L'home de marró i turquesa

Un relat de: Tanganika
L'home de marró i turquesa pul·lulava per una plaça d'època indefinida i de situació indefinida. Anava amb el marró tirant a excrement d'oca als pantalons curts i el turquesa de pedra preciosa o de mar costabràvica al polo. L'home d'uns seixanta i un cos que ineluctablement marcava la demacració en fase inicial, gens evitada amb cap costum esportiu o alimentari (que sempre fan una aportació d'agrair).

L'home ja no treballava i els dies se li feien eterns. Les filles havien campat amb promesos prou prometedors i no tornaven. Senyal que foten bona canya, pensava ell. I pensava, sobretot, en el fill, que tant se li assemblava físicament, tan ben proveït, i que no parava de tirar-se nenes estupendes i al facebook n'hi penjaven en ramell.

L'home gastava el terra espurnejat de lluentors com el dels trens de curta distància. Únic passatger, i avorrit, del mateix vagó. Envejava el fill. No ho podia evitar. Alhora que volia fer alguna cosa, que els temps havien canviat, que tot era possible i admès, malgrat una consciència apresa que calia passar pel folre. Cada vegada ho tenia més clar. I per això buscava. El seu aspecte era talment el d'un rosegador (pel nas i per les dents) que, sense bigoti però amb l'essència, furga en l'aire i en l'espai el que li cal, el que li cal, el que li cal, el que li cal.

La dona estava fent el torn de tarda a la residència 'Super-Avi Super-Àvit' netejant persones grans impossibilitades, farcint boques que no diuen res amb gelatina que semblaven meduses esmicolades, distribuint medicació i, alguna vegada, fent un polvo desfogaire amb el lampista a la cambra de la planxa, entre llençols desinfectats i tovalloles excessivament suavitzades. L'orgasme (amb gemecs no reprimits perquè a la cambra del costat els nonagenaris ocupants hi dormitejaven en letàrgia permanent ) entre tant de blanc els feia arribar als núvols de cotó, tot aquell cotó del prestatge de dalt d'una estanteria. Es quedaven molt a gust i per recuperar-se prenien gelatina de color rosa perquè les articulacions xutessin moltes vegades.

L'home de marró i turquesa va clissar un ésser ros platí vestit de blanc amb blondes assegut en una terrassa. I hi va anar de pet.

La dona tirava cap a la cinquantena. Els ulls, d'un verd riu amazònic salvatge, emanaven luxúria total. El somriure decorat amb carmí de to xabacà era el complement.

-Perdona, a tu no et vaig veure jo fa anys en una piscina?

Aquestes van ser les paraules d'ell, d'en Trano. Així l'anomenaven, que Capistrano és massa llarg i en temps de crisi fins i tot les síl·labes cal estalviar.


La rossa de pell bruna tirant a cremada estava ocupada fent-la petar amb dues companyes de pis, una dona-Buda i una depressiva crònica que tenia gràcia animant converses i per això anaven al cafè dia sí dia també.

En Trano es va quedar dret i va suposar que no li queia la bava. Mal fet.

Quan el tallat de l'Ava va omplir-se més, va saber que sí.

Però ella no se n'havia adonat. Recordava la dona d'ell, d'haver-hi parlat en una trobada de dones que pinten aquarel·la amb pinzell de pèl de marta, i unes paraules arrel de temes picantets havent begut més vi del compte. "El meu home sempre està a punt".





******seguirà i hi haurà més moguda***** (si se'm demana)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Tanganika

Tanganika

216 Relats

219 Comentaris

132269 Lectures

Valoració de l'autor: 9.46

Biografia:
Al terrat de la meva infantesa amb el llibre de la meva mig maduresa: 'Al terrat a l'hora calenta i altres relats' (Nova Casa Editorial, abril 2015).