L'HOME QUE TENIA ÀNIMA D'ENCIAM

És boníssim... Em pixo de riure...

Enhorabona per aquest relat, m'has fet somriure. Al meu humil entendre el trobo força surrealista, d'un humor especial. Un pot ser vegà, vegetarià i un sense fi d'opcions gastronòmiques... però tenir ànima d'enciam seria com tenir la sang d'orxata, oi?
El que trobo divertit és la discussió marital: aquesta no te preu!
Gràcies per comentar el meu segon relat. T'enviio una salutació cordial
Nadine

Se m'he oblidava... quan vulgues, en la meua pàgina, ja em diràs alguna cosa........ doncs tinc alguns que no has llegit....
Gràcies...
Perla de vellut

Vaja Kefas, aquest relat que t'acabe de llegir és molt original i amb molta fantasia, en el qual has situat a aquell home que li agradaven molt les truites d'enciam. M'ha fet riure molt tot la trama... je je je...
Una salutació.
Perla de vellut

Tot i que no sóc vegana ni vegetariana, la veritat és que cada cop em costa mé menjar carn; no puc evitar pensar que és carn morta. El que no havia tingut mai en compte és el que tu tan magníficament comentes en el teu relat. Espero que no m'hagis pogut convèncer, perquè ja no sabria pas què menjar. Un relat molt original, kefas.

Jo crec que en aquest món terrenal tot té una raó d'ésser, tot està ben estudiat i lligat. Naturalment que tot té vida, sigui una pedra o un enciam, sigui una cadira o un elefant! Aquí venim, energia condensada, a aprendre i progressar espiritualment. El regne animal i vegetal va fer acordar amb amb l'absolut o creador que esdevindria aliment de l'ésser humà, això si!, sense abusar-ne. El teu relat és super original per com arribes a exposar un tema, el vegetarianisme, de rabiosa actualitat. Enhorabona, Nil.

El que està clar és que, consumeixi el que consumeixi, l’ésser humà estarà perjudicant a un altre ésser viu, sigui animal o vegetal. Les plantes neixen, creixen, es reprodueixen... Tenen un objectiu, com qualsevol altre organisme viu, que sol ser la reproducció per continuar a aquest món. I nosaltres interrompem aquest procés. A unes les tallem quan són tendres, d’altres els hi prenem la fruita madura, a d’altres les cremem vives... Sí, és més fàcil d’entendre el sofriment dels animals, d’empatitzar amb ells... Però si algun dia arriben a manar els enciams, ens faran pagar tanta amanida amb vinagre i tanta sal que cou... Només ens queda viure a base de pastilletes...

Des de la inevitable visió antropocèntrica  del món suposem que els gossos ens estimen com ho pot fer qualsevol veí i que les pedres no sofreixen. I si no fos així?
 

Després, quan he llegit un dels recursos antivegans 'les plantes també hi senten' m'he quedat amb un somriure trist. Què hi farem!

Un relat molt imaginatiu, tot i que va contra totes les tendències de l'actualitat. Cal felicitar aquest home per la seva ànima sensible; tots els éssers vius mereixen respecte.