L'HOME MINVANT

Mai no he entès d’on treia tanta vitalitat aquell homenet. Mira que n’era d’esquifit i escarransit i d’aparença fràgil, gairebé malaltissa, però tot el que li mancava en l’aspecte físic exterior, ho compensava amb escreix amb la incommensurable fortalesa que emergia del seu interior. Era inversemblant que d’aquell cos desnerit en sortís tanta energia vital. Ningú no era capaç de seguir el seu ritme d’incansable activitat, que no s’aturava mai. Quan nosaltres, humans normals, ho fèiem, ell ho considerava una pèrdua de temps. Diries que no era humà, que només ho semblava. Malgrat això, tothom l’apreciava i el respectava i, en el fons, fins i tot se l’admirava.

Acabo de tornar desprès d’estar uns anys a l’estranger, durant els quals no vam tenir contacte. M’ha costat localitzar-lo, però a la fi he pogut esbrinar que estava ingressat en una residència. He anat a visitar-lo i quant l’he vist, la moral m’ha caigut al terra. Si sempre havia sigut físicament ben poca cosa, ara només és un conjunt d’ossos encongits i deformats, ensacats dins d’un prima pell apergaminada i encabits en una cadira de rodes. Tenia el cap clar i mantenia intacta la seva memòria, però el cos, fet un nyap, no responia gens ni mica a cap estímul. En realitat no podia.

M’ha reconegut i s’ha alegrat de veure’m. Hem parlat una bona estona del passat, dels records, de tot plegat, amb nostàlgia. Però avui estava enfurismat. M’ha dit, —Amic meu, ja ho veus, la vida en aquestes condicions és una merda. —Home, ves, si... No gosaré dir el contrari, però estàs viu i amb plenes facultats mentals i sensorials i això deu de ser per alguna raó, oi? —No ho sé, però quin sentit te viure així, en aquest estat físic i sense cap esperança de recuperació? De què serveix, doncs, tenir el cap clar i plena consciència de la meva situació si no puc fer res de res perquè el meu cos atrofiat m’ho impedeix? Per envellir en aquestes condicions, potser seria millor estalviar-se tot aquest inútil procés d’envelliment i anar-se’n a l’altre mon per la via ràpida. Ja m’entens, oi? L’he entès però no he sabut que dir-li. L’han vingut a buscar. Un comiat molt breu... —A reveure! m’ha dit ell, amb veu ferma, confiat i esperançat. —A reveure! He respost, però jo ho he dit fluixet, gairebé xiuxiuejant, potser perquè tinc la sensació o el pressentiment que no és un a reveure, sinó un adéu definitiu.