L'Hospitalet Centre Cafeteria PORTO RICO

L’Hospitalet Centre Cafeteria Porto Rico

Se sent sola, la Mariona es troba en un d’aquells moments en que res t’estimula, vas vivint automaticament.
Camina per per la plaça de l’Ajuntament i en passar per davant de la Cafeteria Porto Rico pensa que un café li anirà bé per aixecar els ànims.
Hi entra.Tota la renglera de taules del davant de la barra està plena menys la penúltima, s’ho pensa, no hi vol anar, és el passadís dels lavabos i sempre la gent en pasar a vegades molesta. Tira endavant i entra a la sala gran, veu una taula buida, no s’ho pensa més i s’hi asseu. Mentre espera, inconscientment va mirant a la gent, que gaudeix o espera el cafetó o potser el berenar, o com ella passant el temps.
La taula que no ha volgut anar, ara, hi asseuen quatre homes joves, la Loli la cambrera els pren la comanda i es retira. Mentres s’esperen, veu com parlen una mica nerviosos, un d’ells fins i tot sufocat “ja tinc distracció” pensa la Mariona “i tots són de bon veure…”.
Ara ja té el seu café amb llet davant. Fa un glop i no arriba a empassar-se’l, l’hi ha cridat l’atenció una noia que en passar en dirección al lavabo dissimuladament ha donat alguna cosa a un del grup, que aquest agafa ràpid. En treures l’objecte de la bossa li ha caigut un paper al terra. La Mariona s’aixeca per a avisar a la noia i veu que, només passar la taula es mareja. Els joves, ràpids, fan l’acció d’agafar-la, tots, menys un, que encara que s’aixeca, el que fa és deixar caure cautelosament alguna cosa dins la tassa del que estaba més alterat.
La Mariona, sorpresa, l’únic que ha fet ha estat agafar el paper de terra de la noia, però que aquesta en un instant s’ha restablert del mareig i ha entrat rápida al lavabo. Ja l’hi donaré quan surti.
Passen els minuts, i la noia no surt. Aleshores recorda que té la bossa a la cadira, junt amb la jaqueta. Falten taules. En aquests moments hi ha un grup buscant-ne una i es miren la seva, decidida va a fer-los saber que està ocupada. Potser només ha passat un minut però en mirar la taula dels joves veu que dos d’ells ja no hi són, i el tercer insisteix en que l’altre s’aixequi, al que li han posat alguna cosa a la tassa.
La Mariona vol marxar, hi ha gent esperant, agafa la jaqueta, la bossa, i és aleshores quan s’adona que en el paper que ha agafat i han troços de lletres de diari enganxats. Sorpresa i curiosa, s’el mira bé i el llegeix.
-Necessita l’antidot abans de setenta-dues hores. No aviseu a la policía, i va la vida d’ell. Ja tindreu notícies nostres.
La sorpresa l’ha deixat desconcertada. Ho torna a llegir, està somniant? En aixecar la vista, veu que la taula ja és buida, en marxat els dos que quedaven. Quatre senyores assegudes, al costat també s’han aixecat i li frenen la sortida rápida.
Va directe al lavabo, intranquila, la porta és oberta, no hi ha ningú.
En aquell moments passa la Loli. En tenir-hi confiança li pregunta si coneixia als homes de la taula, ella l’hi respòn que no els havia vist mai, però que tres d’ells havien entrat amb una noia, la qual s’ha quedat a la barra quan s’han sassegut. Que s’ha fixat en ella perquè portava una bossa molt moderna i estremada. Que la seva consumició l’han pagat els dos de la taula, i en marxar la noia s’els hi ha unit.
-Ah! Parlaven en accent extranger, Mariona.
-Loli, t’hi has fixat per la bona presència, oi?
-Estaven com un tren, Mariona. Bé, tres estaven molt bé, però el rosset, buf…-diu la Loli.
-Els hi ha caigut un paper, l’he agafat i en anar a donar-l’ho…
-L’un--la talla ràpid la Loli--es trobava malament, han marxat amb molta pressa. Han deixat 10 euros i no han esperat ni el canvi. Es veu que estaba preocupat per l’amic.
-Cobra’m, Loli. Jo també tinc pressa.
Ja a la plaça de l’Ajuntament no sap que fer. Té por d’haver estat víctima d’una al•lucinació, no pot ser que estigui passant el que creu que està passant.
“Si hi haguès el Martí, ho podría parlar amb ell, però és a Madrid per feina…”
Va caminant, ja l’han saludat dues persones conegudes i que ella ni tant sols ha vist. Es troba al carrer Baró de Maldà, és un carrer que sempre li ha agradat de passejar-hi, avui el veu fosc, amb molta gent. No pot pensar.
Ja ha arrivat a la Plaça del Repartidor, s’asseu en un dels bancs i pensa que fer. De cop s’adona que es troba davant la torre de la comissaria, la que sempre li explicava la mare que quan era petita hi anava a jugar, que era la casa de l’Ada Adell, una companya d’escola d’ella. Ara, avui la veu freda, diferent, però decidida s’hi acosta i entra. L’atén un policia jove que la fa esperar una estona, i al rato l’ha fa entrar en un despatx.
L’hi han fet explicar dues vegades la història, ha de venir un altre policía, li han ofert una beguda, s’ha d’esperar. Ja és la tercera vegada que ho explica. Li han ensenyat unes fotos i, si, eren ells, els ha identificat. Vol marxar. Per fi li ho deixen fer, però ja assabentada que eren un grup ja buscat per la policia.
Anant cap a la Rambla, se sent el seu mòbil.
-Si?
-Sóc la Loli, Mariona. Han vingut els dos homes i la noia dels que hem parlat, preguntant-me si havia trobat un paper.
-I que has dit!
-Que una amiga l’havia trobat. Tu m’ho has dit, oi, que havies trobat un paper?
-I que has dit?-pregunta nerviosa la Mariona.
-M’han preguntat si sabia on vivies per a anar a recollir-lo.
-I que has dit!?-ara ja parla alterada.
-Mariona… els he donat la teva adreça. He fet mal fet?
Ja no té ni esma d’acomiadar-se, tanca el móbil. Ja es troba a la Rambla, a punt d’entrar a casa seva.
De sobte.
-Queremos el papel que te has encontrado.
Té al davant i al darrera els homes de la Cafeteria Porto Rico. Ella, espantada, amb el cap els senyala la bossa. Què fer?. El paper en qüestió sap que el té la policia. Fa veure que el busca i no el troba.
-Se me habrá caído a mi también, veo que no está, no lo entiendo.
-Continua, abre la puerta de tu casa i lo buscas dentro.
La Mariona ha quedat clavada, no es pot moure. La por l’ha immovilitzat. Li donen una empemta. A ella aquest fet li fa desapareixer la rigidessa, i en trobar-se a la Rambla prop del Bar Deportivo i entra com catapultada, va directe al váter i es tanca dins.
Ells, sorpresos per la reacció l’han seguit, i ja dins del bar s’han assegut a la taula del davant del passedís mateix que va als lavabos.
El Bar Deportivo és ampli i té tres finestres que permeten veure el carrer del Bruc i la Rambla, és un passeig constant. Els tres homes seriosos s’han adonat que la Mariona no és presa fácil, i que allà ademés de la gent de les taules, les vidrieres permeten que es vegi el que passa dins.
L’Olga, una de les cambreres els demana que volen. Ells no tenen res pensat per prendre, només tenen a la noia entre ulls. Es miren l’un a l’altre per a demanar alguna cosa. En aquell moment, poc a poc, s’obre la porta del váter, i treu el cap la Mariona, que en veure’ls allà torna a tancar-se ràpid.
L’Olga coneix a la Mariona, i ja s’ha adonat que alguna cosa passa, no és normal. Els homes demanen dos gin-tonics i una Coca-cola.
En anar a buscar la comanda, l’Olga, veu que a la barra hi ha un policia de paisà, prenent un cafè. La comissaria es troba a una cantonada del bar, és habitual veure’ls per allà, en anar o venir de la feina.
L’Olga, serveix la comanda als homes, i de retorn va tranquilament cap al policía, i li diu que aquells homes tenen atemoritzada una veina al vàter.
El policía s’els mira i remira dissimuladament. Agafa el mòbil, parla uns instant i penja.

Quatre homes entren, dos amb uniforme i dos de paisà. Ja els tenen amanillats als tres,
-Mariona, ja pots sortir—crida l’Olga.
A l’estona, han vingut reforços i s’els emporten.
El malson ja ha passat. Sap que finalment ja localitzat el pobre desgraciat que havien enverinat, amb l’antidot se n’ha pogut sortir.

Ara, quan vagi a fer el cafetó al Porto Rico, no podrá evitar mirar-se aquella taula, n’està segura.