L’HORMONA DE L’AFECTE

En un arxiu adjunt a l'email adreçat a tribuna@guimera.info

Et felicito.

Hola Nuria! Si que es cert que la teva narració "L'Hormona de l'afecte" sembla parenta del meu vers "Princesa dels captaires". Gràcies pels teus comentaris.Tu saps relatar molt be aquest tema en el que hem coincidit. Es directe i clar, i m'hi he sentit transportada.
fins aviat
Marta

de prosa sòlida, ben trabada, fluïda, sense entrebancs. La història llisca sobre les pàgines o sobre la pantalla sense intermitències, d'un sol glop, amb concatenació de frases evocadores d'una situació penosa i massa habitual. M'ha agradat la referència a la bohèmia, una manera de viure feliç, despreocupada però que si no mors jove acaba passant factura. Una situació que es podria resumir en el refrany: "Una almoïna pel pobre Bernat, que el massa viure l'ha enganyat".
M'agrada molt la teva aparent facilitat per explicar històries, per ordir-les i desenvolupar-les, per seguir el fil argumental amb aquesta senzillesa, tan precisa que tot sembla escrit al dictat. Enhorabona per aquest text tan ben construït.
Ens llegim, no cal dir-ho.

Bon retrat biogràfic, o potser hauria de dir bon autoretrat o bon retrat autobiogràfic, quin embolic! El cas és que el narrador aconsegueix fer un perfil del subjecte en qüestió, incloent les seves sensacions ( “No se sentia orgullós d’ell mateix, ni com a germà, ni espòs, ni treballador, ni pare...” ), percepcions, creences, i conviccions, amb tanta proximitat que sembla com si ell mateix ens fes confiança.

L’exposició dels antecedents i situació actual del protagonista resulta fins a cert punt commovedora, amb un cert contingut d’alarma... Podria ser aquest el cas d’algun dels nostres ciber - contactes, sense que nosaltres poguéssim saber-ho?

Arribo avui al darrer relat que vas publicar a l’abril : aviat començaré amb els de maig!

T’envio una abraçada mooolt afectuosa,
Unaquimera

Perquè és gairebé impossible llegir-lo i no aturar-se per deixar ni que siguin quatre paraules. Aquest és un d'aquells relats que commouen, que no et deixen indiferent. Diria que la gran virtut d'aquesta història és que estableix un feedback amb el lector. Tots voldríem que el protagonista no es tornés boig, que no necessités cap farsa per tirar endavant, que no necessités almoina. Tots necessitem afecte, fins i tot un cap de trons com aquest personatge. I tots cometem errors i hauríem de tenir l'oportunitat d'esmenar-los i no haver de recórrer a cap autoengany. Molt bon relat, Núria! Una abraçada.

un relat molt ben estructurat, amb aquest canvi de visió temporal, el flaix back d'on entres i surts amb molta suavitat i sense entrebancs. Potser sí que per manca d'espai marcat pel repte no has acabat de perfilar el motiu de la seva desfeta humana per explicar millor com un pidolaire es connecta al facebook. Bona localització Ravalera que el fa més realista, malgrat hi ha pidolaires per altres barris.
Bona evolució literària la teva, es nota que el taller t'ha provat. Hi ha qui diu que aquests tallers no calen, però sempre hi ha algun que altre Mozart "sueltu" per aquest món.

Una abraçada!

F.

som responsables de les nostres accions i aquest "pobre" home ha estat una vertadera desgràcia organitzant la seva vida.
Un plaer llegir aquest relat tan ben estructurat.
He llegit també l'altre darrer relat , que com a tal, és perfecte; però com et diuen en un comentari , a mi també m'ha recordat la pel-lícula de Harrison Ford "A propósito de Henry".
Gràcies pels teus comentaris, benvolguda Núria. Tens raó. Els nanos m'han enganxat´
Un petonet.

Nonna

Del teu relat he de dir que aconsegueix connectar amb el lector i oferir una història interessant. Molt bé això de començar "in media res", fer el flashback i tornar a la situació inicial per acabar més tard amb la conclusió.

Com a coses criticables, no he entès qui era "ella", a no ser que sigui l'hormona de la felicitat (apostaria que sí però potser falta que estigui una mica més clar).

A part d'això sorprèn que aquest tipus de persona sigui un fanàtic dels ordinadors. Bé, no vull dir que no hi hagi indigents amb netbooks i iphones però no és el primer que et ve al cap. Potser el relat tindria més coherència si el seu mal, si la causa de la seva desgràcia fos més clarament l'addicció a les tecnologies. Crec que guanyaria molts punts si des del principi ho haguessis enfocat per aquí: un tio normal que ho va perdent tot fins que només li queda la seva addicció (el facebook).

Una abraçada hormonada amb afecte ;)

Amb aquest relat (ordenat, polit i ben estructurat) ens has fet un gran descobriment: que hi ha vida virtual i, sobre tot, que hi ha felicitat virtual. Només cal segregar l’hormona de l’afecte.

La societat, com se sol dir, està més preocupada de l’aparença que del fons. I així, vivim en un mon d’aparences. Hi ha qui té un cotxe determinat perquè és més gran i/o més potent que el del seu veí o amic, gasta en roba de marca el que s’estalvia en el menjar o en la salut, o fa viatges a llocs insospitats. I tot per rebre l’aprovació dels amics, l’admiració dels parents, per sentir-se envejat, per anar pel mon amb la cara ben alta com dient “veieu tot el que tinc?”, i segregar, així, prou oxitocina per anar tirant, per sentir-se feliç.

Sabem que el protagonista del relat ha tocat fons, ens pot semblar un fracassat. La veritat és que podria ser qualsevol dels nostres amics del féisbuc que, de la mateixa manera que aquells que han caigut a la trampa del consumisme, és a dir, de la mateixa manera que la resta de la població del primer mon, només es preocupa d’aparentar aquella vida que voldria que els demés creguessin que te, ocultant la seva pròpia misèria i fracàs. Des de la xarxa, i a través d’aquesta, rep tota aquella aprovació, tot aquella admiració i tota l’enveja que necessita per que el seu sistema immunològic segregui la quantitat de l’hormona necessària per tal d’assolir la satisfacció de sentir-se estimat, la mateixa hormona que segreguen els demés quan passegen en un descapotable nou, i que permet oblidar o deixar en un segon terme la realitat de la seva vida, aquella que només ell coneix, que només ell pateix, i que no importa a ningú.

Et felicito per l’habilitat en trobar aspectes amagats, segones lectures, per analitzar i trobar alternatives en la interpretació de fets quotidians.
Sens dubte, “saps viure” i aquesta saviesa queda reflectida en aquest i altres relats teus que he llegit.
Aquest relat ens condueix per la trama sense gaires girs, sense sotracs, de manera planera i senzilla fins a trobar-nos immersos en el personatge.
Gairebé l'envejo. Em sembla que el conec.

petons, nunu.

Crec que fa bastant que no et comento res de res.
Possiblement sigui per un mal enfocament del meu sentit de l’ètica. Sempre em dóna la sensació que no està bé comentar a la família.
Encara que no et comenti, et llegeixo i em sento molt, molt satisfet de veure’m ampliament superat.
Un petó ben fort, filla, i continua escrivint.
—El teu pare—

Que aboques en molts dels teus relats i que ens condueix irremeiablement cap a la reflexió. La història resulta tant versemblant que esgarrifa. I ho fa sobre tot perquè vivim inmersos dins una crisi econòmica que amenaça a molta gent, fins i tot amb d’altres decisions, potser més encertades o més responsables que les del teu protagonista. Persones que ho perden tot, fins i tot els afectes, i als que probablement la misèria i la indigència podrien abocar a situacions semblants a les que descrius en el relat.

Tot i que la història que planteges és consistent i dura del començament fins al final, potser el que més m’ha impresionat ha estat aquesta impermeabilitat amb la que es vesteix el protagonista per, malgrat tot, seguir en contacte fent veure que la seva vida no ha canviat. Que a algú només li quedi el contacte humà a través d’un mitjà virtual és realment dramàtic, a més d’inhumà.

M’ha agradat molt, Núria, i admiro el fet que ens hagis acostat tant a aquesta vivència, amb imatges tant clares i tant precises.

Una abraçada

...encara que sigui virtualment.
Una historia molt ben portada, trista sí, però no infreqüent.
M’agrada’t com has anat teixint aquesta vida tan gris.
Sort de l’oxitocina que li dona uns instants de felicitat.
Una forta abraçada

La trista situació que descrius, malauradament, és bastant comú en la nostra societat actual. Una societat en la qual, molt especialment els joves, es troben amb la frustració personal de poder tenir una activitat remunerada. I el teu curt relat, també fa reflexionar sobre la gran importància de poder estar connectat, encara que sigui virtualment, amb el món a través de l'internet. Et felicito per la teva àgil prosa i et agraeixo la lectura del meu últim relat "El farmacèutic".

Rafael P. Lozano

Posats a fer de tot una farsa, amb tot d'actors duent la seva màscara (expressió que en grec antic seria redundant), reproduir-la amb la concisió, exactitud i intel·ligència que trobo que apliques sempre als teus relats, en fa un veritable plaer.
Aquí ens narres amb una economia de mitjans sorprenent la deriva vital d'un dels actors reduïts a la marginalitat, un dels molts que les sinclinals i anticlinals de l'anomenat desenvolupament econòmic (i el seu revers...¿necessari?, la crisi) va deixant pel camí.
Pot augmentar el sentit d'irrealitat aquesta postmoderna forma de relacionar-nos que és la gran Xarxa?
Veiem, comprovem, de la mà de l'infortunat protagonista, que la línia de la realitat és sinuosa, i que les virtualitats incideixen directament en el pla físic.
Em va agradar molt aquest relat, en participar en el repte sobre grans descobriments. Narradora subtil, de descobriments igualment subtils, la càrrega de profunditat de les teves descobertes queda endins del lector amb suavitat, sense sotracs.
Una abraçada,
franz

...no hi hauria d'existir la marginació, però és tan fàcil deixar-se cuidar i no fer res. Hi ha tan ventall de possibilitats, des de el que no vol perquè no li dona la gana i és millor mal viure que treballar, a la persona que no troba res i voldria guanyar-se la vida com fos. Per altra banda les xarxes socials no sé a on ens portaran, és una vida de mentida a on molts semblen recolzar la seva miseria. S'està perdent el contacte visual i això acabarà malament. Els sentits són per alguna cosa i els estem perdent quasi tots. Encara que llegint relats com el teu fan sortir sentiments controvertits però necessaris perquè no perdem la visió de la realitat.
Una abraçada.

amb un protagonista que viu en les misèries de la vida, fora del sistema, dóna molt per pensar.
Et felicito
una abraçada cordial
joan

Sis-centes setze paraules, amb els quatre mots clau inserits d’una forma natural. I un gran descobriment pel protagonista de la història, el nostre perdedor desastrós: pensar que la seva felicitat potser rau en l’alliberament d’una hormona aparentment plaent, només pel fet d’utilitzar el facebook.
Narrat en tercera persona, l’autora ens fa el retrat excel·lent d’un pocapena, incloent el relat dels fets que l’han portat a la seva trista situació. No hi ha desesperació, ni penediment: només autocensura, i conformitat.
Em consta l’esforç que has hagut de fer, nuriagau, però te n’has sortit amb nota. Volies buscar un descobriment en mig de la pobresa i la penúria, i has anat a raure a una ‘noticia’ de l’actualitat. Has pogut mantenir, en mig de tanta indigència, un objecte “de luxe” en mans d’un asocial, sense que sembli un pegat. És la única cosa que li queda, apart d’una maleta i un llit plegable.
Particularment, el personatge se m’ha fet molt real. De fet, em sembla haver-ne vist a desenes, pels carrers de qualsevol barri vell. Un rodamón sense esma, avorrit i sense ambició. Un amoral (o inmoral?) que enganya i maltracta als seus, fins apartar-los o perdre’ls.
M’ha semblat que el vocabulari no volia ser gens pretensiós, sense frases complicades: semblant al personatge que les paraules descriuen. Amb picades d’ull a l’argot col·loquial, m’ha agradat aprendre una paraula nova: grémola.
Un bon final. Repetint les mateixes paraules en el primer i el darrer paràgraf, ens retornes a la quotidiana rutina d’aquest personatge, fent palesa la continuada diària repetició d’una vida buida i monòtona. Un bon recurs i, en definitiva, un bon relat.

que et va embolcallant a mesura que el relat agafa la seva velocitat de creuer mitjançant l'ambientació aconseguida amb destresa. El relat ens endinsa en el truncament de les aspiracions personals d'un individu, en la frustració de les expectatives, dels somnis, de les referències que ens fan a tots tirar endavant cada dia amb il.lusió. El text busca la complicitat a través del missatge, no de la història. El missatge és que totes les expectatives es frustren (menys les d'uns quants privilegiats) i que acabem sent "feliços" fent el que no haguéssim pensat mai fer. O el que va dir John Lennon de que la vida és allò que et passa mentre tu vas fent plans. Les cançons de Joaquin Sabina també parlen d'aquesta part d'amargor de la vida ("quien me ha robado el mes de abril", ara que ja acaba) i agraden a tanta gent perquè tothom s'hi sent identificat, retratat. En fi, moltes gràcies per les teves felicitacions (són cinquanta-tres, no és cap secret) i espero i desitjo que em puguis felicitar durant molts anys. Una abraçada ben forta!

quin panorama! No obstant sembla que se l'havia ben guanyat, no com d'altres que es troben avui dia en semblants circumstàncies, no pas per culpa pròpia. Potser estaria bé escriure una altra versió del mateix tema, des d'una altra perspectiva.