L'ILLA DELS VENTS

Un relat de: Maria Dolors Vallverdú i Torrents
TRINÀCRIA

En temps molt antics, en la part més meridional de la nostra mar, l’illa de Trinàcria, estava habitada per dues tribus la dels sicans i la dels sículs.
Diu Túcidides, en la seva història, que els sicans, foren els segons pobladors de l’illa, deprés dels cíclops i els lestrigons. Els sicans procedien d’Ibèria on visqueren vora el riu Sican que alguns creuen que es tractava del Xúquer o del Segre però, introduint-me per l’obra del gran historiador, constato que ell eixampla Ibèria cap a l’est, fins al Roine, i per tant, també podria ser un riu de la Gàl•lia, com el Sequana, actualment el Sena. Els sicans van conviure amb els enotris i amb els èlims, procedents d’Anatòlia. Més tard arribaren a l’illa els sículs, procedents d’Itàlia, denominada així per Ítalo, el seu rei, i es quedaren a la zona septentrional i central de Trinàcria, deixant la resta del territori en possessió dels sicans. Aquestes dues tribus dominants habitaren l’illa i d’aquí ve l’origen del nom: Sicània o Sicília.

Aquests primers pobladors convivien amb els esperits i els genis de la natura on totes les espècies podien gaudir d’un entorn adequat a les seves formes de vida. Durant molts anys la pau i i la tolerància afavoria l’harmònica relació de tots els éssers visibles i invisibles del món fins que una tarda de finals d’estiu la fada de la nit sortí de la seva gruta i, amb el llampec dels seus ulls arrencà d’arrel tots els pètals de la rosa dels vents. I vet aquí que la pobra rosa, desproveïda de la seva rica vestimenta va sentir com la terra s’estremia amb la batuda d’uns vents que des de llavors no deixaren en pau els tres punts de l’illa.

El sol prou que amb la seva escalfor feia que es formessin nuvolades prop de la mar que absorbissin aigua i vapor intentant frenar l’efecte destructor de la sequera, però no n’hi havia prou, tot un paradís de verdor anava prenent la forma d’un esquelet de sinistra silueta, sobretot a l’hora crepuscular, quan la terra demanava que baixés del cel el regenerant consol d’una gota d’aigua.

Les pastures eixutes no podien donar aliment als ramats de cabres i ovelles que eren la base de la vida dels humils camperols. Entre els camperols hi havia el pastoret Andrea. Andrea era el fill gran d’una família ben coneguda i apreciada por tots els habitants d’una població naixent que ben bé podria haver estat la Palerm actual, ell i els seus depenien de la producció de llet i formatge i també de la llana. El pastoret, cada dia a trenc d’alba, corria amb el bestiar per valls i fondalades en la recerca de pastura per alimentar-lo, però de cada dia n’hi havia menys i la terra, eixuta, amb prou feines deixava créixer brins nous i tendres. La situació era més que alarmant dramàtica, i Andrea, desesperadament, buscava indrets i racons on encara hi creixés l’herba.

Aquesta situació afeblia considerablement l’economia de la família i ell solament pensava com podria trobar una forma de solució sense que el mal prengués cos definitivament.

EL SACRIFICI

Un dia empenyia l’altre i, com que no en sortia i la necessitat ja era desesperada, prengué la decisió d’anar a la gruta des d’on la malèfica fada va desfermar els vents. El camí que havia de seguir era inconegut, s’havia de fixar en les constel•lacions, i entendre el remor ocult de les fulles dels arbres. Havia de saber trobar les presències que poblaven l’espai i que l’havien de menar al lloc de la seva salvació.
Andrea havia sentit parlar, en les llargues nits d’hivern, en les contalles de la vora del foc, que hi havia genis o éssers quasi immaterials, difusos, entre la llum i les ombres de la terra, éssers dotats de poders minerals i aeris que, amb la màgia de la seva paraula, podien arribar a obrir els camins més inhòspits i més allunyats de l’abast dels homes.

Això fou com un avís o com una esperança, i, sense pensar-s’hi gaire, de nit emprengué una mena de viatge cap al silenci de les fondàries, on esperava trobar algun indici de ruta a seguir. I caminant, caminant, es va trobar davant Lea, la sacerdotessa del temple on, seguint la tradició dels sículs, es mantenia el foc perpetu. Lea, commoguda, l’acollí afablement i ell li obrí el cor sense poder aturar les llàgrimes.

A la falda del temple hi havia les coves subterrànies on l’aigua fluïa sense estroncar-se, seguint un fil sinuós, que a voltes desapareixia, fins que tornava a emergir, en la forma majestuosa d’una gran cascada. Allí, asseguda damunt una roca de pedres transparents es perfilava la figura blavosa d’un ésser també lluminós, com unes restes d’estrella.
Era una fada molt petita, com una papallona. Estava tocant un instrument semblant a la flauta i es notava més el so que no pas la seva immaterial figura bellugadissa al ritme del vent.

El pastoret s’aturà al veure l’ombra d’aquella imatge que semblava esculpida en la pròpia pedra i a la vegada formada pel fluid incessant de l’aigua. Tenia una certa recança a avançar, no volia trencar la pau d’aquella enigmàtica visió perquè temia perdre-la per sempre.

Ell, en la seva ignorància, tenia un instint que el compensava, un instint que li havia transmès el seu contacte directe amb els elements. Pressentia l’existència d’ens que planaven per damunt de cada hora de la nostra vida, ens que es fonien en l’aire o que es volatilitzaven en el perfum de les flors i les sentors d’aquesta illa, on els boscos refrescaven les jornades abatudes pels càlids vents de les costes d’Eòlia.

Tot era quietud, Andrea, clogué els ulls i s’ajupí humilment a uns metres de la figura blava i, concentrant tota la seva voluntat, s’hi adreçà amb aquestes paraules:

- O, tu, nimfa inabastable, esperit de les aigües, retorna del món antic i acompadeix-te, no ja tan sols de mi, sinó de tot allò que integra la vida de l’illa, dels ramats que no poden alimentar-se, de les fruites comdemnades a no sortir. a causa de l’arrencada de les flors sota el flagell de les ventades. Tu, que pervius, de segle en segle, la cadena de la immortalitat, retorna entre nosaltres, els homes, de qui et vas allunyar i et vas haver d’amagar per no topar amb la nostra supèrbia. Sé que hem volgut esborrar les empremtes de la teva existència i per això no et podem veure a la llum del dia. Mira’ns i obre’ns la porta que ens ha estat vedada.

Aquella nit el cel s’estava encenent amb tots els colors de les estrelles, una lluna d’argent reflectia la seva llum damunt la terra, donant-li un aspecte plàcid, com si la pau volgués retornar-li la vida. Andrea s’havia adormit en els braços de Lea.
De sobte aquella serenor es vegé enterbolida per una estranya revolució. La terra tremolava com inflada per un vent poderós que volia esbotzar-la. La temperutura baixava per moments i uns gèlids grans de calamarsa anaven recobrint el cossiró bru de l’Andrea, deixant-lo en un estat proper a la inconsciència.

Mentrestant la neu omplia el relleu de les muntanyes i reconvertia un paisatge sense vida en un futur recomençament.

El pastoret però havia desaparegut, cobert per la neu, engolit després per la fúria desenfrenada de les aigües en fondre’s les glaceres i mai no tornà a casa.
Diuen els de l’indret que cada primavera, quan el sol ha desfet la neu dels cims, cavalcant dalt del vent una figura blava va cridant: ...ANDREA , ANDREA....!!!
L’ETNA

Des de la desaparició d’Andrea mai més no va faltar aigua als habitants de l’illa. La vida va poder fer el seu camí. La família del noiet va viure molt temps la prosperitat i l’abundància fruit d’aquell generós sacrifici, i era tant el seu goig diari que ja no pensaven ni en el fill ni en el germà que faltava. El record s’havia esvaït com s’esdevé sovint en el cor dels humans.

El poble era petit i envoltat de riques contrades, de conreus agraïts, on la vinya i l’olivera oferien els fruits daurats d’abundants collites. Era un indret ajardinat com una rèplica del paradís, i, enllà de les seves envistes, els boscos mediterranis oferien un verd perfumat de pins i flors salvatges.

Els homes però s’havien endurit i ja no sabien el valor de l’amor i de l’amistat. Volien engrandir els seus dominis arrencant patrimonis a les costes veïnes, on altres poblacions havien bastit la seves nissagues. I començà la tragèdia que deixava la natura humana a un estadi indigne: la guerra.

Armats i afellonits els primitius habitants es llançaren a la conquesta violenta, a l’extermini i a l’espoli de tot allò que arribava a les seves mans.

Foren anys terribles on l’afany de poder endurí tots els cors. I la petita illa abandonada a la malvestat de les hores anava encongint el seu gust per la serenor i la pau que no es mereixia.

Mentrestant el mar però plorava sacsejat per la desgràcia i era tant el dolor i la destrucció que planava pertot, que tragué del seu si espesses columnes de vapor seguides d’un sisme... Tot quedà reduït a les cendres després del naixement del volcà. Només el vent, com una estrella de foc, girava damunt l’illa deserta.

Es veia al lluny la imatge imponent de la muntanya que s’estremia i feia tremolar el desolador paisatge en què s’havia convertit Trinàcria.

Ja no corrien aquelles aigües que deixaven un alè fresc a l’herba i a la vegetació exuberant que omplia de vida la terra lluminosa. Silenci, només silenci trencat per l’esgarrifança de les explosions, envoltades de fum i d’un vapor gris i dens. ..
Els moixons havien fugit buscant altres horitzons. Així començà el primer cataclisme i així es formà el més gran de tots els volcans coneguts com un desafiament a l’harmònica obra de la creació: l’Etna.

Diuen que en aquell indret s’obrí el món subterrani de les forces del mal. Pel cràter del volcà foren disparats pels aires infinitat de presències malignes que havien de turmentar la desvalguda humanitat, que llavors, s’havia refugiat vora la mar, lluny de l’amenaça constant de les rierades de lava incandescent.

Eren pocs els habitants que havien sobreviscut a la primera explosió, ja que la majoria no havia pogut escapar de la fúria desenfrenada que s’ho emportava tot.

EL LLAC BLAU

Aquella gent tenia els ulls plens d’ombra i el cor encongit. Ho havien perdut tot. No quedava cap família sencera i cada u plorava la pèrdua col•lectiva.

De sobte, una noia anomenada Lea, s’aixecà i, moguda per un instint que ultrapassa
les humanes mesures, vegé, nord enllà, on el blau reapareix amb una transparència insòlita, un nou paratge, net i a punt per recomençar. Lea, sota la seva aparença humil, portava l’esperit de la sacerdotessa del foc perpetu, d’aquella que havia ajudat al pastoret Andrea. Ella sempre havia escoltat els missatges de l’aire, els missatges que provenien de móns subtilíssims i alhora llunyans, inassolibles per la rudimentària natura de la resta d’éssers. Tenia un poder acusat de percepció i de visualització sense límits, i, seguint els seus dons que devien ser dons divins, aconseguí transmetre a la seva gent una nova esperança.

Després de caminar sens parar, travessant les terres inhòspites que envoltaven el volcà, Lea i els seus arribaren a un pla extens que s’oferia com un interminable terraplè.

El sòl era ric i uns brins d’herba fresca pugnaven per obrir-se pas pels porus de la terra. Boscos de pins s’anaven entrocant oferint la seva ombra acollidora com un aixopluc natural. I, allí on acabava l’idíl•lic entramat d’ocres i verds, travessats de claror, s’afegia l’aigua d’un llac com un mirall blavós...
“ Mireu! - digué Lea, abocant els seus ulls dins la clara superfície,- presoners de les algues veig els braços d’uns follets que demanen ajuda.... Veig innombrables criatures quasi imperceptibles de tan petites que imploren ésser alliberades”.

Tots van quedar impressionats i sorpresos, sense atrevir-se a dir res. Els intrigava quina classe d’éssers podien ser... i el que augmentava encara més la seva temença és que sens dubte podria tractar-se de molts dels desapareguts engolits per l’erupció volcànica que arrasà una gran part de l’illa. Per això, tenien por de desfer un possible encanteri amb el risc de provocar la mort definitiva. Abans de fer-se fosc, plens d’una gran pau, i, amb l’agraïment als ulls per la bondat d’Andrea, seguiren les passes de Lea i emprengueren el camí de retorn cap a casa, portant el secret d’aquells éssers diminuts de l’aigua com una memòria viva.




ÍNDEX

TRINÀCRIA
EL SACRIFICI
L’ETNA
EL LLAC BLAU

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Maria  Dolors Vallverdú i Torrents

Maria Dolors Vallverdú i Torrents

5 Relats

1 Comentaris

1948 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00