Lilianna (cap.1)

La Lilianna s'acaba de cordar l'últim botó de la brusa mentre s'observa en el vidre de la porta. El llàpis d'ulls se li ha escorregut una mica. Es mulla la punta d'un dit amb saliva i intenta esboorrar la lleu marca que ara li fa ombra sota l'ull dret. Ho mig aconsegueix, gairebé ni es nota. Es recol·loca la faldilla texana, que va una mica torta, i el mirall improvisat l'aprova. Una mà gran li envolta la cintura i li fa pessigolles entorn al melic, per sota de la brusa. En Christopher li regala un dolç petó al coll.
- Per què no tornem al sofà, eh? -li murmura el noi a cau d'orella
- Ara no... Ja m'he vestit...
- Oh, vinga, Lils! Vestir-se no costa res!
- I ella? -fa tota seriosa
- Qui?
- Ja ho saps qui! Ella! -exclama un tant enfurismada.
- Qui, Lils?
- La teva nòvia! Quan la deixaràs, eh?
- Aviat... Ara estem en un període d'estress, amor, val més no sumar més problemes... Jo tinc els exàmens, ella està molt enfeinada al banc, amb fi de mes que s'acosta...
- Sempre em dius el mateix...
- La deixaré, Lils, ja t'ho he dit...
La Lilianna dóna la volta entre els braços del noi, que l'encercla. El mira directament als ulls. Quan ell fixa la mirada en els seus, ella abaixa la seva. La noia mira el rellotge, les set.
- Serà millor que me'n vagi -es diu a si mateixa -La mare em preguntarà perquè arribo tard un altre cop.
- Li dius que t'has quedat a la plaça xerrant amb una amiga.
- La Sue té classe de piano, avui, no colarà.
- La Sue? La Sue Tatcher? Com pots anar amb aquella noia, encara?
- És la meva millor amiga! Ens coneixem desde parvulari!
- Però és una repipi... No fa gens per a tu...
- No ets qui per dir-me qui em convé... Adéu.
La Lilianna obre la porta de la sala de professors i surt al passadís, groc a causa d'una estraña barreja entre vellesa, pols i llexiu.
- Lils... -murmura en Chris per darrera seu mentre li agafa el braç
- Què?
- Deixa'm acompanyar-te fins a baix.
- No cal, gràcies, puc baixar jo sola -fa tota seca
- Però no pots obrir la porta tu sola. L'han tancada amb clau, Lils...
- Ens han tancat?
- Ells no saben que estem aquí. Au va, que t'obro...
De baixada, mentre els dos esperen dins l'ascensor a que aquest obri les portes de nou, la Lilianna no diu res mentre en Christopher no deixa de buscar-li la mirada amb la seva. L'intent de buscar un joc s'acaba quan l'aparell obre les seves portes i dóna pas a un replà, un rebedor que té el mateix aspecte que els vells passadissos de les plantes superiors. Lilianna s'encamina cap a la porta mentre el seu amant la segueix uns metres enrera. Un cop arriba a la sortida, ha d'esperar. En Chris arriba amb tota là persimònia d'aquest món i encara triga en treure's la clau de la butxaca i introduïr-la en el pany, mentre la Liliana observa atenta.
- Vas massa lent, arribaré tard... -fa intentant semblar segura
- No pensava que això t'importés, petita... -somriu ell, entremaliat.
S'obre la porta i ella surt, respirant l'aire fresc de la primavera.
- Ens veiem demà? -pregunta el noi
- Suposo -fa ella ignorant-lo
- Em sembla que si. Tenim classe a primera hora.
En Chris somriu mentre tanca la porta davant dels seus nassos i Lilianna lo'observa marxar a través de la porta de vidre. S'hi veu a ella mateixa reflectida, també. En Chris i el seu somriure, sempre encantador. En Chris i la seva mirada, sempre tèrbola, interessant. En Chris i el seu cos d'home, viril. En Chris i la seva veu de poeta romàntic. I Lilianna s'adona, un cop més, de aquell home que desapareix entre les portes de l'ascensor, la té hipnotitzada. Molt hipnotitzada. Massa hipnotitzada, potser.