L'Impuls de la vida

Intueixo el seu somriu. Me l’imagino perfecte, com els que surten en els anuncis de dentífric. Observo la seva pell daurada, terça, jove i els seus cabells de color marró recollits de mala manera i aquest petit bel de color mel que se li fica entre els ulls, el qual intenta treure’s bufant, però sense èxit. Admiro aquesta bellesa primerenca de mirada cansada, sap que l’observo en silenci, mentre les seves mans treballen amb destresa el meu braç. Com a premi pel meu comportament em pregunta sense mirar-me als ulls.
-Per què duu sempre la llibreta? Què anota? – em pregunta, mentre treballa amb les artèries del meu braç.
-Aquest quadern?- dic sorprès perquè ha descobert el meu secret i mig avergonyit li confesso que és la llibreta de l’impuls.
-L’impuls? A què?- em respon, mentre deixar en una safata de plata l’agulla, la goma elàstica de lligar braços i un tub amb el meu ADN.
-A escriure – li contesto.
-És escriptor, vostè?- em pregunta encuriosida.
-Bé, ho intento- responc amb humilitat.
- Què li impulsa a escriure? - em pregunta, mentre s’aparta el bel de cabell de la cara amb la punta del dit. Un dit, d’una mà que s’amaga en un guant de làtex.
-Doncs... L’impuls és com una crida interna. És la necessitat d’escriure. Si preguntéssim a escriptors consagrats, és possible que ens donin un munt de motius alguns d’ells més poètics, d’altres més pragmàtics, però crec que tots dirien el mateix. Tant se val, si tens la formació adient o no. Tant se val amb el gènere o l’estil que escriguis l’efecte és el mateix. Vols escriure. Si aprofundim més en la pregunta, t’adonaràs que tot escriptor comença dient que li agrada escriure. Tan simple com a això. És el mateix que dir que ens agrada el pastís de xocolata. T’agrada el pastís de xocolata?- li pregunto.
- Sí, és clar- em diu amb un somriure amagat darrere d’una màscara.
- Doncs la qüestió és saber fins a quin punt t’agrada aquest pastís. Potser és una obsessió? Una addicció d’explicar històries, mitjançant la paraula, ja sigui relats, contes, poesia, o fins i tot l’atreviment d’una novel•la. Encara que tot plegat quedi desat en un calaix. Suposo que em preguntaràs per què escric, aleshores?– li pregunto, mentre intueixo de nou el seu somriu. – Doncs escric perquè he descobert que ja no m’agrada, sinó que m’apassiona. He descobert que vull més. He descobert el meu fitxer creatiu amb infinitats de carpetes, de diferents continguts. Carpetes plenes d’històries explicades per diferents narradors, d’altres que donen pas als personatges, els quals tenen moltes coses a dir... He descobert que puc crear, que puc recrear, que puc destruir. Puc ser qui vulguis, que sóc lliure de fer el que em vingui de gust amb els meus escrits, perquè l’engranatge s’ha activat i ja no puc aturar-lo perquè s’ha convertit amb una necessitat. I tu? D’on et ve la necessitat de salvar vides?
Amb la mà dreta s’abaixa la mascareta i amb un somriure perfecte em diu:
-Per l’impuls de la vida.