L'home que vivia (IV): Cleveland

Un flamant cotxe descapotat amb matrícula falsa rodava a tot gas per l'autopista d'entrada a Cleveland. Al volant, un tipus amb camisa fosca i barret de cowboy amagava els seus ulls vermells darrera unes ulleres de sol. Al seient del copilot, un menut sac de feltre amb més de cinc-centes pedres Blue John originals de Sheffield, una bossa de globus de colors per inflar i un parell de guants blancs.

La gent el coneixia amb el nom de Jimmy i només feia dues hores que havia trepitjat el país. Encara que li feien mal les dents i tenia els ulls irritats es dirigia a velocitat de bala cap a una sala de festes de la ciutat, Cartoon's bar. Comprovava des de l'autopista gairebé buida que la imatge dels gratacels esglaonats no deixaven de provocar-li un mig somriure murri, del tot capciós, una nova patinada d'adrenalina.
Cleveland, la ciutat més blanca d'Ohio, la ciutat de les llibertats.

- Seràs tros d'ase, Jimmy! Collons, pensàvem que no arribaves!

Aquesta era tota la benvinguda que rebia el nostre home en arribar al local d'espectacles infantils. Sabia que l'estaven esperant perquè aquell mateix dia tenia una actuació. Tothom estava impacient perquè calia que sortís rodona. Es tractava d'un grup de famílies del Brasil que venien a celebrar un aniversari i havien contractat els serveis de la companyia d'espectacles per la qual en Jimmy treballava.

En Jimmy era mim, amb el benentès que era un home que es dedicava a les arts de la faràndula, l'art menor dels registres dels escenaris. Davant del mirall, minuts abans de l'espectacle, s'apartava del batibull per pintar-se els ulls amb rimmel i empastifar-se de color tot el rostre. Acabava el seu petit ritual resseguint la comissura dels llavis amb un llapis de pintura marró i estirant sobre els seus dits els fins guants blancs.
El camerino on s'empolainava era petit, amb prou feines hi cabia ell tot arronsat en un tamboret, el mirall penjat d'un suro de la paret sota un llum fosforescent groguenc. Al mirall s'hi reflectia la seva imatge, l'home que es tornava un nen el dia de carnestoltes i alhora l'home que darrera cada capa de pintura es tornava més valent, més agosarat, un individu sòrdid amb voluntat de canalla.
No hi havia dubte, aquells ulls picats eren els d'un corrupte traficant de pedres precioses, els d'un artista embaucador, d'un home mut que s'havia fet les seves pròpies lleis amb total impunitat, d'un desafiador de conxorxes del tot il·lícites preparades en una sala de festes infantils. El cor fred, en Jimmy col·locava grapats de pedres Blue John dins de cinc globus i, en acabar, una darrera mirada al mirall i sortia triomfal a l'escenari.

Música als altaveus, ritme trepidant, començava el gag de la ballarina maldestre i el seguia la parella de pallassos que amb els seus mals entesos donaven pas al mag que feia aparèixer conills i tot d'una el mim, que aconseguia brodar en cinc minuts una silenciosa ascensió a una escala imaginària fins que tancava l'espectacle repartint, com si el guiés l'atzar, cinc globus ben pesats i un enorme pastís d'aniversari.


Ja era el capvespre quan en Jimmy abaixava la persiana de la sala d'espectacles. No en sortia amb les butxaques buides. Encara amb restes de maquillatge als ulls deixava passejar la seva pèrfida mirada pels carrers de la límpida innocuïtat de la ciutat. I repassava amb íntima satisfacció cada un dels moments que havien permès convertir una simple festa de nens en un esgarrifós joc brut.
Mentre pul·lulava per la ciutat, recordava a les noies del club que aquella nit no podria passar a visitar perquè de nou l'esperava un avió, aquest cop cap a München.

I amb la mateixa intensitat que cremava les hores en terres americanes apretava l'accelerador del resplendent vehicle robat direcció a l'aeroport.
En Jimmy era només un home que vivia.