L'HOME QUE MIRAVA EL CONTENIDOR

Temps enrere, un matí, cap a les dotze, va sonar el timbre del meu estudi. Vaig obrir i un xicot estranger, tot ensenyant-me un paper amb el nom escrit, em va preguntar on era aquella notaria. Quan li estava assenyalant el lloc, vaig veure per primer cop aquell home, obrint, mirant durant uns moments a dins i, sense treure’n res, tancant un contenidor. Em va cridar l’atenció. De tant en tant surto una estona i plantat al llindar de l’estudi, observo la gent que passa pel carrer. En una d’aquestes sortides al voltant del migdia, el vaig veure fent exactament el mateix que el dia anterior.

Des d’aleshores que l’observava. El trajecte era calcat, venia des de l’estació del tren en direcció a l’anomenat pont vell. L’horari variava poc d’un dia per l’altre. I cada vegada feia el mateix, s’aturava en aquell contenidor de la brossa; l’obria, mirava una estona fixament a dins, com si estes hipnotitzat i tot seguit el tornava a tancar.

L’aparença d’aquell home era acurada en tos els aspectes, des del cabell blanc i net fins a les sabates còmodes d’esport que calçava. Caminava ben dret, amb dignitat i amb un pas àgil i ràpid. D’alçada mitjana, de constitució ferma que li donava solidesa. Devia tenir una vuitantena d’anys d’edat.

Feia temps que no el veia, però un matí el vaig retrobar. Anava descurat. M’hi apropà i desprès de saludar-lo li vaig dir, amb tot el respecte, que estava encuriosit per saber que era el que mirava en aquell contenidor. Temia que m’engegués a dida, però no ho va fer. Em va respondre, amb un deix de tristor als seus ulls i una veu insegura... —La gent llença en aquests contenidors tot allò que rebutja, que ja no serveix, que està podrit o que, simplement, fa nosa. I mirant aquest rebuig m’hi veig reflectit. A mi també em van llançar la vida al contenidor perquè era un destorb per a ells. Quan vaig anar a recollir les petites coses personals que tenia a la que havia estat casa meva, van dir-me que les acabaven de llançar en aquest contenidor, però sense esmentar quines eren. El menyspreu que em van demostrar em va afectar molt. Amb esforç, amargor i pena, vaig recuperar les que hi havia. Però no hi eren totes. I miro aquest contenidor amb l’esperança de trobar-hi la resta per si de cas decidien llançar-les.— Vaig pensar que aquell home estava ben sonat.

D’ençà aquell matí ha passat molt temps i vam parlar molt. I cada conversa era com un capítol d’una vida intensament viscuda, amb unes primeres etapes de plenitud professional i felicitat personal i unes altres d’un enfonsament físic i anímic que el van portar fins al contenidor, a partir de la infidelitat de la seva dona i la deslleialtat i traïció del seu amic i soci empresarial.

En aquestes converses vaig poder-lo convèncer que no valia la pena seguir fent el que feia. No li era bo. No va tornar a mirar el contenidor, ara es desfogava parlant amb mi. Resulta que ho reflectia tot en un diari personal que, pressentint que els seu darrer moment no trigaria a venir, va donar-me en prova de confiança. Els diaris, cinc en total –quatre de plens i el cinquè a mig omplir- eren unes llibretes senzilles però precioses: Una sola peça de pell de llama formava les tapes, fines i polides a l’exterior amb unes flors repujades i tosca a la part interior. El relligat era una tira de cuir nuada en un extrem que passava d’un forat a l’altre formant una espiral que es rematava amb un nus a l’extrem superior, deixant que la tira continués fent-se més estreta. El paper, força bast, era d’un color groguenc, com vell. Els havia comprat en un mercat d’artesania local, en un dels seus viatges professionals al Perú.

Desprès de les converses que havíem tingut i desprès d’haver llegit els seus diaris, puc afirmar amb tot el convenciment que aquell home era una persona integra, honesta, culta, intel•ligent i, sobretot, de bona fe. Una persona com cal, però al que la vida li va posar un parany tan ben tramat que ell, confiat com era, hi va caure de ple. No se’n va recuperar mai més. Hauria perdonat la infidelitat de la seva dona, però mai no va poder assumir la deslleialtat i la traïció d’ella i de l’amic i soci que li ho van prendre tot. Mai no va entendre com algú a qui havia fet confiança absoluta, el podria trair tan impunement, arrabassar-li tot el que tenia i viure feliç mentre ell malvivia com podia.

Quan m’ho explicava, malgrat el temps que havia transcorregut, una lluïssor humida entelava els seus ulls. I era fruit d’una barreja de tristor, ràbia, impotència i frustració. I no vessava llàgrimes perquè la font s’havia esgotat.

Ara ja no hi és. Vaig pensar que havia de fer-ho públic per tal de restablir la dignitat perduda d’aquell home digne, però tenia dubtes al tractar-se d’unes converses basades en confidències o expressades en la intimitat d’un diari personal. Qui sap si algun dia veuran la llum per retre homenatge a l’home que mirava el contenidor. Una persona senzilla, honesta, digna i amarada d’humanitat, incapaç de venjar-se d’aquells a qui tant havia estimat, respectat i confiat i que, amb traïdoria, li ho havien arrabassat tot.