L’HOME JOVE QUE EMPENYIA UN COTXET DE CRIATURA

Uns metres davant meu anava un home jove que empenyia un cotxet amb una criatura dintre. En sentit contrari venia una dona magrebina (ho vaig deduir per la típica vestimenta i per les seves faccions...) que se’l va mirar de dalt a baix, de manera descarada, i se li escapà un somriure que a mi em va semblar foteta.

El jove, que tindria la trentena estrenada, era alt, fort i amb un cos molt ben proporcionat. Anava vestit amb roba d’esport, caminava ben dret i els seus moviments tenien un toc d’elegància. L’imatge d’un home, sense la parella al costat, passejant els seus fills amb el cotxet o portant-lo en braços, comença a ser habitual. Això era impensable fa uns anys. Els rols del pare i la mare eren uns altres, bastant ben definits i més o menys acceptats (de bon grat o per força, segons l’educació rebuda.) Era així i prou. Però les circumstàncies culturals, socials, econòmiques, educacionals, ideològiques i laborals (no tant les polítiques i gairebé gens les eclesials oficials) han canviat molt i en molts sentits i aquests canvis han tingut repercussió, també, en l’àmbit familiar.

Just a la meva alçada, la dona magrebina es va trobar amb una altra, també magrebina, i les dues es van girar per mirar-se aquell jove pare que portava el cotxet amb una criatura dintre. Parlaven animadament i, tot i que ho volien dissimular, se’n reien sorollosament d’aquella situació. No sabia que deien, però si sabia de què parlaven. D’això no en tenia cap dubte.

El que no sé és el que opinaven del fet que estaven comentant. Potser pensaven, des de la seva concepció cultural, que aquell jove no era un home com cal, perquè feia una funció, la de cuidar els fills, reservada a la dona. O potser eren unes magrebines progressistes, de pensament més modern (cosa que dubto a jutjar per la vestimenta) que pensaven... Ja en podrien aprendre els nostres marits i no ser tan moros com son...

M’he quedat amb el dubte, però tant se val...