L'HOME SURO.

L'HOME SURO.

Me he vuelto un loco encontrao,
que estaba cuerdo perdio.

Josele Santiago.


L'Home Suro aguantava estoicament tots els cops que rebia. Suportava sumís, sense badar boca, els continus retrets de l'encarregat de la feina; també els del gerent, i encara els del director, les poques vegades que la màxima autoritat empresarial es dignava a visitar aquell departament on ell treballava. I això només a la feina, que després, a casa, venia el sermó de sa muller. Aquella cançoneta diària que el deixava amb l'autoestima a l'altura del betum. Sense oblidar a la sogra, que de dir no deia res, però que el mirava amb aquell esguard prenyat de menyspreu que traduït en paraules vindria a dir: "a tot hi diuen homes!", o també: "amb quin desgraciat s'ha casat la meua filla". D'aquella mirada assassina se'n podien fer milers de traduccions similars. De fet, l'Home Suro cada dia en feia una, tot i que la mirada sempre era la mateixa: verí pur.
L'Home Suro era educat, i sempre demanava les coses per favor, i sempre es posava a la pell dels altres, procurant respectar els seus drets; i s'aixecava del seient de l'autobús quan se n'adonava que una persona major era dempeus. Això no obstant, a ell no el respectava ningú, començant pel veí de dalt que totes les nits feia gresca al pis i no els deixava dormir. De vegades, se li havia queixat tímidament, més que res perquè la seua dona no parava de furgar: "canta-li les quaranta d'una vegada!", l'esperonava, "que sembla que tens orxata en comptes de sang".
Així podríem esmentar infinitat de circumstàncies de la vida en les quals a l'Home Suro li tocava el rebre. Ell, que no parlava per no molestar!, pensava moltes voltes, que era respectuós amb la resta de l'espècie humana, com sa mare i son pare li havien ensenyat de ben menudet. Era evident que alguna cosa fallava, però què? No ho podia endevinar, així que no tenia més remei que encaixar com bonament podia els nombrosos cops arran de fetge, les ganivetades per l'esquena, les humiliacions diàries...
Tot això li féu bescanviar la pell fina i rosada de la infància per una crosta de suro que li esmortia les agressions. Aquesta capa protectora se li estava fent cada vegada més dobla, i més dura, perquè cada vegada n'havia d'aguantar de més grosses.., fins que un dia va petar. Un jorn l'Home Suro va dir prou. Sí. I el seu encarregat féu cara d'estranyesa en veure que li plantava cara, i el gerent, i el director va obrir els ulls com dos platerets de cafè en escoltar com l'Home Suro s'acomiadava i l'engegava a fer punyetes. "Un empleat tan dòcil", va pensar l'estressat directiu, "se li haurà desmanegat el cervell".
I en aplegar a casa es va posar a fer les maletes, sota l'atenta mirada i les celles arquejades de perplexitat de la seua dona. I no li va caler dir res, no, que ja ho va dir tot sa muller només endevinar les intencions de l'Home Suro. Finalment, a desgrat, parlà. Que ja n'estava fart, digué sense deixar de fer, que només s'emportaria l'imprescindible i que li regalava el pis i el cotxe, que ell res necessitava de tot allò. I ella no parava de cridar; i la situació s'agreujà quan s'hi afegí la sogra, amb aquella cara de pomes agres, amb aquells silencis atapeïts de retrets... I ell no digué res més, perquè per primera vegada en la vida havia vist les coses clares, cristal·lines com l'esguard d'un nadó somrient. I sortí per la porta per a no tornar mai més, mentre escoltava com la sogra li deia a sa filla: "no t'amoïnes, noia, que no tardarà ni dos dies que aquest ninot tornarà amb la cua entremig les cames. Ja ho veuràs!".
Però l'Home Suro no va tornar. Es va instal·lar a una caseta de camp mig enrunada, a una finca que havia heretat dels avis; sense llum, sense aigua potable, quasi sense sostre, i començà a arranjar-la, a col·locar pedra allí que faltava, a arreglar la teulada, a treballar la finca, abandonada d'anys. I a un racó va sembrar patates, alls, faves, enciams..., i més per avant, a la primavera, cebes, tomàquets, pebreres, albergínies, meloneres, raves, pastanagues..., i va fer gàbies per a conills i gallines, i va comprar una cabra per a munyir-la i un porc per engreixar, i una rabera d'oques que voltava lliure pels voltants de la caseta.
Passava llargues estones llegint i tocant aquella vella guitarra espanyola que no havia acaronat més d'ençà que s'havia casat. I veia passar relaxadament la vida per davant dels seus ulls, les albades i els capvespres, i una pau amarava el seu esperit abans turmentat. Poc a poc, la crosta de suro se li anà amorosint i aprimant, fins convertir-se en una pell fina, permeable, que traspuava felicitat i xuclava tot un món nou de sensacions.
Ja fa una bona temporada que toca les seues pròpies cançons a un racó del passeig marítim de Vinaròs, assegut a un tamboret de fusta, amb els ulls estelats de goig de viure. Els turistes li llencen monedes i ell es treu el barret i els hi fa una reverència acompanyada d'un ample somriure. I se'l veu tan feliç que a mi em fa les dents llargues; perquè a mi ja se'm comença a fer la pell de suro, i la corbata m'ofega talment com un llaç corredor, i la jaqueta em pesa com si fóra tota feta de plom.... Es pot dir que sí, que la meua existència fa temps que ha deixat de tindre un sentit clar.
Un dia vaig pensar: per què jo no puc fer com l'Home Suro? Sí, per què no? I ho vaig fer. I vaig engegar a rodar la feina i a la dona, que feia temps que en tenia unes ganes boges, i em vaig llençar a la vida bohèmia, com l'Home Suro, i escrivia poemes i els recitava pels carrers de la vila. Tanmateix, no era tan fàcil com semblava, aquella vida, i prompte em vaig veure envoltat d'amenaces d'embargament, de factures pendents de pagament, de núvols hipotecaris negres com un capot... Vaig comprendre que estava atrapat dins una presó bastida amb préstecs, ja ho crec, amb barrots duríssims fets de contractes firmats i de factures que apleguen puntuals al banc.
Així que no vaig tindre més remei que tornar a casa i demanar-li perdó a la dona, anar a la feina i humiliar-me per a què em tornaren a contractar, tornar a penjar-me l'asfixiant corbata i la jaqueta de plom.... En definitiva, recuperar la meua antiga vida.
I l'Home Suro continua al mateix racó del passeig, cantant i rascant la guitarra, amb aquella pell tan fina i llustrosa que se li ha fet. I jo cada vegada tinc la pell més dobla, més aspra també, i avui he entès que l'Home Suro sóc jo i no ell.
Quina enveja que em fas, antic Home Suro!