L'imbècil de l'Àlex

Un relat de: Bonhomia

-No hi vagis.
-Per què?
-Perque et fotrà una hòstia.
-I tu com ho saps tan segur, que sap que em vaig enrollar amb el Toni?
-Doncs més segura no en puc estar.
-I per què m'ha de fotre una hòstia?
-Maria: el coneixes de sobres. I saps que se li escaparà.
-Si, potser si. I potser més que escapar-se-li és que en tindrà ganes. Però enten-me, Rosa, jo no vull perdre la relació.
-Però t'ho torno a dir: per què collons et vas enrollar amb el Toni?
-Perque sempre m'ha atret. I a més, jo, anava molt borratxa.
La conversa va seguir sobretot centrant-se en el que podia fer la Maria, que es va posar a plorar per l'Àlex, el seu company, i finalment van decidir anar juntes a parlar amb ell.

-Ja podeu fotre el camp d'aquí! I a tu no et vull veure més, porca!-. I va sonar la porta per tota l'escala.
-Maria, no ploris, aquest tiu és un malparit desgraciat.
-Rosa: no sé què faré... no podré estar sense ell...
-Vine, vine-. I la Rosa va abraçar ben fort a la Maria, que es va posar a plorar més fort.
-Què vols? Que et senti plorar aquell cabró? Agafem l'ascensor.
Mentre baixaven per l'ascensor, a la Maria li van començar a entrar els remordiments. Però sabia que de totes formes, la història amb l'Àlex, no hauria anat enlloc, perque era un fill de puta.
-Anem a casa meva, Maria.
La Rosa compartia pis amb dues noies més de la universitat, i pel camí van pensar i van xerrar sobre que estarien millor sense companyia masculina.

-Hola Rosa, què tal, la rave?
-Una merda. Bé, jo m'ho vaig passar bé, però la Maria ha tingut problemes i per això l'he dut aquí.
-Què es va fotre?
-Res. Problemes amb el nòvio. Que es va enrollar amb el Toni, i l'imbècil de l'Àlex l'ha enviat a la merda.
La Sònia era la que parlava amb la Rosa i feia prou temps que coneixia la Maria, no com la Sandra i la Marina. Li va dirigir la paraula:
-Maria: les tres sabem de sobres que l'Àlex no val res. No es mereix que ploris per ell.
-Però Sònia, tia, tu saps com costa tallar quan portes tant de temps. És que són quatre anys!
-Vine Maria, tia, seu al Sofà.
La Sandra i la Marina estaven confoses.
-No, no marxeu, tranquil.les que no feu nosa-. Maria. Es van quedar allà. Cap d'elles havia dormit encara, i eren les onze del matí. Se'ls hi havia passat el colocón, i es van quedar estirades al Sofà mig dormint. La Maria i la Rosa aguantaven perque s'havien fotut una rula a les quatre de la matinada, i la Sònia es va prendre un cafè llarg.
-Va tia, no ploris-. Sònia. La Maria no parava de plorar.
-Però és que jo a l'Àlex me l'estimo molt, estic feta pols...
-Al principi potser et costa, però t'hi acostumaràs i després desitjaràs no veure'l per despreci-. Sònia.
Van seguir amb això fins que es van adormir.

Al cap de tres setmanes, la Maria, que s'havia instal.lat amb les altres, després d'haver passat el pitjor, ja estava fresca i contenta. Aquell dia era diumenge, però la nit anterior només havien anat al cinema. La Rosa i la Sònia van fer tot el que van poder perque la Maria no begués ni es drogués aquells dies, i els hi va sortir bé.
O sigui que, finalment, l'Àlex quedava oblidat.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Bonhomia

Bonhomia

646 Relats

1852 Comentaris

513925 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:
L'armonia commou la selva verge de paratges interexternalitzats mentre els estels ens somriuen dolçament i les nits i els dies es confonen en boira d'un nou color que brillarà per la mare universal que va fer-nos i cerquem cuidar... si és que aquestes paraules contenen cert ressò d'esperança en un món tan difícil i complicat.