L'home sense cara

Un relat de: Concurs de Microrelats Arc a la Ràdio
L’home sense cara

La tragèdia se’m va presentar com un gir inesperat de guió, convertint la meva vida en un escenari cruel i a mi en el titella d’un dramaturg pervers. Ho vaig perdre tot – inclosa la cara. Del tot afligit, el meu cos va quedar com un motlle indefinit.

El teatre va ser el meu únic consol. El meu cos ara era capaç de mudar la pell i ser qui em planyés. Qualsevol paper aliè a la meva realitat m’anava com un guant i, així, saltava de les catacumbes d’un teatre a un altre preparant la meva pròxima forma.

Ben aviat, el fervor malaltís de la gent per veure les interpretacions magistrals del desfigurat omplia els teatres de gom a gom i la meva resposta arrogant cap a ells només feia que enaltir el seu interès pel meu misteri, en un cercle viciós.

Tal i com van aparèixer, l’èxit i el disgust van trobar fi alhora. Enmig de l’il·lustrat monòleg de la calavera, em va semblar veure l’espectre d’ella entre el públic i l’expressió existencial de Hamlet es va esquerdar, fent renéixer la meva cara original a llàgrima viva, humà, per fi.


Roger Alabau Perich

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: