L'home que estintolava extintors en replans de mínim set pisos amb futura aluminosi

Li havien posat de nom Amador. Com sovint passa, li havien escurçat. En Dor ningú hagués dit que es deia Amador i encara menys perquè en no pronunciar-se la erra final per costum qualsevol podia creure que era la nota musical primera o darrera de l'escala. I d'escales anava la cosa, també. Des de ben menut, quan l'àvia Gana (el Morgana el tenia aparcadíssim, que li semblava de bruixa perversa medieval, ella que era una psicomaga en potència i que en potència es va quedar per allò de no descobrir-ho i per allò altre de la potència colgada i més dormida que una Bella de conte)...doncs quan l'àvia Gana el duia a passeig - que sempre consistia en entrar en edificis antics i pujar pujar pujar fins a dalt, aconseguir estar-se al terrat menjant un entrepà de botifarra blanca perfumat amb romaní, prendre aigua del Carme rebaixada, comptar les maneres que tenen els ocells de perseguir núvols quan n’hi ha i endur-se'n un record com ara un esqueix de canonge d'algun testos, un retall de roba especial si algú en tenia d'estesa, un tros de crosta de l'arrebossat o una rajola desenganxada o pèl d'algun felí feliçment mandrós que ni s'adonava que li prenien-.

En Dó estimava aquelles sortides.

Però la dona un bon dia va fer el traspàs bo i fent la becaina -al sofà de tela arnada verd molsa amb sargits de llana gruixuda de color turquesa- després d'haver-se atipat de pomes al forn amb un raig excessiu de ratafia i d'haver descarregat a la comuna amb una sonoritat que va espantar una munió de mosquits de la humitat que serenament meditaven a les rajoles, aquells simpàtics insectes amb forma de mitja ics.

En Dó va plorar molt.

I es va adonar que no deixaria de necessitar mai aquelles sortides.

Al principi, l'esperit de la Gana l'hi acompanyava igualment i si el nen passava gana sense l'entrepà que ningú més li hauria fet, l'hi materialitzava la imatge, cosa prou aprofitable i que des d'allà on era podia dur a terme. Amb tot, quan una estrella anomenada Gan va enviar repetides mostres de fulgor cap a la Gana, aquesta va saber i entendre i entendre i saber que l'essència d'una actriu mediocre holliwoodienca, la Megan Few, reduïda a Gan Poca Cosa i morta de ràbia per no ser una Megan Much volia conèixer-la, ara que copsava la diferència del que és evolutiu i universal, oportunitat a la que es va arrapar. I com que hi ha dimensions per a cada cosa i la Poca Cosa en aquesta altra era una altra cosa -amb molt d'adjectiu vàlid- la Gana hi va fer cap, hi va fer ànima. De resultes en Dó perdé aquella connexió i allò el debilità, el sumí en una pena que impedia la il•lusió de profanar entradetes i graons amunt i a descobrir. La xerrameca de l'àvia l'alimentava. El buit creixia. Els seus pares gastaven l'existència en un taller de confecció de roba interior casta per a monges. Com que el país en supurava, treballaven molt, feiners i dies de guardar. En Dó s'hi estava hores, els ajudava després de l'escola. Les persones, unes quinze en total, eren màquines sense expressivitat que només feien el mateix. Ni conversaven. Se sentia una emissora de ràdio, 'Info Vertebral', de preguntes i respostes. La gent hi trucava i es podia saber que l'Everest no es podia dir Evernorth o que un plat de restaurant de plat únic no pot voler ser un primer plat o peta i coses així de trascendentals. En Dó xuclava aquesta informació que l'havia de fer un home de profit -qui deia aquestes bajanades?-, que la vida ho implica i és de menester -qui coi ho havia dit?-.




La Mí es va enamorar de cop i al mateix temps va perdre les lletres davanteres, 'Noe,' que li confegien el nom sencer. Va sentir com si li haguessin tret un pes de sobre. Es va trobar que no li va caldre usar més el producte d'ajuda per a respirar que era química per un tub i que l'accelerava. El cor ho va agrair, els pulmons van somriure blanament i guarits. Quan anava pel carrer ja no mirava al terra -se sabia de memòria on estava situada cada taca, fos de xiclet que mai no marxa, fos de mai no marxa xiclet i d'altres.
Va decidir que quan hi hagués parlat i hagués anat més enllà amb aquell client nombre un milió, deixaria la feina. I perquè es jubilava… tot i que el blat ha d'estar al sac i ben lligat i en Lolo era un ratxós perillós que encara podia putejar.
Per fi va poder repassar el passat. L'enamorar-se a primera vista (i a segona, a tercera i fins a l'infinit) li va provocar aquesta força, com si s'hagués provist d'una forca punxaire amb la qual desinflar emocions i records que portaven el signe menys. La Mí va esborrar totes les cartes, llargues com dies sense pa, que li havia escrit, carregades de sentiment. Ell havia contestat poc i breument i una vegada, per fer-se el graciós, en un paper higiènic, amb mala lletra, errades i vulgaritats. La Mí va esborrar les cites i trobades. Si tot s'ho havia muntat ella: en Lolo no se l'estimava ni un 1% del que ella se l'estimava a ell. Ho amagava amb somriures o trucant a 'Info Vertebral' i va aconseguir arribar a la final i guanyar un penjarobes infantil en forma d'eriçó. Seria per a la cambra del bebè que no plorava. La Mí recordava grapejades a la platja a tocar de les barques i al cotxe. Un dia la va desvestir totalment. Ella ho volia i no ho volia. S'hi va refregar i en esclatar pres pel desig ella va sentir una fredor. Al coll hi tenia una bassa de semen. Ni va tenir la delicadesa de netejar-l'hi. Camuflà la decepció amb un somriure. La va deixar per una rossa postissa. La Noemí aleshores va rebotre entre amistats masculines diverses, dilatades d'inelegància, repetint patró. Treballava netejant escales i semblava la rateta del conte, però no trobava dinerets, que només es tenen si es penca, i els gats la rondaven i un la va deixar prenys. Anava pels carrers capcota, buscava botons aventurers per fer-se un collaret alegre i distreure el pensament tustaire. Quan en Lolo la veia, feia veure que no i canviava de vorera. La Noemí era una vergonya, el bombo espantava i enlletgia. Llavors va comprendre com era ell. Qualsevol altra hauria protagonitzat un espectacle allà mateix. Sí que tenia un 'jo' així que ho pidolava, que volia cantar les quaranta.
Però va callar i callar és també senyal de dignitat i de grandesa.
El nadó va morir per causes desconegudes. La Gana i la Gan l'havien demanat. La Noemí ignorava que la llum que havia parit estava sent atesa en qui sap on, cosa que l'hauria confortada i segurament hauria volgut afegir-s'hi. No li tocava. Havia de continuar i ella havia triat arrossegar-se mentre la joventud se li ressagava i la perdia de vista definitivament. El dol per l'Odila, que s'havia tornat La, la corsecava. Aviat li va caldre medicació. Si hagués mirat la volta celest a la nit se l'hagués pogut estalviar. La Gana, la Gan i la La empraven l'energia de totes tres per a fets inexplicables que no cal descriure i sí comentar que es caracteritzaven per una màgica benevolència que alguns humans peculiars rebien. N'hi volien projectar, però la Noemí no captava: s'havia tornat una ametlla amargant i amargada.

En Dó, artista no artista i per tant artista més artista segons com, vivia de fer rutes en diferents edificis de diferents ciutats. Guiava gent sonada -solien dir-se Fa o Re o Sol o Fusa i àdhuc va tenir un vell poloneso-australià, en Penthagram -ratllava amb les mateixes preguntes, tan delicades que eren de bon respondre amb diferents mots, per allò de canviar la musicalitat i d'alegrar cervells àvids de teca suprema-. El més important de la visita era el fet d'aturar-se als replans i mostrar el seu talent: l'estintolament improvisat d'un extintor. Que l'immoble afegís la malura de la pèrdua de la resistència del formigó embogia el seguidoram, implicava risc i pagaven més. Arreu, a les guardioles per aconseguir dinerons per a esforços de compressió que una constructora cobraria a preu d'or, hi dipositaven pasta gansa, fossin ricatxos o pobrets de sota ponts on sortosament hi havia un tresor (una màgica benevolència?). El veïnat de l'espai, persones transparents que els personatges obscurs de la societat rosegaven despietadament, rebia amb entusiasme en Dó i les donacions.
L'estintolament impro d'un extintor consistia en apuntalar-lo de forma inusitada. En Dó ho feia amb una branques d'olivera fermes que havia pispat de l'hort d'un roncaire immers en la dormida a causa de l'hora calenta soporífera; o amb cadires metàl•liques de seient pelat per culs massa corrosius; o amb una post de planxar oblidada; o amb una gàbia de lloros...El que s'empesqués rutllava. Els extintors desitjaven treure escuma d'orgull, però se n'abstenien: que els fotografiessin ja era molt.


Quan la Mí es va enamorar no tenia ni la més lleugera idea que aquell home seixantè era qui havia pintat l'extintor del replà del seu pis de color maragda i que l'havia dreçat amb una pila de rocs lluminosos que eren làmpades de sal totes funcionant. Aquell rosat ataronjat com un petit mur decoratiu sota l'objecte pràctic per a cas d'emergència. L'havia feta somiar i havia entrellucat unes brillantors intenses, tres i trenades. I havia sentit un formigueig agradable en una cama i en un braç. Això són els àngels, feia lustres algú havia dit. Qui?
Aquell vespre, mentre li servia el vi i obria malament l'ampolla però feia arribar el líquid del color de la sang més pura a la mida escaient a les copes de cada membre del grup del Tram dels Blocs Grisencs que havia volgut acabar el gaudi sopant amb el líder, la Mí no s'havia posat el maquillatge ni s'havia tibat els cabells ni recomanava una o altra menja com si la seva veu fos de gravadora.
No.
La Mí havia posat els punts sobre les ‘i’ a Lolo. Quan ell fes les croquetes, el pastís de truites o la salsa pirxundessa i, a més, hagués d’atendre les taules, s’ho trobaria. I amb aquell sou irrisori i aquell menyspreu de dècades.
Un aire fresc l’acaronava a mesura que li cantava les quaranta (i cinquanta i seixanta i fins l’infinit).
La Mí va esperar que en Dó es quedés sol i li va entregar una nota.

Dó i Mí.

Aquelles paraules que -benevolència màgica- eren el camí.