L'home que vivia (III): Sheffield

Era dijous. Sheffield encara sobrevivia a la pobresa, a les fàbriques mortes i a la cruesa d'un ambient que el clima acostava a la malaltia. L'home havia aterrat a London - Heathrow i arribava a la ciutat amb un tren que desprenia sofre, perquè d'ençà de la revolució industrial hi circulaven les mateixes màquines.
Sheffield era un territori dur, una ciutat del sud de la província de Yorkshire que havia viscut de la indústria de l'acer i que encara no s'havia recuperat de la gran crisi que va patir els anys setanta. Els seus carrers, tot i les inclemències d'un cel que obligaven a buscar aixopluc sota paraigües o parades de tramvia dia sí dia també, estaven poblats per tipus que havien perdut la seva plaça a les fàbriques, que no tenien esperança i que pul·lulaven sense nord darrere uns nassos com pebrots degut a les excessives ingestes d'alcohol.

Aquí el nostre home es feia dir Mark i vestia pantalons amples i uns llampants elàstics que li resseguien pit i esquena, els seus ulls eren els d'un beneit il·lusionat i caminava a gambades gronxant una maleta amb un parell de llibres de poesia.
Ningú no ho sabia, però ell mateix era un poeta. Des de la seva mirada, Sheffield, la ciutat depauperada i degradant, es convertia en un indret d'inspiracions. Era un poeta perquè tenia el cor obert com una dàlia i es mirava el món amb una tendra condescendència. Tot i que no tenia família, es feia estimar i tenia molts amics, els quals els cantava lloances i versos i els feia esplèndids regals constantment.
Era un petit Apollinaire en territori anglès, un amant del bon vi amb companyia, un home de lletres que no necessitava guanyar-se la vida per viure-la i minorava el pas embadalit davant qualsevol aparador, el zooom d'una bicicleta que passava o el repicar de les campanes de l'església anglicana de Saint Paul mentre es dirigia al seu apartament del barri oest de la ciutat.

En Mark era rapsode i no coneixia les hores blanques de l'alba perquè vivia segons marcaven els horaris dels bars nocturns de Sheffield. El capvespre l'acostumava a sorprendre quan tot just es desenganxava dels llençols i podia albirar des de la finestra de casa seva com s'anaven encenent els llums de neó dels pubs. Se'n coneixia prou bé més d'una dotzena, locals folrats de fustes fosques i banyats de fragàncies etíliques, els coneguts caus dels trompes de sempre així com dels joves animalons de granja que es deixaven engalipar per l'escalfor de tantes ànimes que xumaven una pinta rere una altra.

Quan l'ambient d'aquells locals aconseguia aquell grau caldós insostenible apareixia el somriure del Mark amb el seu maletí de poesia. S'asseia en un racó, destapava el seu llibre d'art sublim i començava a declamar versos, mots ondulants, síl·labes com rocs, silencis com besades, nusos de paraules que es desfeien per la seva boca i arribaven a la pell de l'últim dels borratxos.

El nostre home recitava perquè, afirmava, aquella era la seva vida i ningú no podia renunciar a allò que el feia ineluctablement feliç.
Després d'un parell de nits en Mark tancava els llibres de poesia i s'encaminava de nou cap a l'estació de trens per fer cap a Cleveland, on algú l'estava esperant.
Al cap i a la fi, en Mark només era un home que vivia.