L'home que va agradar a les dones. Per en Virgili, la cosa va anar així.

Quan la Lluïsa em va deixar, va ser com si em clavés una agulla al cor, m'ho va dir de cop i vaig quedar estabornit, sense esma...
-Tio, això nostre no va enlloc, ja no t'aguanto.
-Però per què? -vaig preguntar- si no et deixo tocar de peus a terra: jo t'estimo, rento plats, frego, trec la pols...
-Sí Virgili, però ets un sonso. Necessito una segona oportunitat, passa el temps i m'adono que em faig gran sense alegria. Me'n vaig amb l'Eugeni, -va dir-me- ell sí que t'he ganes de viure i potser encara sóc a temps de menjar el tros de món que em toca.

Vaig quedar com aturat, no me'n sabia avenir. A la feina en vaig parlar amb en Vicent, em va confondre que donés la raó a la Lluïsa i em va sacsejar per dins de dalt a baix fins a fer-me reaccionar: "-Però no patisques" -em va dir- "que tot té solució".

A la tarda, després de la feina, em va dur a tallar-me els cabells i em va acompanyar a comprar roba i altres complements necessaris per donar un tomb més atractiu a la meva vida: samarretes, camises, jaquetes, pantalons, americanes, mitjons, sabates, ulleres... i un descapotable vermell.

-Tant se val que no el pugues pagar, però amb aquell cent vint-i-set no pots anar enlloc.

Més tard em passava revista:

-L'anell fora, com és que encara el portes? esta camisa no, ara la samarreta estampada i les ulleres fosques; això pel vespre. Ep, i demà t'apuntes al gimnàs!

Em vaig mirar al mirall i no em vaig reconèixer. Què se n'havia fet del Virgili que duia a dins? Per ser sincer tant me feia, em deixava aconsellar per en Vicent, un expert en el tema.

I vam anar de copes.

Al vespre vaig conèixer la Trini, una auxiliar de direcció que estava com un tren, i varem acabar al lavabo; l'endemà a la oficina la Marta em va convidar a dinar i ens ho vam fer al pàrquing de l'empresa; cap al tard, l'Adelina i l'Emma, dues germanes bessones, que vaig conèixer i que em van convidar a pujar al seu pis... una amb la llengua, l'altre amb les... què us he d'explicar... I la llista va anar augmentant amb noms anònims que ja no recordo.

Però això no és tot: m'han fet cap del departament, he fet desfalcs, estafo als clients, no pago als restaurants, tinc porta oberta a totes les festes, ocupo el meu lleure viatjant en veler o jugant al golf i tothom enveja el meu atractiu.

L'altre dia vaig veure a la Lluïsa, anava amb el seu tros de món; es veu que les cinc criatures precioses que la tibaven per tots costats eren fills de l'Eugeni. El pobre treballa tant que la Lluïsa no li veu el pel.

Mai agrairé prou a la Lluïsa la seva exigència pel que fa a la nostra relació i ho dic de cor, estic content d'haver-li donat una segona oportunitat.