L’HOME DE L’APARADOR

Camino per carrers de Terrassa.
El vici em domina una vegada més
i em venen les ganes de fumar.

Vaig aprendre amb esforç i dedicació
a embolicar-me jo mateix els cigarrets.
És curiós com unes mans hàbils
es tornen maldestres en una nova tasca.

Malauradament se m’havia acabat el paper.
Anava caminant observant detingudament
les mans de la gent amb la que em creuava.

No era prou amb que ell o ella fumés.
Tenia que trobar el color fosc del cilindre,
que identifica a primera vista el treball
d’aquell que, com jo, els prefereix artesans,
producte d’un minuciós i acurat ritual.

Estava assegut a l’ampit d’un aparador.
El seu aspecte no deixava lloc al dubte.
Era un vell pidolaire, abocat a la vida al carrer.

M’hi apropo i li demano... Em vendria un paper?
La seva vista es va alçar cap a mi indignada.
“Per suposat que no” em va respondre geniüt.

Es que potser algú m’ha donat mai res?
La vida és dura i jo no tinc perquè ajudar-te
Ni donat ni comprat no vull donar-te’l.
“Apa... Adéu ciutadà X” em va dir.

Vaig seguir el meu camí sense fumar
però amb el pensament distret en aquell home.
Perquè aquesta negativa tant rotunda?

Segur que la gent i el món no l’han tractat bé.
Potser era de les poques vegades que la vida
li donava ocasió d’afirmar una voluntat seva
per sobre de la de qualsevol altre, fos qui fos.

En tot cas no és un mal record el que guardo.
Tan sols un regust agredolç i contradictori.
Lloo la individualitat de l’home de l’aparador,
a la vegada que prego al Déu en el que no crec
mai no sentir ressentiment contra tot i tothom.