L'home jove i les dues dones construïdes que sabien fer pa de pessic (I)

Un relat de: Mena Guiga
Es va obstruir la gola de l'home jove, de tant pa de pessic com a diari engolia. No s'ofegà: les dues dones van empènyer, amb un invisible cop de puny dual, esòfag amunt la bola indigerible per no haver mastegart prou i de resultes també fallar la quantitat de babaia que calia barrejar-hi.

-Hahaha!- van riure, després, tots tres. Elles, per la imatge de com l'havia escopida, amb generós ímpetu, encertant la llar de foc on, si hagués funcionat, s'hauria rostit i tal volta espetegat. Ell, senzillament va esclafir a riure perquè les dues màgiques seixantenes ho feien. Se li encomanava i mai dels mais ho evitava.

Superat l'ensurt, les dones van fornar nous pans de pessic que pessigaven l'aire agradablement i pessigollejaven irremissiblement el nas de l'home jove que tindria uns vint-i-nou anys.

Molta gent avorrida i xafardera que els tafanejava amb encoberta gelosia -els veien feliços!- es preguntava si aquells tres relativament nouvinguts (durien un lustre al poblet) es tractaven de fill i mare i tieta o alguna cosa per l'estil (o no per l'estil). Doncs no. Ell, que era sologàmic i alhora necessitat-de-ben-seleccionada-companyia-que-toqués-el-món-subtil-essencial, havia tingut clar que aquell parell de fèmines conegudes des de petit i que sempre havia tingut per especialment peculiars, per més que, sí, elles li havien fet saber les seves foscors i els seus fantasmes i les seves patacades -com per fer-lo retrocedir en la petició de convivència- considerava sàvies i construïdes. Pintà, en un llenç mida mitja paret, les vaixelles que exhibien en les lleixes de fusta de melis i de mèlia. La reproducció, hiperrealista, aconseguia que s'equivoquessin sovint.

Un dia aparegué en escena un senyor gran. Va sentir-se la campaneta de l'entradeta, dita la Gerúndia en sonar de forma contínua i progressiva. Va obrir en Cad -d'Arcadi-, l'home jove.

-Hola, sóc un vell eco.

-Hahahaha! Deixa't d'eufemismes. Ets un vell verd?

-El meu cognom, certament, és Bellverd.

-Hahahaha! Vols pa de pessic boníssim i una infusió boníssima? Ep, ens cal economia, t'ho cobrarem. Tampoc som una cafeteria. Deu ser que toca anar així.

-Els pessics desperten, estimulen. Jo venia a demanar-vos una escala de mà, pots pujar-hi de peus que és la raó. Tinc, al jardí, una pomera poma-de-poma carregada de fruits. A canvi, us en duré una caixa plena...sobre fulls de calendari porno.

-Hahaha! Ets un veritable vell eco!

Va afegir que acabava d'instal·lar-se, que ell era de ciutat ciutat-de-ciutat. Li va venir un gargall, va girar el cap, el va escopir en un mocadoret de tela de mocador de farcell. A en Cad no li va fer fàstic. Va fer-li uns copets a l'esquena -d'incipient gepa- suada sota la camisa de màniga curta de color groc antic amb els botons a joc.

-Em dic Rigo, Rigobert.

-Ei, doncs, hola, Gobert!

-Rigo!

-Oh, és que Gobert fa més obert, menys rigorós, no trobes?

-Ben mirat, noi, sí. Ja m'agrada. Va, t'ho permeto. Tu ets...

-Cad, d'Arcadi.

En ser al passadís, en Rigo, Rigobert, Gobert, va observar eines de camp d'antany fent bonic i ramells de flors seques.

-Rústico-rural-hortolà?

-No: hortolà-rural-rústico.

Esclafí a riure, en Cad.

-Ets de la broma.

-No tinc una edat com tu, però he après, un xic, a necessitar-la, mirant de no fer enfadar, per descomptat.

El vell-no-tan-vell (tenia setanta-nou anys i n'aparentava seixanta-tres) va col·lapsar-se en topar amb la mirada, de cop, de dos parells d'ulls magnètics. Els de la Climenta, verdosencs com clapes calmes d'aiguamolls; els de la Larela, castany obscur-caoba, vivaços, decidits, guerrers. Va agenollar-se'ls al davant. I no va poder aixecar-se. Van haver de desplegar-lo amb cura, van haver de fer-li un massatge a les cames arromangant-li pantalons de pana que feien pena.

La Climenta, posseïdora de pèls poliaplicacions a la barbeta va apropar la cara a les extremitats adolorides d'en Gobert, va iniciar un fer-hi caminets amb el tacte raspador que conferien. La pell seca de l'home admetia dibuixos. La Climenta alimentà la imaginació: li va traçar llunes en totes les fases i algun planeta amb òrbites. Quan se'n cansà, el visitant, a qui havien traslladat i estirat al sofà de tela de sac d'arròs, l'hi agraí, relaxat.

-Jo que venia a buscar una escala...-somrigué.

-Si haguessis vingut a demanar cassola de peus de porc o a pispar-nos vi eco -verd del celler...hauria estat ben diferent- digué la Larela, qui a tothora-tothora-tothora elaborava històries (molt més que no pas pa de pessic) i que s'estava empatollant teca que no gastaven.

-Ui, no, l'olor de carn m'ofèn! En canvi, els calendaris porno no els defujo, hahaha! Ni els promo-porno, ni els cromos porno ni...


-Ets vegà?

-Sí, fa vint-i-nou anys.

-La meva edat, justament. Tinc una vegana edat!- s'alegrà en Cad.

Van riure. Però la Larela estornudà, senyal que la seva vessant relatora brollaria. Calia silenci i escoltar-la:

-"Una dona. La va reconèixer pel tatuatge i per la camiseta imperi amb blondes provocatives. I...perquè era ella. Feia una dècada que no veia aquell tatuatge, aquella esquena. La va saludar, doncs, en Roni. "Hola, esquena! Encara conserves la camiseta aquesta?" "Per un assumpte escabrós, és cabró per part teva de parlar així!" es girà l'educadora asocial. "Sí, va ser complicat tot plegat. I, vés, ara ens retrobem, en aquest barri nou de trinca que només té el teu encant." "És erroni, Roni, el que dius. Observes, tu? A cada immoble hi ha ànimes que, a la seva manera, cerquen benestar, personalitzen el seu espai, encara que sigui, a voltes, de forma mediocre. Una il·lusió col·lectiva, diria, de ramat consumista i acumulatiu. Jo, per exemple, segueixo amuntegant..." "No fotis! Closques buides de cargols?" "Sí. En pots de vidre grossos, que havien contingut galtes de préssec en almívar..." "I la teva petxina, com va?", ell no es va contenir més. El tatuatge de la dona, que representava una conquilla còsmica, va tremolar. "Ara em duran una pasta amb xocolata, que aquí les fan genial. Treballen la xocolata com els àngels i el cabell d'àngel com els arcàngels". En Roni, que no perdia el fil que volia, insistí: "No vols que t'hi faci arribar onades de saliva que absorbeixin la sal del teu desig?" Es girà per tal que ella veiés el seu, de tatuatge. S'aixecà la camiseta. La columna vertebral, des de la zona lumbar fins acabada la dorsal, mostrava la representació d'un menhir molt ben definit. Quan la cambrera va portar l'encomanat, es trobà amb els diners sobre la taula. En passar la baieta, la cadira on la jove havia assegut estava calenta. A la terrassa i amb minso sol. Molt calenta. Hi escalfà les mans, sentí plaer. Una bona propina."

La Larela enllestí així el que li havia vingut. Exhalà llargament, es quedà pensarosa amb la vista en cap punt concret, va murmurar quelcom indesxifrable, va arronsar front i entrecella, va tibar llavis i va sortir de l'estança a escriure -i ampliar o variar o ambdós- el que acabava de contar. La cabellera lilosa, recollida en una cua d'euga amb un gran llaç rosa fúcsia, s'obrí com una cortina. Li envoltà la cintura, s'hi lligà. Un altre llaç. La reforçava contra la possible feblesa de defallir contra certa vacuïtat que assaltava l'escriptora, una mossegada en l'ànim que apareixia de cop, que li tustava l'esperit creatiu, que la feia fer un stop. El llaç a la cintura la reforçava, l'empenyia a seguir. El buit, ja s'hi refregaria quan la feina fos enllestida.

-Pateix, i també en parteix, de certa mandra, la Lilona. La fa estimular-se, tot i que jo penso que en moments així res no l'atura, com has comprovat, Gobert. Ha contat i, calladament, s'ha obert pas guiada per ella mateixa-informà en Cad.- A res més hi veu existència, en moments així.

El vell eco, vell verd, Bellverd, Rigo, Rigobert, Gobert, Gori, va agrair l'estona inusitada, es va gratar la butxaca dreta -de passada, el colló dret, que li feia picoreta- i en va extreure dinerons que diposità a la guardiola-figura de gat bicèfal sobre una calaixera de color os. Una escletxa a cada testa de l'animal, l'econòmica i l'emocional. Així li ho aclarí en Cad:

-Gobert, moltes gràcies, però...té- i li entregà un paperet tenyit amb suc de regalèssia dissipat i una ploma i un tinter- Et falta un pensament. Els dos gats han de quedar servits. Tu mateix. Jo ara tiro, tu, que una tirallonga de mobles corcats em crida a descorcar-los.

Afegí, després d'un sospir un pèl exagerat i conscient:

-Hi gaudeixo. Abans, no obstant, canto la cançoneta desparasitaire. Els inquilins de la fusta no se la fan repetir. I això que canto querubinament! S'exilien, la vida mana, la vida crida. La fusta m'ho agraeix i els escridassa que cardin el camp. La fusta, ei, és de bona pasta, que perdona.

-És comparable als pans de pessic?- el veí preguntà.

-Hahahaha! No n'has de fer res!

Li va fer uns copets a l'esquena que es corbava i amb un somrís amplíssim digne de record Guinness, en Cad va tirar cap a la seva gens tosca tasca.

La Climenta recollia tassetes, platets, culleretes, sucrereta. Amb el pèl més robust i llarg de la barbeta escarbotà el pòsit de sucre pres al cul dels recipients. Les culleretes, encara marejades de tants cercles com havien descrit, tan sols esperavan passar per aigua sabonosa tèbia i el descans de l'escorrecoberts. La Climenta les eixugaria amb un drap més antic que l'anar a peu i les desaria.

-Vinc, sucrenbíl·lea!- exclamà.

Amb la substància residual enganxada al pèl es dirigí vers una rara planta, la de la dolçor suprema, que ja escassejava quan els dodos s'extingien per obra i gràcia dels inhumans. Enfonsava el pèl a la terra del vegetal, remenava i deixava l'aliment.

En Rigo, testimoni del ritual, es va irritar amb el rèc-rèc-rèc del gratar a la ceràmica o terrissa o vidre de les tassetes...tantes, n'havien usat? Es va irritar una mica (per ni dir 'un pèl'). La dona prou que ho captà:

-Sí, ho sé, que emprenya- va dir, sabent-li greu, la seca com un fideu o com un pèl de mentó arquetípic.

-Precisament, per passar a l'estadi de la calma, t'has d'exasperar. I escriure el que has d'escriure, Bert.

-Un altre nom del meu nom?

Se n'anà, ella, sense respondre, ell restà rient. Traslladà al paper amb artística cal·ligrafia d'orfebre:

"Som un farcell de mocadors de farcell farcits de tant com desitgem donar-nos, nusos i sense nusos"

El plegà prou hàbilment, l'introduí al cap del gat que faltava. Va miolar? Marxà sense aclarir-ho. Un cop a lloc va badar la boca al súmmum: no duia l'escala de mà que li havien de prestar, senyal que l'endemà hauria de tornar-hi. Va disposar, al fons d'una caixa de plàstic massís, els mesos de tardor i hivern, caducs i insostenibles, d'un calendari que l'havia fet trempar de valent amb imatges de dones amb wonder bra i wonder bottom. Sospirà, desarrapant-se d'aquells fragments de passat que també el confegien.

La Larela havia hagut de fer via a orinar el contingut de massa tassetes:de l'estampada amb violetes; de l'estampada amb peònies; de l'estampada amb roses de te i grans de cafè; de la del filet d'or que resseguia la nansa; de la del dibuix d'un angelet barroc amb un estómac acordió de sacsons; de la de vidre bohemi, obsequi d'una Noemí; de la de cristall de Santa Miralla; de la dels puntets com pell tremolosa de gallina quan intueix que li tallaran el coll...
S'estava a la tassa fent la micció de tant líquid, esmerçant aquell temps a meditar. Rajant i degotant per baix, relaxant matèria gris per dalt. No importava quant s'hi estés, no implicava pràcticament despesa elèctrica: de les quatre bombetes al sostre només una complia. En Cad aviat les faria anar amb energia lunar, deia, i reia.

-Tens el fetge més gros que una rajada- hauria pogut comentar, amb aquell panorama il·luminatiu que titllaria de digne de tuguri, una tia-àvia morta, qui contínuament mostrava angoixa per la pulcritud domèstica. La tia Pulcra, que havia fet el decés feia deu anys i un mes i que s'escandalitzava quan observava ditades a la nevera, la pica amb adorables plats escarbotats i amb osques víctimes de la poca traça d'un fill males mans que no mirava prim quan li tocava de netejar-los, cosa que no el plaïa i d'aquí venia.

-Sí, dec tenir el fetge d'oca, pobreta- plorosa, parlà sola- Ai, tia, miro de curar-me en salut.

No combregava amb la patologia de la difunta, per més que un pèl adeènic se li manifestava quan un plat o tassa rebia patacada i sentia una fiblada incontrolable.

Si dedicava mig matí a fer pipí, perfecte. Amb el cul ben aclofat, les cames separades a l'amplada dels malucs. Ara un rajolí, ara un rajolàs, ara gotim gotam. La beguda d'espàrrecs que prenia endejú hi afegia una olor que li excitava la complaença d'orinar. El color del pixum l'apenava per irreproduïble. La seva faceta de pintora no l'atrapava. Retenir-lo? El gust de contraure i dilatar l'esfínter, plasmar-lo amb el cromatisme exacte! Sí que ho havia trobat el to precís de la menstruació enyorada quan els ovaris melancòlics li ho van pidolar. El centre femení ho requeria i obtingué el vermell desitjat amb una fusió d'aquarel·la i gouasche impensable. N'esquitxà un llenç: taques, clapes, degotalls com llengües. Un cop eixuta, emmarcà l'obra. Gens art casual. Harmoniosa, condensant la poètica de la pèrdua. La situà sobre el capçal del llit, feliç de l'aferrament i alhora alliberació que significava.

Anava cantant el seu nom.

-Larela, Larela, Larela...laaaa re laaaaa...

Com una nena Larela. Tornà a ocórrer. De fet, una micona ho ansiejava.
Les rajoles de la cambra de bany van apoderar-se-li de la visió imaginativa. Les aigües que les definien, que semblaven fum imprès, i àdhuc les clivelles entre cada peça, descobrien un món replet de personatges. La dona no donava l'abast, com amb les formes dels núvols al cel o dels escrostonaments de parets i murs i troncs d'arbres. Fins que el gaudi feia seguir un mal de cap per massa atenció i havia de tallar en sec. El gat d'en Cad, que semblava un peluix de pa de pessic, era qui intuïtivament li matava en el moment idoni. Procedia a tirar-se un pet en un got adequat, el so rebotia i la sexagenària tornava a la realitat que passaria a ser jugar amb l'Arc. El felí es posava rere la porta esperant que ella, encara asseguda a l'inodor, estirés un braç i amb umb un o dos dits imités un insecte-dit. El gat s'hi abalançaria en trapella cacera. Seguidament, la Larela feia passar un cordill esquifit per l'escletxa sota la porta, que la mig tancava. El feia córrer, el gat parava boig si se li escapolia entre moviments involuntaris de predador que desencadenaven rialles fresques i un raig de pipí de la dona. I encara una tercera fase lúdica: l'Arc s'introduïa a la banyera, s'amagava rere la cortina feta de calces esllenegades de la Climenta, que tot ho aprofitava. La Larela hi tornava, amb el cordill -que realment era un segment de cinturó de drap d'uns pantalons quasi transparents del difunt de l'amiga- estirant l 'esquena i alçant-lo fins el gat, que ho estava esperant, com si l'entrenés per atrapar mosquits de la realitat mentidera i els escarabats de la civilització deformada, bestioles que en Cad foragitaria.

-Ui, em pica l'anus!

S'havia estat menjant pell de les vores de les ungles, mal costum que li anava i li venia, que li venia i li anava. El liquidava -fins a la propera- quan la molèstia l'impedia dormir reposant. La desvetllaven, els oxiürs, paràsits pessiga-pessigolletes al final del tub digestiu. La pastilla per eliminar-los, de farmàcia, no, no pas, que apallissava el fetge. La dependent del comerç de medicaments, rostre escanyolit i bru i un nas punxegut i descarat com de Pinotxo amb mentida autoritzada (així l'havia descrita en Cad) no li havia pogut encolomar el producte i la recepta del doctor va anar estripada.

La Larela va haver de posar-se dempeus, abandonar la tassa que ja havia escalfat prou, tirar la cadena. Encetar a fer corredisses i saltirons per la cambra. Mig marejar-se. Va baixar a la cuina. Un per un prengué un plat esmaltat, o de terrissa crua, o de vidre, o de ceràmica afro gens fanfarrona...i un per un els anava traslladant fins el plat de dutxa, rodejant el gat avesat als fets més impensats de les tres persones que compartien aquella llar inusual.

-Relats pel plat? Al plat? Serà antiparasitari?

Va fer cara de vencedora. Havien cedit. Amb la lilenca cabellera solta ondulant per l'aire va fer via a la seva habitació.

-Merda! He oblidat el que els he contat!

Quan es repartís el pa de pessic del dinar -li tocava a la Climenta de cuinar-lo amb essència de cli i de menta, per allò de rodolinejar- demanaria que li'n fessin memòria.

-I sinó...contat i oblidat. No es pot retenir tot!- consell d'en Cad que ni ell mateix s'aplicava. La Larela sabia que, talment com deglutia el pa de pessic, l'home jove endrapava converses informatives. Les conservava al cervell fresc i les hi recontava per tal que la Larela encara omplís més calaixos de teca aspirable a formar part d'una història.

La cambra de la dona era menuda, com ella. Pintada de to mangra clarejat. Un armari encastat, emportat d'una deixalleria. Un llit estret amb més coixins que molles. Una finestra de mig arc amb l'Arc a l'ampit sovintejairement. Una taula ovalada amb una flor de forma de sol giratori dins una ampolla de vidre blau. Caixes atapeïdes de llibretes amb apunts, idees, anotacions. Una butaca que desitjava ser balancí i que va notar, tan bon punt la Larela va asseure-s'hi, l'estat intranquil del cul. Si li encomanà i així la cadira amb braços, d'herència i de fusta de garrofer, va encetar ballaruca d'una pota.

-Ha sortit de lloc, el tac? Uix!

No hi va fer res. Amb el neguit -els oxiürs hi tornaven- amb sintonia amb el seient, emplenà uns quants fulls verges amb tinta de bolígraf plata ennegrida que causaven un rutilant efecte de bava de cargols i llimacs.

"S'havien ben entaulat. Ben mudats. Anhelaven la menja selecta, tots ells. Gens assequible, però pagava la pena. Ja els estaven duent. La fressa dels carretons de transport. Eren a dins. No podien bellugar-se, les extremitats lligades. Emmordassats, no xisclessin, no mosseguessin, no bramessin. Els ulls aterrits se'ls havien tornat dos interrogants quan el sostres van ser alçats. Els comensals van situar-se rodejant-los, pactada rotllana, martells preparats. Per torns estipulats colpejaven els cranis dels micos, centre i coroneta. Un so de macabre timbalejar amb esgarrifosa desharmonia i els crits dels pegats apagats cada cop més.. Esberlar closques, extreure'n cervells, ingerir-los. La saviesa els la prenien i gola avall. Els ulls menuts oblics del grup d'humans orientals s'empetitien amb el plaer, regalant sang per les comissures dels llavis també poca cosa, regant de sang el paviment. N'interpretarien les taques abstractes plasmadores de missatges divins."

S'aturà, l'escriptora. Se li entumien ens quants dits. Entomava no massa bé aquell anomenat 'mal de vella'. Qui li ho havia definit amb aquelles paraules? Hostià els dits balbs contra la paret d'estucat parmesà, amb la dosi de contundència que li semblà oportuna. Els mossegà, clavant-hi ullal. Alhora, rumiava títol per l'horripilant text. La coïssor anal ho impedí de ple. Li urgia gratar-se, gairebé escarbotar-se. I no. De pressa, de pressa s'afanyà fins el celler, arreplegà una cabesa d'alls d'un dels manats que en penjaven cap per avall. En separà els grans més generosos. Corregué fins a la cuina. Hi topà amb la Climenta, dedicada a un climèntic pa de 'pessig-olla' (no, de pessigolles, no, que no ho mencionés, aquell cop no li faria cap gràcia!). Un raig de sol adorador de la dona es rendia als pèls de la barbeta incidint-hi quasi orgàsmicament, fet que els li enrobustia. Cap pinça podria mai estirar-los si no era que la dona fos morta. La vertebraven.
Amb afectació genuïna anava barrejant ingredients. No es va adonar que una arracada hi queia. Les arracades de la Climenta no acostumaven a estar ben subjectes, no era persona d'obligar ni de manar, d'arrapar ni retenir. Aquell dia portava dues mitges closques de nou envernissades amb suc de la segona flor de la sucrenbíl·lea. Les flors de la planta tan particular, de forma d'estrelleta ('estrellesta' deien les dues dones i en Cad, i tot seguit 'està llesta', perquè seria usada, ben usada cadascuna), fulgurants, que tiraven a fugissera però se n'estaven, formarien part del material onírico-culinari, amb el beneplàcid de la sucrenbíl·lea, que es vinclava fent que sí que sí.

L'astre rei, però, pecà d'exagerat. La Climenta experimentà un cop de calor.

-Em cal el ventall antifogots, Larela! És a lloc?

La Larela feia salts, premia l'anus.

-En Caaad, en Cadddd el tenia l'altre diaaaa. Ventavaaa l'Arc, queeee havia vomiiitat una boooola de...deeee pèl! Vés, pregunta-li, deixa'm, aaaaaraaaaa, que no puuuuuc més. Com s'hi poooosen!

S'empassà una, dues, tres cullerades soperes amb l'all esmicolat barrejat amb pipes de carabassa, oli, llimona i vinagre. Allò havia de rebentar-los. Autoconvencent-se'n s'endinsà en la nit del rebost amb un gra d'all, el més supositori de tots, banyat d'oli, introduït al forat del final de l'intestí. Alleujava. L'obscuritat de la cambreta de guardar grana i conserves assossegava. Centrada en la curació, al principi no sentia l'Arc rascant la porta. La Larela estava per no deixar anar el gra d'all benèfic amb la musculatura d'aquella zona mantenint-lo com un tap, procurant de no succionar-lo. L'únic punt del cos tens. El gat insistia, volia entrar. La impertinència felina finalment va alarmar la Larela.

-Arc! Què has aconseguit? L'all em cremarà els dintres!

Com que no les tenia totes, va córrer cap el bàter, novament. Els plats continuaven sobre el plat, impertèrrits, com si mai s'haguessin trencat ells mateixos que, cosa que només pertanyia a la naturalesa humana.

El gat, fent de plat a plat, la seva versió d'oca a oca. La Larela va prémer, va prémer, endins, enfora, més enfora que endins...va expulsar el gra massa. Invasors fulminats, des de dalt i des de baix.

-Quin alleujament!

Mentrestant, en Cad i la Climenta no trobaven el ventall. Ella es notava els pits turonets remollir-se, els mugrons tiraven al tacte de cucurutxo estovat, semblant al d'hòstia sagrada. Quan allò succeïa, rebia l'atmosfera com intranspirable, els pulmons li recordaven el seu amagat aspecte de pa de pessic fumat i grisenc, de l'època en què consumia tabac. No, no era el sol. Els pèls de la barbeta se li van emmusteir, perillosa situació. L'home jove rumiava, apressat, com proporcionar-li aire. Mentalment repassava a cent per hora formulacions magistrals de l'escola de magistrals formulacions on només aprengué mitges formulacions i un quart de magistralisme (o bé ho havia somiat).

Havien assolit, cercant un espai tranquil·litzador, el tamariu post-florit del pati costaner a un altre pati, en una encara-nuvolació-rosa-fluix. La dona s'hi desmaià, davant per davant. En Cad s'agenollà, li aplicà el boca a boca. Li va venir que la Climenta havia 'fimat' en el passat. El 'fim' transparent residual d'haver inhalat herbetes embossades amb film transparent, plàstic que no perdonava, que li havia embolcallat els òrgans de l'aire formant malparida pel·lícula que, de tant en tant, maldava per endur-se-la a l'altre món. Allò copsà ell en el boca a boca farcit d'èter positiu que la va fer refer-se. Van abraçar-se amb braços i mirada. En Gobert ho estava observant, com qui sí que vol la cosa, via prismàtics d'alta infidelitat, clarament ho admetria. Acabava de fregar casa seva, traçat un caminet de fulls de calendari X per no marcar rajoles que el ritme de la humitat, lentíssim, va aconsellar-li per quan desfés el trajecte. Matant l'estona finestrejant contemplà l'escena que cregué amorosa en un sentit amorós que distava del real.

-Voldrà, l'altra, fer-s'ho amb mi?

I continuà, espectador. L'altra, la Larela, s'havia unit a la parella que, agafats per la cintura i asseguts contra un mur de pedra de l'antigor, l'escoltaven.

-La defecació m'ha deixat espai que, no obstant, s'ha emplenat en un tres i no res- els informava, sense pèls a la llengua, ben energetitzada, alhora que els servia infusió i pa de pessic en tassetes pigallades com si tinguessin xarampió sobre pintorescos platets pintats amb la paleta sencera de l'arc iris. Les culleres, de mànec torçat, com ganxos. L'estrenada lluminositat de la Larela ferí la vista tafanera del vell eco. Esdevingué un punt flamíger, encegava.

-Us contaré 'Els infants venen de les Índies Fosques'...

Se'ls afegí l'Arc, incomprensiblement amb el ventall lligata la cua. Es col·locà Climenta-ventaire arrodonint el moment.
La relatora encetà:

"Els deien: la cigonya bec-llargaruda; la cigonya pota-llargaruda; la cigonya tota ella llargaruda que en una cofa us porta allà on us pertoca. Aquells nens i nens no s'ho empassaven pas. Les cigonyes, als cims d'esglésies i catedrals, morien dessagnades en clavar-se ferros anti-elles. Com pèls de barbeta descomunals i malèfics. La poesia d'aquelles aus s'anà perdent, així. Un d'aquells infants n'aconseguí acaronar una, estimbada, malaguanyada, agonitzant en un racó de la plaça, davant la façana gèlida d'un temple.
-Tu, oi que tu no m'has dut aquí, en aquest planeta?- preguntava sense mots.
Davant tanta puresa, la criatura que, com les altres, estava força desconnectat de l'essència, només la mirava i...la tocava. Els seus progenitors vermoutejaven en una terrassa, no copsaven l'escena que no aprovarien. L'ocell va moure el bec i va dir: 'Els bebès veniu de les Índies Fosques'. Fosques, fosques. La veu d'una tia-àvia, reencarnada en la cigonya, repetia. Havia demanat de conèixer aquell descendent, però no hauria imaginat que fos d'aquella dolorosa manera, tornant a morir. Va finar, la tia-àvia Fina, qui sempre que es parlava d'on venien els menuts corria a exclamar 'de les Índies Fosques'. Les Índies, precisament, i fosques, precisament. Un lloc distant i, per tant, poc clar. Un òvul i un esperma hi feien niu".

Trucs a la porta. La brisa tèbia, el so cadenciós dels ramatges, la parla de la narradora...s'havien endormiscat. Els trucs van clivellar la pau somnolent que amorosia, malgrat la narració de caràcter trist, denunciador.

-És aquí, Rigobert Bellverd?

La Larela, qui obrí, va haver d'ajupir-se per ser cara a cara amb la nouvinguda.

-Rigobert Bellverd, cerco.

Una noia que arribava a l'alçada del pubis de la Larela, una noia atractiva amb un cos d'estatura minsa alhora que bell i proporcionat.

-Sabem qui és. Viu a l'altra casa, cap allà. Veus els rosers silvestres? Cap allà- l'indicà, adonant-se que no es feia massa entenedora. 'Zero en descripció de donar adreces' s'anotà en un recó del cap.

-Sóc la seva néta. Ell ni ho sap. El Rh negatiu, més que l'ADN que tenim en comú podria ser el motiu d'haver-me instat a trobar-lo. I també l'amor que se suposa que li tindré, com si ja li tingués.

La Larela li donà un tros de pa de pessic fet d'ella que conservava en una butxaca, protegit per un tovalló de lli. Un pa de pessic que incorporava adjectius picats amb el morter. L'escriptora sentí la fiblada literària del 'vull saber més', un tipus de fibladeta de curiositat que calia camuflar sense malícia.

-Ets...

-Tutanka.

-Hahahaha, tu tanca la porta, que passa corrent. Corre! O passa...lentament. Hahaha!- en Cad s'immiscí.

La nana el frenà:

-Aquestes rialles m'ofenen. T'he fet res, jo?

-Res. Sóc...així.

-Quin invàlid argument!

Esclafí a riure ella, amb més magnitud que no pas ell. Un riure com de font solitària alegre per la solitud. L'ànima de Cad quedà hipnotitzada, inequívocament hipnotitzada. Bocabadat, la Larela li feu un copet a la barbeta per pujar-li la mandíbula.

-Cad, Cad, Cad! Què en farem, de tu!- l'excusà.-Noia, vine, em ve de gust, si et ve de gust, que passis, que amb el pa de pessic adjectívic especialitat meva t'hi cal una infusió. Podràs triar plat. I tassa.

L'egípcio-pigmea Tutankamona va accedir.

-Procedeixes...de les Índies Fosques?

-En sóc l'antítesi- ella fulminà. I en Cad es sentí cigonya acariciada en un cel de cotó que s'hi pujava amb escala de mà feta amb, segur, pèls de barbeta de pigmeus gegants de les no-Índies Fosques. S'il·luminà. Surava. Les tres dones ja conversaven, la Climenta en forma altra volta. Ell es tornava un organisme de partícules de goig ingràvides i ascendia olímpicament cap el centre de llum de l'egípcio-pigmea qui estava comunicant a les dues dones madures -ah, que també podien dir-li Kamona- que el seu pare i la seva mare, arran un accident cerebrovascular recíproc, s'havien esfumat del món quan ella era tres quarts egípcia i un quart pigmea, sortosament ja major d'edat. La mare va ser enterrada al caire d'un penyal en una àrea tirant a muntanyosa, vestida amb roba amb motius de rododendres, que li encantaven; el pare, va ser costós: calia facturar-lo a Pigmeoland...

-El porc, meu! Pig meo!- tornà a divertir-se en Cad, afegint, però, solemnement, que els porcs eren éssers afables i que no en aquella llar no en consumien.

A la Tutanka se li van activar els adjectius ingerits.

-Adorables, amorosos, sensibles, intel·ligents, simpàtics,...

-Ets majúscula i angelical, Tanka.

La Tutankamona, Tutanka, Tanka, Kamona, asseguda sobre una gibrelleta de porcellana amb fractures visibles bellament sanades amb resina d'or (de quan la Larela es dedicava a l'art del kintsugi) sospirà.

-Tornen les coses, a la seva llera. Gràcies. Una certa part meva irritada s'ha suavitzat.

-S'ha minimitzat?

En Cad de cap manera feia burla de l'estatura d'aquell ésser de somni que li encenia una passió tendra, espiritual. Es contingué l'impuls de petonejar-la imparablement.

-He indagat, he descobert que el meu avi no té ningú. Vull ser l'algú que estigui al seu costat. Està delicat, s'ho calla. Així ho he percebut.

L'Arc, de cop, li va saltar al cap, per ser més alt que ella.

-Vinc escurada econòmicament. Fent de temporera uns mesos vaig estalviar gairebé cada sou. Cada grup de perles de raïm recol·lectat es va tornar un puntet a les meves pupil·les, que van passar a color raïm madur. El clima permetia que dormís sota la volta celest, amb l'Onclavi.

-Una amiga...o amic, la teva...parella?

-Un gos tan alt, tan baix com jo. El vaig conèixer abandonat en un marge de carretera, lligat a un arbre socarrimat. Havia de venir amb mi. Hi vaig pujar al llom -així ho va voler- després d'haver-li donar alguna cosa ben simple com a menja i sort que en duia. El pelatge de l'Onclavi era de clapes dentades. Les vaig comptar: tantes com jo trenetes al cap.

-Quantes! Quina profusió!- en Cad volia sentir-ne la textura.

-Impedeixen que les tristors travessin l'ànima en excés.

-Vols dir com els atrapamalsons, quelcom per l'estil?- s'interessà la Larela. Un ble de cabells lilosos s'estirà per lliscar sobre el trenam de l'egípcio-pigmea.
Els ulls immensos de la jove, amb la línia negra gruixuda que els ressaltava seguint el model faraònic, van fer pampallugues cap enfora, pels altres.

-Són trenes finíssimes, malgrat l'aspecte de cordills. Pigmetrenes. Sota la lluna plena es poden apreciar matisos que les distingeixen, subtils pigmentacions. De cada treneta estreta i llarga en té cura un estel.

Comentaris

  • El començament és agònic :)[Ofensiu]
    Montseblanc | 03-02-2019

    Un relat tant de tu, tant teu… Tot el teu univers hi és contingut. I dos relats petits més de propina, com dues bombolles surant en el riu de la historia principal. I no acaba, que només és la primera part...
    Hi ha tanta informació que cal llegir-lo a poc a poc. Amb trossos que fan assentir amb el cap, perquè m’hi reconec, perquè hi estic molt d’acord (ei, jo també veig una pila d’animals quan vaig al bany i miro les rajoles mentre sec).
    L’originalitat dels noms, com sempre. I la recerca de l’equilibri i el benestar a través d’una barreja de respecte a la natura i amor per l’ésser humà, sobretot per aquells que viuen una miqueta apartats del que es considera “normal”, kintsugis amb cors apedaçats.
    A veure com continua...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

794 Relats

842 Comentaris

291794 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com