Límits

i amb unes metàfores que demostren lo bona poeta que ets, Atlantis.
M'ha encantat la imatge de la carretera que esquinça el paisatge en dues meitats igual que el cor de la teva protagonista.

L'enhorabona per un poema tan ben escrit i tan sentit.

La vida com un camí o una carretera i el pas del temps... una realitat que no podem controlar... i fuig de nosaltres. La natura ja ho ha fet a propòsit perquè mai la puguem atrapar!! Ara que ben pensat, és millor així no? Ser immortals ha de ser molt avorrit!
Salutacions:
Eloi
Pd: crec que no t’havia llegit ni comentat mai... de tant en tant passaré per les teves “terres literàries”!

.... hola Atlantis, bardissa per mi (del Èmporda), es una zona plena d'herbes, matolls i unes petites "lianes" que punxen, normalment si et fiques entre bardisses en surts esgarrapats. A les hores fugir de bardisses i fruites, es contradictori, o pensant.hi be, fuig del que t'agrada i del que no, de les alegries i tristeses cap a ... uffff
Aquest tema em toca massa, la linea que separa la vida de la vida?D'un altre vida o del no res...fa menys d'una setmana m'hi vaig haver d'enfrontar de nou, a més una persona massa jove!!!
Quina putada! Uns no hi pensen prou i d'altres hi pensem massa!
Anna

es veu, i fa estemir; la vida i la mort estan tan agermanades que potser només nosaltres la podem veure, aquesta línia ténue i devastadora. El temps d'esbarzers i fruits. M'evoquen tant, aquestes paraules! Ets una poetessa sensible i visual, gairebé tàctil. Una abraçada

a

Veig la carretera, la divisió en dos, el cor trencat. Una preciosa poesia, visual cent per cent, amb una senzilla i clara divisió de la vida i la mort, és a dir, una línia. Una abraçada.

Aleix