L'home del barret verd

L'Imma sortia del centre d'estètica on treballava. L'última client l'hi havia repassat la seva desgraciada existència i com la Providència semblava estar obsessionada amb ella per fer-la sofrir. Tot per el preu d'un pentinat. Mentre baixava les escales que donaven al carrer va treure el mòbil del bosso. Un missatge de la seva companya de pis que l'invitava a sopar amb uns "nanos interessants" es reflectia sota un fons blau. Mentre responia, aplanant-se a la proposta de la seva amiga, caminava per el carrer empedrat que donava a la plaça major. En estar capficada al missatge no s'adonà i xocar amb algú. Un noi jove, amb motxilla, es va disculpar enrogint. Ella l'hi digué que no passava res, però, abans de retornar a teclejar va divisar fugaçment un punt d'un verd intens entre la munió de gent que passejava per la plaça. El va tractar de cercar amb la vista. Finalment va divisar en la llunyania algú que duia un estrany barret, propi del segle dinou, d'un verd intens i captivador que a la gent no semblava estranyar el mes mínim. Ella va sentir la necessitat irrefrenable de seguir-lo. Va córrer oblidant a la seva companya, i a la resta del món. Hi havia força gent a aquella hora, en que es sortia de les feines, finalment va arribar a la sortida de la plaça per on va perdre l'imatge de la seva obsessió. El va cercar al carrer que sortia de la plaça i va veure la prominent copa verda, ja al fons del carrer, va refrenar un crit i va dirigir-se a la carrera cap a ell.

No recordava quan de temps havia voltat per carrers i carrerons, ja estava exhausta, però semblava que era absolutament impossible arribar a aquella enigmàtica i arabesca figura de verda testa. De sobte va mirar el seu voltant, era a un carreró infecte, fora de qualsevol tràfic o comerç, ple de pintades i olor a pixat. Al fons es trobava l'home del barret verd, semblava mirar el mur que tenia davant. Ella va emetre un "Ei!" però la figura semblava immutable. Una mica recuperada ja, va avançar cap a ell. Quan ja era a pocs metres una excitació inusual la va dominar però l'home, per sorpresa, es ficar per una porta de fusta que ella no havia captat fins ara, a la seva dreta, a la foscor indesxifrable d'un edifici en franca runa. No va gosar endinsar-se en aquella gola fosca. Retrocedint, girar cua i va córrer, allunyant-se d'aquell lloc. Un cop va reconèixer la zona va sorprendre's ja que havia arribat fins a les afores, no de la seva ciutat, sinó de la veïna. Ja era tard, la seva companya l'esperaria fa estona, però la perspectiva del sopar se l'hi mostrava tètrica. Va enviar-l'hi un missatge només dient que "l'hi havia sortit un rollo". El succés va quedar esvaït amb el temps en la memòria de l'Imma, no obstant, en certs moments de soledat o reflexió quelcom semblava amenaçar-l'hi. Tot i l'aparent manca de conseqüències l'assumpta fora mes greu: va desenvolupar un terror absolut i astorador al color verd. Qualsevol objecte, per molt insignificant que fos, d'aquell color, l'hi causava repulsió, fins i tot un cop va oblidar per complert a l'home del barret i la seva folla cerca. Especial vergonya l'hi produir la següent situació: una de les seves amigues havia tingut un fill, la noticia fora rebuda amb alegria per el grup de companys i ella va anar un dia, després del treball, a visitar a la nova família; després de donar l'enhorabona a mare i pare va apropar-se al nen. En aquell punt va emetre un xiscle desesperat que es mesclar amb una nàusea irreprimible. Va sortir de l'habitació front l'espant dels pares. Va marxar atacada per la vergonya. El fet que l'hi provocar aquella irracional reacció fora el color verd de la petita roba de l'infant.

Els dies, setmanes, mesos, s'esvaïren en la rutina diària. La fòbia de l'Imma continua indeleble, una companya l'hi va recomanar un psicòleg i la tarja romania a la seva habitació des d'ençà. Fins que un dia va ocórrer una catàstrofe que l'hi va fer assistir a aquell professional: ja havia fet dos caps en situació llastimosa i es sentia cansada quan davant seu romania un nou client, per sort era el rutinari tall "ben curtet" propi de les èpoques d'estiu; ja havia assolit la mecànica i interioritzat les accions de forma que podia tallar el cabell sense ni tan sols esforçar-se, d'altra banda era un cabell ben cuidat... En un moment determinat, m'entre enllestia els últims talls, certa esvaïda forma l'hi cridar l'atenció, provenia del mirall i, per tant, hauria d'ésser a la seva esquena. Va aixecar els ulls i va divisar amb terror la figura de l'individu del barret, contrastada amb la finestra de la perruqueria. Va quedar fascinada per ella, inamovible al vidre, la cara de l'individu es veia enfosquida per l'ala del barret però un lleu i sarcàstic somriure, sorgit d'uns prims i malaltissos llavis, es feia evident. No recordava quan de temps va quedar encisada fins que els crits del seu voltant la despertaren: quan tornar a prendre consciencia del seu entorn va veure amb horror com les tisores de la seva ma eren tacades de sang, la dona, ajupida al terra i prement amb la mà un profund tall a la seva galta plorava m'entre els companys i clients l'hi cridaven a ella. Ara ja enfront el psicòleg responia preguntes sense aparent relació amb la seva fòbia: quan la seva ment s'apropava a la figura del barret semblava fugir i tancar-se amb clau. I aquesta acció defensiva de la seva memòria fora alhora exterioritzada per l'Imma. Vivia parcialment recluida per la por a tornar a viure aquelles situacions. Les seves amigues la visitaven puntualment, sempre tenint cura de que la seva roba no tingués cap color remotament semblant al verd. Un dia concret de Gener, l'Imma es trobava a casa seva com era usual, llegia, fins que fou interrompuda per algú trucant a la porta. S'aixeca del sofà i es va dirigir a la porta. Abans d'obrir va tenir l'instint de mirar abans per el mirador. No hi havia ningú. Abans d'allunyar-se de la porta va tornar a mirar i aquest cop va divisar, amb dificultat, unes cames al limit del camp de visió del vidre rodó. Va dubtar durant uns segons i finalment va obrir la porta. Les passes de qui fos l'hi arribaven, denotant que pujava als pisos superiors. Sense pensar-ho agafar les claus del pis i sortir a les escales en cerca d'aquelles passes. Era un edifici prominent així que va tenir que aturar-se en diverses ocasions, esbufegant. També fora interrompuda per uns nois que baixaven de l'àtic i l'observaren amb estranyesa per el seu aspecte (duia pijama) i el seu esgotament. Un cop aquests marxaren i, transcorreguts uns segons de silenci, les passes l'hi arribaren clarament. Reprengué la persecució fins que finalment arribar a l'ultim pis on la porta del terrat romania oberta, deixant entrar l'aire fred de l'hivern i la foscor de la nit. Va dubtar però enfilar cap a la porta. Amb precaució i passes lentes avançà per el terra fred del terrat, cercant rere cada objecte i estructura. Finalment, pujat sobre el petit mur que el separava d'una inevitable caiguda i amb el rostre mirant a la lluna va divisar a l'home del barret verd. Caigué de genolls i, entre plors, l'hi suplicar que l'hi respongués que era el que buscava d'ella, perquè la turmentava d'aquella forma sàdica. El silenci fou tota resposta. Un torrent d'ira l'envair i, veient al seu enemic en posició de perdició va córrer cap a ell a fi d'empentar-lo al buit. Durant els segons abans del contacte amb el terra l'Imma va comprendre-ho tot.