L'home que escriu

I el fred ens gerla la sang i ens dibuixa lívids com estàtues de granit absents, estàtiques, dures, però amb capacitat de sentir un bri d'escalf aliè, que prové d'uns mots bastits per una imatge que es reflectida en un mirall. Un mirall que ens retorna
quelcom d'un passat que hem volgut oblidar de la nostra memòria. Però, sempre algú ens recorda que som fills de d'ahir i hi ha portes que es varen tancar per sempre.

Antoni, quin poema, no sé què dir. És tan bell en la seva cruesa, provoca un dolor sostingut i roman com una melodia indesxifrable que se'ns fon endins sense que hi puguem fer res.

una abraçada.

gypsy

(Ja sé que l'he comentat anteriorment, però és un delicte fer-ho de nou sense ser covard, donant la cara?)

Una abraçada ben forta i sincera del teu deixeble

semblen encerclar al poeta i bastir-lo amb gravetat, amb el pes del passat, amb una gran pena. Inexorable aquella por, que sempre hi serà... doncs no acabem mai de renunciar a allò que varem ser, i a l'home que escriu, però que també parla, sent, mira i estima, conjugant tristament allò que pot perdre damunt un paper en blanc, i possiblement també, amb la mateixa tristor, n'acaba fent un poema.

després de comentar un poema sempre acabo amb la sensació que no l'he acabat de comprendre, no sé, t'he escrit senzillament el que m'ha suggerit...

Petons,
Lady Shalott

no té lleis que el regeixin, no escolta consells ni es deixa dominar. Deixa'l caminar amb llibertat, deixa que et mostri els senders del deliri i de la incoherència: serà quan trobis la llibertat de l'home que escriu, amic Casals. Sense acadèmies ni metres.

Una abraçada ben sentida i sincera, d.

Aprendre a exposar els anhels amb paciència. Aquesta és la qüestió. Sigui o no il·lícit, aquest és el benefici que en traiem tots, de l'home que escriu. I tan de bo, algun dia, alguns de nosaltres siguem homes que escriuen per a uns altres ulls, al fons d'algun mirall.

Esplèndid sonet, una mica amarg, però potser ara a la tardor és el que cal.
Ja vindrà el printemps que ho renova tot i s'en portarà tots aquests mals pensaments. Aleshores veuràs l'espill de coloraines!
Salut!

FRANCESC

i l'he tornat a llegir. No tinc per costum comentar dues vegades, però voldria equivocar-me si penso que te un cert aire de comiat, o d'autojustificació d'una suposada pèrdua de capacitat creativa. És això?
Confesso, com més el llegeixo més m'inquieta i més m'agrada.

Amic Casals, de tant en tant ens ofereixes engrunes, com tu dius, terrorífiques i inquietants. Aquest poema que, des del punt de vista formal, m'agrada, m'ha deixat un pòsit de mal rotllo.
Serà que tens els nivells de neurotransmissors baixos per la boira? Escriure és un bon antidepressiu, encara que no em sembla que ho estiguis, de deprimit. Més aviat et veig pres d'un pessimisme vital que m'acabaràs encomanant com no canviïs una mica el xip.
Tots tenim un home que escriu a dins (en el teu cas l'has ubicat rere el mirall) que de vegades ens amenaça amb marxar. No li ho permetis.
Salut,

Hipo

Ho pots considerar, si et plau, però no pas en termes estètics, no podríem aceptar que aquests poemes que ens brindes tot sovint, tot regularment, siguin simples engrunes d'una tristor estèril (com deia el teu anetrior).
Crec que el "futurs bastits de passats curulls d'ira" encara mereixen la pena, i que la tasca que aquí fa, tot i ser una engruna, té alguna cosa de les engrunes elèctriques, de les partícules d'energia: matèria en moviment, projecció cap a futurs.
Potser aquest poema encara sigui més amarg i desencantat que "Nosaltres", i, a diferència d'aquell, està poblat d'enigmes: aquell lloc on diu que va l'home que escriu, i la seva mort anunciada, ens parlen del futur que no sabia entreveure's a l'altre, però és un futur que es veu com un amenaçador buit entre les runes i les incoherències de l'ahir.
Que no sigui esperançador no vol dir que no tingui força, i la sòlida construcció que per si sola el fa digne de rebre com una breu herència.
Salutacions,
franz