L'Hospitalet Centre Perruqueria Elma

L’Hospitalet Centre Perruqueria Elma
La curiositat en la gent sempre es nota, al carrer del Baró de Maldà davant la perruqueria Elma hi ha un grup de persones mirant i preguntant.
Passen per entremig, d’elles, un parell d’homes de mitjana edat, en entrar a l’edifici els saluden un parell més.
--Bon dia inspector—el saluden tots.
El Torres, l’inspector, els torna la salutació. Un d’ells, ràpid li diu que passi cap dins d’una petita habitació que hi encabeix; una llitera, un petit armari, uns prestatges, un home a terra estirat boca avall, i al final del quarto una cadira amb una noia asseguda i plorant, la Mariona, al seu costat la Montserrat, la mestressa de la perruqueria intentant consolar-la, però ella es troba tan alterada com la mateixa noia.
Un dels ajudants que es trobava ja a la casa li diu.
--És la... bé, és la causant de l’homicidi.
--Tot s’arreglarà Mariona, eren uns lladres, unes males persones—la consola la Montserrat.
--N’heu pres nota de com ha anat?—els pregunta el Torres.
De cop, mentre estan parlant els talla l’entrada d’un xicot esverat.
--Mariona, què ha passat!
--Martí—la noia fa l’acció d’aixecar-se—no sé com ha passat!
L’inspector es mira el nou vingut i l’hi frena el pas.
--Que s’esperi fora, junt amb la senyora. He de parlar amb la noia a soles. Heu avisat al metge forense?
Li confirmen que si, que ja està en camí i que també han demanat l’ambulància. L’inspector es mira l’ estància, és petita i entre el cadàver, la llitera, els mobles i ells mateixos es converteix en un espai molt atapeït. Fa sortir a la Mariona i la fa seure en el primer tocador, d’esquena al mirall i ell ho fa al seu davant amb una llibreteta a les mans,
--Vull saber que ha passat, explica-m’ho poc a poc i detallat.
La Mariona s’eixuga els ulls, fa un petit sospir i per primer cop es mira l’inspector a la cara.
--Jo, jo. He vingut a la perruqueria a que em tenyissin els cabells, i... i, com hi havia una persona esperant-se que no volia que em veiés amb el tint al cap, sap és una perruqueria unisex, doncs no volia que em veiés un conegut que també s’esperava, i he demanat a la Montserrat si m’ho podia fer dins del quarto petit, ella ha accedit i m’hi ha fet passar.
S’acosta un dels homes, amb uns guants de làtex posats, mostrant-li una navalla de mida mitjana que ha trobat al costat de la víctima, segur que l’arma en que va intimidar a la gent, per seguidament posar-la en una bossa de plàstic. Amb la mà l’inspector li confirma que d’acord.
--I què més—dirigint-se a la Mariona i anotant coses a la llibreteta.
La noia s’empassa la saliva i li continua explicant que en saber que té un temps mort, sempre s’emporta una labor per anar fent, que aquests dies es fa un jersei de punt de mitja i que ja havia començat quan ha sentit un crit ofegat d’una de les clientes i una veu d’home que els demanava els diners i les joies que portaven.
Un dels ajudants de l’inspector li especifica que segons la propietària de la perruqueria l’altre home s’havia posat d’esquena a la porta de sortida tapant la visió de dins l’establiment a la gent del carrer.
--Jo no sabia que fer, m’he espantat molt, portava l’anell de la mare, no li podia donar, és un record d’ella, però també sabia que a mi no m’havien vist, m’he aixecat, per amagar-me darrera la porta, portava les agulles del jersei a la mà quan he vist a un home que entrava a l’habitació—sanglota—ell somrient, amb la mà em feia l’acció que li donés la cadena del coll i l’anell de la mare—torna a sanglotar.
L’inspector es comença a impacientar, vol saber ja com i quan a clavat l’agulla al lladre.
--Jo li he dit que no li volia donar, que era de la meva mare. Aleshores he vist que no li agradava el que li deia i ha vingut ràpid cap a mi per a prendre-m’ho, i jo—sanglota—i jo... l’he volgut frenar amb les mans i... i... i, com a les mans portava les agulles amb el jersei, ell sol, ell sol, se les ha clavat! Jo no les hi he clavat! jo no he estat!
L’inspector, es mira al company, es fan una mirada de complicitat, de circumstàncies, s’aixeca i fa que la noia l’acompanyi. La perruqueria en aquests moments està plena; ell i el seu ajudant, el metge forense, la policia, la Montserrat, el Martí, la Mariona. Ningú no s’ha adonat que dues senyores, amb les tovalloles al coll, una d’elles amb el cap ple de pastetes, assegudes mirant-ho tot, estan seguint el que passa, entusiasmades. L’inspector se les mira i els diu que han de marxar.
--No senyor, jo no marxo cap al carrer amb el tint al cap. Quina vergonya. No senyor, jo no vaig cap a casa sense estar arreglada.
L’inspector queda sorprès, no esperava aquella reacció i quan anava a insistir que no podia quedar-se allà, sent la veu de l’acompanyant.
I jo! Jo tampoc! Que no veu que els cabells de la dreta estan tallats arran d’orella i a l’altra cantó estan a mitja esquena? Vostè creu que jo sortiré així al carrer? Ni pensar-ho!
La Montserrat que s’ha adonat del problema, s’acosta i li diu a l’inspector que ella el més ràpid possible ho pot resoldre.
L’home es mira l’ajudant i aquest li suggereix que és el millor a fer mentre el metge forense està fent la seva feina i que les senyores allà no són un entrebanc. El Torres assenteix i dirigint-se al Martí li diu.
--Emportat la noia a casa seva, que no es mogui, com ja l’hi han agafat les dades, ja l’avisarem.
En sortir de la perruqueria la Mariona es mira la botiga del costat la merceria Coloma, i a l’aparador i veu unes agulles de mitja clavades en una troca de llana, junt al jersei de mostra, pensa on està clavada una de les seves, prem fort el braç del Martí i poc a poc van cap a casa, cap a la Rambla.
(Ferida punxant a nivell precordial, que entra a l’espai intercostal esquerra, travessa el pericardi, arriba a la massa cardíaca provocant hemorràgia i la mort.
Doctor Pelegrí. metge forense)
Ja al seu despatx, en llegir el diagnòstic del forense el Torres comenta.
--El jutge ja decidirà que fer, ha estat clarament un accident.