artista, o l'artista vol expres-
sar alguna cosa d'alguna manera que no té res a veure amb eixe corrent artístic, jo crec
que és millor que ho expresse com li nasca a ell de dins, encara que no li agrade a ningú.
Almenys ell sí que estarà d'acord amb ell mateix.
Ja he dit que no s'ha de menysprear els corrents artístics antics o contemporanis.
El que vull dir és que, si l'artista no està d'acord amb ells, no té per què seguir-los. El
millor és seguir allò que naix d'un mateix, encara que açò implique renunciar a l'èxit o
al reconeixement públic del seu art, encara que a ningú li agrade mai. Almenys l'artista
estarà tranquil perquè ha fet allò que li naixia de dins. I jo crec que l'art és això, o
almenys això és un aspecte molt important de l'art.
Potser tot açò que he escrit és massa individualista. És que jo sóc molt individua-
lista, massa solitari. Però estic escrivint el que jo crec. No és que jo estiga convençut de
què jo estiga en possessió de la raó absoluta, no. Simplement estic escrivint una cosa en
la qual crec. Potser altra persona pense una cosa diferent, en la qual ella també crega tant
en això, com jo en açò que he escrit. Aleshores, ¿qui està en possessió de la veritat abso-
luta? ¿Jo? ¿Ella? ¿Els dos? ¿Ningú? Jo crec que tot és molt relatiu, i que ningú té el dret
de dir alguna cosa d'una forma absoluta i tallant, com si estigués en possessió de la veri-
tat absoluta. Jo crec que això tan sols ho pot fer Déu, si existeix.
Per això, és millor conéixer molts punts de vista, per a tindre una visió més global,
perquè cada punt de vista aporta les seues coses bones, i mostra aspectes que no es
veuen des d'altres punts de vista.
Una persona no té per què estar d'acord amb tots els punts de vista, però sí que és
bo conéixer quins són eixos punts de vista.
Pot ser que tot el que acabe d'escriure aporte alguna cosa nova als artistes i a la
concepció de l'art, o que almenys reafirme coses que ja havien sigut dites, que també és
important. Pot ser que un no siga original, però pot ser que allò que diga servisca per a
reafirmar o recolzar coses en les que creu, i açò també és important. No cal sempre ser
original, però sí que és important ser conseqüent amb allò que es creu, i expressar-ho,
encara que ja haja sigut expressat per moltes altres persones.
Tot açò que he escrit sobre seguir allò que naix de dins d'un mateix, estic fent-ho
ara, estic fent el que dic, el que he escrit. Ara sóc jove.
Però no sé, quan passe el temps i em faça més major i canvien les circumstàncies
de la meua vida, si seguiré fent allò que naix de dins de mi. M'agradaria molt que sí,
que jo seguís sempre fidel allò en què crec.
Però pot ser que no ho siga en el futur. Per això, encara que jo en el futur no faça
el que he escrit ací, si algú llig això i està d'acord amb el que he dit, li aconselle que ho
faça. Recordeu allò que va dir Jesucrist: "Feu allò que ells diguen, però no feu allò que
ells facen". Pot ser que, en el futur, açò s'haja d'aplicar a mi mateix, encara que no
m'agradaria que ocorregués. Però podria ocórrer.
Encara que també s'ha de tindre en compte el penediment i la tornada a allò en
què un creu. Podria se que en el futur jo no fes allò que nasquera de dins de mi. Però
també podria ser que, més avant encara, sí que tornara jo a fer allò que nasqués de dins
de mi.
Sempre s'ha de tindre en compte això.




























Sueca, a 11 de maig de 1996.
Joanjo Aguar Matoses.


3