L'home salvatge

L'home salvatge

No són d'acer els dits dels meus peus,
tinc arrels de carn
que s'endinsen a la terra
amb les meves peuades.
La meva pell s'escorça
i les gotes de rossada em besen
suaus.
El vent m'acarona els braços,
que creixen cap al cel.
Verdegen fulles sobre els meus dits,
i les orenetes nien
a les meves mans,
premiant les meves orelles
amb tendres melodies.
Muda en suro el meu rostre
i es tanquen els meus ulls
però ja no moro.
El meu sexe escup al cel
i milers d'espores floten per l'aire,
buscan-te,
naufragues,
dins d'un mar de fulles.
No et veig
però les teves branques s'entrelliguen amb les meves
a copes amb flors blanques
i de mil colors.
I les teves arrels m'abracen,
fortament.
La llum del sol arriba com onades
i les nits cauen del cel com fulles a la tardor.
Però no tenim pressa.
Els homes, com formigues,
creixen i moren
a la nostra ombra
a simples segons d'aquest matí d'estiu.
Però nosaltres no,
ja no ho som pas d'homes.
I no ens cal la roba,
no sóm indefensos.
Ens despullarem quan vingui la tardor
estenent una catifa marró pels boscos.
Creixeràn bolets als nostres peus
i brindarem al cel blau els nostres fruits
per als qui els vulguin collir.
Viurem
anys i anys potser
i si els homes volen fer
de la nostra fusta llenya
cremarem.
Cremarem tant com per encendre el món
i que reneixi així
verd als boscos
i blau als mars.