L'home vell

L'home vell
Pel carrer passa
Flanquejat pel seus gossos
Tan caducs com ho és ell.

Només li queden els gossos
Una pensió quan s'acaba el mes
I un pis de poc lloguer
On viu els seus records
Que habiten junt amb ell.

Els seus amics han anat marxant
Han anat morint
De mort com els vius
De tristor com la tristesa.

Si lluu el sol
Pensa en la factura de llum
Així no pujarà tant
Així no passarà tant de fred.

S'atura a comprar menjar pels animals
Que belluguen la seva cua bruta
De bassals que ja no veuen.
El seu pel es llarg i arrissat
caigut amb de vetes de fang.
Ja no corren ni oloren cofois
Com ho feien abans.

L'home sense esma
Els renya per saber si encara
Li queda veu.

I que més dona la veu
Si només li parla a l'aire
Pesat de la seva vellesa.

-No es deixi el canvi
senyor Rafel-
Li diu la dependenta.

Quina noia més maca, pensa
Com ho fou la seva muller.

Eren els temps alegres i dolços
De balls i xarangues
Qui pensava llavors
Que això
De vegades s'acaba així.

-Ha de portar els gossos lligats-
li diu un municipal
-són les ordres-
i pensa que té raó.

-Demà agafaré les corretges
perdoni vostè senyor-

¿I qui estarà per mi?
¿Qui em donarà de menjar?
¿Qui em dirà:
Es troba bé senyor Rafel?

A l'hospici
Podria anar amb altres vells
Que només esperen la mort.
Per això no hi vol anar
Que si convé esperar
A casa meva ja hi estic bé

I un matí a la porta els veïns
Veuen la seva esquela
-¿I els gossos?
diu la veïna del tercer
-Alguna cosa s'hi haurà de fer-