L'home que va esdevenir conversa

Pere Lluch, amb la lleugeresa corporal característica dels últims mesos, estava mirant la fotografia d'uns peixos de colors captats tal pinzellades en tela a l'oli. Peixos de colors llampants i vius: taronges, blaus i grocs, que semblava que volien saltar del marc.
Aquesta obra era la guanyadora d'un concurs juvenil de fotografia artística.
En aquells moments s'estava fent el refrigeri posterior al lliurement de premis: quatre canapès de disseny, cava del Penedès i converses supèrflues entre els convidats, els participants perdedors i els guanyadors. Murmuris estridents dels que es volen fer sentir, murmuris apagats pels que volen amagar els seus comentaris: crítiques, xafarderies, fins i tot algunes paraules picants entre secrets amants.
Tot mirant l'intens taronja del cinquè peix per l'esquerra la cua d'aquest va començar agitar-se suaument, ondulant-se... però no era el cos del peix que dançava, sinó la seva vista! Pere Lluch va sentir que sobtadament la lleugeresa, que s'havia apoderat del seu cos ja feia mesos, es va accentuar virulentament, començant pels peus, pujant cames amunt i, superat l'entrecuix amb cert dolor, cap al tòrax i braços amunt sense aturar-se fins a sobrepassar els cabells engominats. Pere Lluch s'havia evaporat
De cop i volta, Pere Lluch va aparèixer en una boca coneguda i massa oberta d'una noia.
Havia havia esdevingut paraules, frases i rialles, estava enmig d'una conversa de l'estimada Nuca i la seva inefable i inseparable amiga, la Tània .
Parlaven d'ell, del dia que va quedar tancat als serveis de l'institut i s'hi va estar tancat tot un cap de setmana. Pere Lluch, assegut a la tassa del wàter durant tres dies i tres nits. Així estava materialitzat, ara, Pere Lluch, enmig de riallades.
Feia un any que la Nuca l'havia deixat per un pescador barbut (pelut en general) i, tot i que ella encara l'estimava quan gitaven en el llit del pesquer, el sentiment cada cop va anar retrocedint a base d'orgasmes amb aquell cos pil.lós. Des de llavors Pere Lluch cada dia se sentia físicment més lleuger, fins que aquell dia es va evaporar i va esdevenir conversa.
Ara, Pere Lluch esperava amb terror la fi de la conversa.