L'home de la capa negra

Un matí d'hivern gris i emboirat però gens fred, vaig sortir a passejar. M'agrada el casc antic de Barcelona. Al arribar a la plaça de Catalunya vaig tombar per Portal de l'Angel avall, girant a la dreta pel carrer de Sta. Ana. De seguida es veu un portal del SXV , un cop creuat et trobes a la placeta de Ramón Amadeu. Tinc el costum de fer una aturadeta a l'església gòtica de Sta. Ana, que s'alça al fons, recollida dins un espai de pau a recer del bullici del carrer, passejo pel claustre de doble galeria, un lloc tranquil on hi creix una frondosa vegetació. Al sortir contemplo les boniques flors que venen al quiosc situat rere el portal. Aquell dia, em vaig comprar un petit ramet de roses ben acolorides,que trencaven la tristor del dia.

Tan punt vaig sortir del recinte, mentre olorava l'aroma dolç del meu ram, un personatge em va cridar l'atenció. Un home alt i prim amb una capa negre caminava al meu davant direcció a les Rambles, es veia vell, però encara conservava una figura prou elegant.

Com una mena de força estranya em va empènyer a seguir-lo.
- Quin vestuari més estrafolari! vaig pensar.

Llavors vaig adonar-me que anava acompanyat de dues senyores molt més velles que ell, que potser per la diferencia d'estatura passaven mig desapercebudes. Una, la més gran,anava guarnida amb un barret negre, i s'agafava a l'home de bracet, caminava encorbada, una esquena recargolada li marcava una gepa impossible de dissimular. L'altre dona,potser més senzilla, anava a l'altre costat ranquejant, recolzada en un basto.

Vaig anar seguint-los, impressionada pel seu aspecte tan poc corrent. Van tombar Rambla avall, mentre jo feia una giragonsa a fi d'avançar-me a ells i poder observar-los al complert. L'home tenia el rostre molt clar, el front amb unes lleugeres entrades i els cabells grisos pulcrament pentinats cap enrere. Anava parlant tranquil·lament amb les seves acompanyants sense fixar-se amb res, ni ningú. Hi havia quelcom en ell que m'inquietava però alhora m'atreia. Els meus ulls curiosos es van fixar en unes insígnies que portava a la solapa, que devien mostrar el seu rang, potser familiar o d'alguna entitat. Jo anava fent córrer la imaginació, intentant esbrinar l'entrellat de tot plegat. No li sabia endevinar l'edat, ja que per un costat, conservava l'atractiu de la joventut, però no era jove i per l'altre tampoc aparentava ser tan vell; tot plegat em desorientava.

Les seves acompanyants si que semblaven centenàries, tenien uns rostres d'una blancor tan cèria, que semblava que la mort ja les hagués maquillat pel viatge al més enllà. Vaig pensar que no devien de sortir gaire al carrer i la manca de sol el s'hi donava aquell color apergaminat.

Al arribar al carrer de la Unió, van girar a la dreta i desprès de caminar un parell de cantonades, van entrar dins un edifici vell que per les característiques que reunia, es veia que en altres temps havia estat una casa molt senyorial.

Al mateix moment que creuaven el llindar de la porta, vaig sentir que algú cridava el meu nom. Al girar-me vaig veure la Joana, una amiga de la infància que feia molt de temps que no veia. Era a l'acera d'enfront, al portal d'una granja situada a la planta baixa d'un edifici bastant rònec. Varem saludar-nos amb alegria i em va dir que aquell local era seu, em va convidar a entrar i prendre alguna cosa. Entre client i client anirem xerrant va dir-me tota contenta. Jo vaig acceptar encantada, ja que aquell dia estava sola, el meu marit era de viatge i no tornava fins l'endemà. Va ser una jornada llarga, ja que la Joana va tenir més feina de la que s'esperava i només varem poder intercanviar unes poques paraules.

Vaig passar l'estona observant l'entrada on s'havien endinsat aquells estranys personatges, mentre anava picant i bevent algun refresc.

Quan la Joana va tancar, vam decidir sopar plegades,teníem que posar-nos al dia i vam anar a un petit restaurant turc. Més tard, vam anar a un pub molt pintoresc a prendre una copa mentre continuàvem la nostre llarga conversa.

De cop i volta vaig deixar de sentir el que em deia la Joana, al fixar-me que acabava d'entrar un jove guapíssim, curiosament anava vestit amb una capa negra idèntica a la que portava aquell altre home del matí, bé, més que igual, era la mateixa! ja que vaig reconèixer les insígnies, a més i tenia una retirada tan gran, que devia de ser el seu fill o més aviat el seu net que li havia agafat la vestimenta. Anava acompanyat de dues noies espectaculars, vestides de manera provocativa, ensenyant les seves belles formes més del que es considera políticament correcte. Es van asseure a una taula propera a la nostre amb un comportament alegre i despreocupat, absents de tothom qui els envoltava.

Va semblar com si el temps s'aturés. El cambrer que semblava conèixer-los bé, els hi va servir tres copes altes i estretes de vidre glaçat. Jo vaig tombar el cap totalment abstreta, intentant esbrinar el que bevien. De sobte vaig sentir un bon cop al braç que amb va fer donar un bot per l'ensurt; era la Joana que reclamava la meva atenció i així va aconseguir fer-me baixar dels núvols de cop.

Em va dir:

- Però punyetera!! Que fas mirant a aquest noi d'una manera tan descarada!! Guapo he! Però no et facis il·lusions que no hi tens res a fer, ja veus, quines belleses que porta d'acompanyants. Cada dia ve per aquí, tothom al·lucina amb ell, i amb elles. Encara que varia de noies, totes son del mateix tipus, extravagants i boniques. No hi ha com ser jove, ben plantat i segur que fastigosament ric. - Sempre prenen aquesta copa que tan t'ha intrigat, i que per poc hi caus a dintre. - Sabia que et faria efecte, però no pensava que tant noia.

Va dir tot mirant-me divertida.

Vaig cosir-la a preguntes totalment intrigada, però de fet, a part del que ja m'havia explicat, en sabia ben poc més.
Al cap de poc, la Joana amb els ullets petits i intentant amagar un badall, va dir-me que estava molt cansada i volia anar a dormir.

- Ja quedarem un altre dia, va afegir amb veu fluixeta i rogallosa, i ens ho passarem tan bé com avui. Però es que no m'aguanto, necessito dormir, sinó demà semblaré una mòmia.

Jo, per sorpresa d'ella vaig dir-li que em quedava una estona més. Va semblar dubtar de deixar-me sola en aquell antre, però vaig tranquil·litzar-la dient-li que ja no era cap criatura, que anés a dormir, que jo ja podia cuidar-me tota sola.

Va passar l'estona i vaig demanar al cambrer una copa com la d'aquella taula per pura xafarderia. Va servir-me un combinat amb alcohol, el color no era exactament el mateix, però per molt que li vaig insistir, no ho va voler reconèixer i em vaig quedar allà xarrupant poc a poc aquella beguda rogenca que ja em sobrava.

El noi de la capa, a pesar d'estar ben acompanyat, no em va treure l'ull de sobre des que la Joana va marxar. Com m'atreia aquell home, Deu! Però si podria ser la seva mare! Que hi deu veure em mi, si ja soc àvia i tot! Potser s'ha fixat que me'l miro i se'n riu de mi pensava jo.

D'una revolada es va aixecar i va asseure's a la meva taula amb un posat insolent però que va deixar-me sense alè. Encara puc recordar com em tremolaven les mans i les cames i jo lluitava amb mi mateixa perquè no se'm notés.

Vaig observar les noies de reüll i no feien cap cara d'estranyesa ni d' ofeses, reien i parlaven tan tranqui-les!

No sé si ell em va dir quelcom, el cas és que a mi m'ho va semblar, potser havia begut un pel massa, però encara em ressonen dins meu uns mots estranys, com un murmuri amb un to de veu sensual, molt masculí. Vaig notar com m'agafava per la cintura sense deixar de mirar-me i em vaig aixecar sense qüestionar-me res. Jo sentia com si em portes volant; darrera venien les noies amb posat divertit. Recordo imatges inconnexes, com si veies un quadre abstracte. Sé com era l'escala de la seva casa, esglaons de marbre amb vetes clares i lluents, fins a la meitat de la paret i havien esgrafiats amb motius florals i les baranes eren de ferro forjat, Vam travessar una porta de fusta robusta, de bona qualitat, ja ha dins el pis, les parets estaven entapissades de vellut verd, fent figures repujades de to més fosc. Grans làmpades de cristall amb llàgrimes que tentinejaven al nostre pas, emetent un so característic, encisador; brillants iridescències sorgien d'elles, creant un ambient psicodèlic.

Cada cop els records se'm fan més confusos, més vagues. Veig els ulls hipnòtics del noi apropant-se'm, sento crits que potser son mèus, no sé si de plaer o de dolor, no puc recordar-ho. Només sé que estava bé, sensacions plaents, musicades per rialles grotesques que no sé qui les emetia. Em devia adormir, ja no recordo res més. Només puc retenir una lleugera imatge distorsionada d'una de les noies ficant-me al llit, somrient-me amb uns ullets petits i vermellosos, amb tractava amb suavitat, però amb una mitja rialla burleta.

------ººº------

Un eco fort va ressonar fort dins el meu cap, no sabia on estava, ni que era aquell so tan estrident i horrible, no tenia forces.

Aquest soroll no para, atureu-lo!!

Per Deu si és el telèfon de casa meva. Em vaig incorporar per agafar-lo i un mal de cap punyent em va fer tornar-me a estirar. Vaig aixecar-me poc a poc fent tentines, i al arribar, vaig despenjar l'auricular.

Avui ha rebut tres missatges...

Primera trucada rebuda a les 9 del matí del numero tal, tal, tal...

- Cristina, ja sóc al aeroport. Vam quedar que vindries a recollir-me, no contestes ni al mòbil, ni a casa, suposo que estàs en camí m'espero al bar prenent-me un cafè fins que arribis, truquem.

Segona trucada ....

- Cristina ja m'estàs fent patir. He trucat als nois, i m'han dit que ahir no vas ni passar per casa seva... estan preocupats on ets?

Tercera i ultima trucada...

- Cristina, agafo un taxi i vinc cap a casa.

Al mateix instant es va obrir la porta del pis amb brusquedat, a l'Ernest li van caure les claus a terra, mentre cr
idava el meu nom amb nerviosisme.

- Oh, no quin soroll!!

- Cristina, com m'has fet patir! Que tens, et trobes malament? Fas una cara horrible!

No vaig poder contestar, vaig anar directa al lavabo a vomitar. Quan vaig sortir l'Ernest em mirava entre enfadat i entranyat. - Com és possible que t'emborratxessis, només sóc fora un dia i aprofites per beure, que i tens al cap! Si a tu l'alcohol no t'ha anat mai bé!

No vaig poder negar-ho perquè feia un tuf característic que tombava al més pintat.

Vaig dormir fins al migdia i el primer que vaig veure va ser la mirada reprovadora de l'Ernest. Vaig disculpar-me com vaig poder i desprès de que em fessin efecte les dues aspirines que em vaig prendre, va començar el interrogatori.

Vaig explicar-li fil per randa tot el que recordava fins que la Joana va marxar. La resta se'm feia feixuga i preferia dir que no recordava res a explicar aquella sèrie d'esdeveniments i sensacions que potser no eren res més que un malson, però em torbaven i em feien sentir culpable.

Vam acordar no parlar més del tema. Havia begut massa i per sort havia arribat a casa sana i estalvia, només amb una forta ressaca. Em va fer prometre que no ho faria mai més i així va semblar que tot tornava a la normalitat, però el cert és que jo no em trobava bé. El fetge - em deia L'Ernest- una sobrecarrega al fetge, això és el que tens. Regim i repòs.

Van anar passant els dies i no em recuperava. El metge em va trobar anèmica, inclús tenien por de que tingues leucèmia, però per sort les analítiques, encara que s'hi van trobar uns pocs corpuscles estranys que no van saber identificar, van demostrar que no ho era. Poc a poc vaig anar oblidant aquell incident, ja que em semblava més un malson que una vivència real i amb medicació i reconstituents vaig anar-me'n sortint.

Quan ja semblava que tot havia tornat a la normalitat, un bon dia, em va trucar la Joana:

- Cristina quan de temps, pensava que vindries a veurem més aviat.

Aquell mateix dia vaig presentar-me a la granja i vaig explicar-li fil per randa tot el que m'havia passat aquell fatídic dia quan ella va marxar. Crec que necessitava treure-m'ho de dins. Ella amb va escoltar amb silenci però amb mirada incrèdula.

- Cristina no et turmentis, vas beure massa. Jo no tenia que haver marxat i deixar-te sola en un lloc com aquell.

- No Joana, potser si que vaig beure una mica, però no lo suficient com per no adonar-me del que va passar desprès.

- Mira Cristina no t'enfadis amb mi pel que et diré, però segur que has estat reprimida tota la vida i aquell dia, vas veure aquell noi tan bufó, i entre la beguda i tot et vas imaginar coses.

- Com creus que vas arribar al teu llit? Si el noi no et coneixia de res. Devies aturar un taxi, et va dur a casa teva i et vas adormir somiant coses estranyes.

No hi va haver manera de fer-li entendre que allò que havia viscut podria haver estat real.

------ººº------

Anys més tard ja totalment recuperada vaig voler treure'm d'una vegada aquell assumpte del cap ,més que res per poder passar pagina definitivament. I no se'm va acudir res millor que plantar cara a les meves pors i visitar de nou aquella casa. Vaig agafar un taxi que em va deixar a la Rambla dels Caputxins amb el carrer de la Unió, desprès de caminar les dues cantonades, vaig entrar sense pensar-m'ho dos cops. No era exactament com jo la recordava, bé, si que ho era, però no estava neta, ni brillant, ni nova. Era la viva imatge de la decadència. Els graons de marbre de l'escala, gastats pel temps. La paret del costat bruta i descolorida, amb prou feines és podia endevinar algun tros dels esgrafiats. La barana de ferro forjat completament oxidada. Vaig trucar decidida al timbre de la porta de fusta, lluent en el meu record, ara vella i corcada. Una noia jove i morena va obrir-me la porta.

Vaig demanar per el senyor Vilella, nom que hi havia a la bústia de l'entrada.

- El senyor no pot sortir ara, va dir amb serietat, - està dormint. Vol deixar-li algun encàrrec? De part de qui... Al fons de tot del passadís es va obrir una porta i vaig veure la velleta geperuda que em mirava amb una mitja rialla burleta i ulls vermellosos.

Vaig arrencar a córrer fins que les forces se'm van acabar i vaig aturar un taxi que em va dur a casa. No se si va ser la por, la suggestió o potser havia passat de veritat, encara de vegades m'ho pregunto.