L'hoste

S'arraconava darrere els ulls negres d'aquella noia que havia escollit per conèixer aquell misteri.
Feia temps que no trobava on ficar-se.
Ara ja ho havia aconseguit, arribant als ulls que li podrien ensenyar allò que per haver-ho imaginat creia que hi era.
No acabava de saber com fer-s'ho.
Es va instal·lar, còmodament, esperant que aquells ulls obrissin la seva mirada al món.
Encara que estaven oberts, no tenien l'activitat necessària i creia que feia falta que ella despertes del seu somni.
La claror de l'estança feia pensar que no era nit, però ell ho sabia, pels altres records, que hi havia criatures que tenien por de la foscor, i podia ser el cas.
Aquella noieta, segurament, dormia i somiant seria allí on el ulls havien de romandre oberts.
Recordà que havia estat, o al menys així ho creia, un noi, i que també havia patit d'aquesta por.
La seva mare li deia que tanqués els ulls i estrenyés ben fort els punys per fer venir la son.
Li deia que el llum romandria encès durant la nit.
Confiant amb la mare, s'adormia i quan despertava en meitat de la nit, recordà, despertava embolcat en una suor freda i plorant silenciosament, sense gosar obrir els seus ulls, no fos cas que la foscor li entrés a dins.
Li hagués agradat poder accedir-hi als somnis de la seva posadera, però per arribar a aquest estadi de coneixement calia saber de ella tot allò que encara havia de descobrir.
En un moment donat, va creure que despertava, i que feia els moviments necessaris per aixecar-se, no era així. Eren altres que l'estaven incorporant, movent-la amb cura i dient paraules dolces.
No va ser fàcil saber quina era la situació reial, i va haver de recollir moltes pistes inconnexes per arribar a saber-ho, ja que no estava en la millor posició i tampoc tenia l'experiència necessària per poder interpretar les senyals.
Entraven uns i altres, fent sorolls que poc a poc van ser clars. Moviments de rodes que arrossegaven estris, i converses inconnexes. Al principi eren imperceptibles, però de mica en mica, com la claror del dia s'imposà, es van fer aclaridors als seus sentits, que despertaven a una nova sensibilitat.
Uns plors continguts, venien des de lluny, acompanyats de passes lentes i aturades, poc abans de fer-se sentir aquelles paraules dolces adreçades a la noieta, que ara era el seu allotjament.
De converses inconnexes va arribar a esbrinar el misteri. Estava en un esser que no li podria proporcionar allò que per a ell era fonamental en aquell moment. Dient en aquell moment, perquè tot va donar un gir en els seus propòsits, però ara les circumstàncies tancaven les seves portes.
De les converses sentides durant el dia va arribar a saber que la noia havia patit un greu accident, i recordà que ell hi era a un arbre quan ella va arribar com caiguda del cel. Havia aparegut, de cop i volta a l'escorça on ell havia obert el seu capoll. Era l'hoste que la Natura li havia proporcionat.