L'hivernacle

Un relat de: Montseblanc
Fa calor, l’olor d’humitat ho impregna tot, la xafogor tot i així és agradable per l’Anna. Ella ja ho havia previst i porta una senzilla samarreta de cotó blanc i unes bermudes. La humitat li fa brillar la pell. Nota com la suor se li va acumulant sobre el suau borrissol de sobre el llavi, al clatell, on els cabells se li comencen a enganxar, a les cuixes. La suor és concentra al mig de la seva esquena i va baixant, per la seva columna, fins la cintura, on es troba amb la samarreta i amb la goma dels pantalons que li fan barrera.
Costa una mica de respirar, és qüestió d’adaptar el ritme d’inspiracions i expiracions, tot és qüestió d’adaptació.

L’Anna passeja la vista per l’hivernacle, des que era petita el seu somni havia estat ser la cuidadora, algun dia, d’aquell gran i vell hivernacle que s’aixecava majestuós, a l’hora que decadent, al mig del gran jardí botànic de la ciutat. Recorda els diumenges d’infantessa quan hi anava amb els pares, un o dos cops l’any. I després, quan ja va tenir edat per anar-hi sola. Sola perquè les amigues ja passaven d’anar-hi. Una vegada, dues, però ella hi anava cada cap de setmana... La fascinava aquell món tancat i únic, aquell petit ecosistema, obligat a viure en un lloc que no era el seu, tot i així sobrevivint, creixent al sol d’un altre continent, amb una escalfor falsa, amb una aigua que no era pluja, i amb tots aquells ulls de visitants al damunt, cada dia... Les plantes però, semblaven felices de viure allà dins. Salvatges dins d’aquell món civilitzat, exuberants en mig de l’ordre de la ciutat, misterioses encara que exposades a tots.

La majoria de la gent passava ràpid per l’hivernacle, l’atmosfera era molt pesada i el públic preferia la resta del jardí botànic. Però l’Anna estimava aquell recinte de vidre i ferro, de verds i marrons, de grocs i negres, de vida i putrefacció.

I vet aquí que ara ella és l’ajudant del cuidador, el Sr. Castells, ja a punt de jubilar-se. Fa quaranta anys que s’hi dedica i al final no ha tingut més remei que buscar ajuda externa. L’Anna és només una estudiant de Biologia però se li veu que estima les plantes...
Avui és el primer dia per a ella. Ho veu amb uns altres ulls. Les altres vegades ella ha format part del públic, ha vingut dins dels horaris marcats i a la llum del dia. Ara l’hivernacle ja és tancat, la llum comença a apaivagar-se, no hi ha ningú més, només ella movent-se enmig de les fulles, de les arrels enormes que semblen serps, de les olors denses que es fan més intenses ara que s’acaba el dia. Se li posa la pell de gallina i la boca se li omple de saliva, quin plaer tenir-les a totes per a ella sola...

Recull algunes fulles seques, el paper d’un caramel... Veu una aranya enorme que ha fet la seva ret enmig d’una colònia de bromèlies. A la suau llum de l’ocàs la teranyina sembla feta de filets de plata...

Hi ha plantes tan altes que les seves branques arriben fins el sostre i les seves fulles semblen empènyer els vidres per créixer més si cap. Allà dalt se senten alguns ocellets tropicals. El Sr. Castells els va portar d’un dels seus viatges i el dia que va descobrir que havien nidificat a les branques dels ficus gegants va ser un dels més feliços de la seva vida.

Ara l’Anna està regant les candines, necessiten molta aigua aquestes. La llum cada vegada és més tènue i la xafogor sembla anar en augment. Hi ha una espècie de silenci allà dintre, però no absència de soroll. És com si la respiració de les plantes es sentís, com si totes compassades bateguessin com un sol cor. Se sent l’olor d’alguna flor tropical. Quan arriba la nit és quan s’obren i deixen anar tot l’aroma del seu lloc d’origen.

El Sr. Castells li ha dit a l’Anna que sobretot no s’oblidi de donar els trossets de carn a les carnívores del fons. Amb un cop al mes en tenen prou elles de menjar i avui toca... L’Anna ha portat uns quans fetges triturats que li han donat a la cuina de l’edifici principal. És difícil moure’s entre tants troncs, arrels i fulles. La vida aquí dins és desmesurada i tan fràgil a la vegada... Només haurien de caure les parets de vidre i tot se n’aniria a norris...

Calor, humitat, olors i pudors... L’Anna s’està marejant. Què tonta, el dia més feliç de la seva vida i encara caurà a terra... Es reclina contra el tronc enorme d’una xiparria. Té tot el cos mullat, respira amb el ventre, intenta mantenir un ritme lent. No sap per què però de cop s’esborrona, els mugrons li fan mal apressats sota els sostenidors. Quasi ja no hi ha llum. Hauria de sortir a fora i encendre els fluorescents... Però no té forces...

El seu cos es va escorrent pel tronc fins quedar estès a terra. Damunt d’ella, més enllà dels troncs, de les lianes i les fulles, veu encara un trosset de cel rogenc...

Petites arrels, brots més grans, infinits tentacles, comencen a apressar el seu cos. Pujant per les cames, per sota de la roba, arribant a les aixelles, al seu coll, entrant a la seva vagina, a la seva boca. Ella n’és conscient però no pot fer-hi res, no té por, no sap què passa, no és del tot desagradable. No hi ha un centímetre de la seva pell que no estigui recorregut per arrels, per fulles, per brots verds i tendres que la tornen boja de plaer. Les arrels l’estan penetrant. L’Anna s’agita tota ella en un orgasme indescriptible, espasmes incontrolats fan que el seu cos sembli una nina de drap, plaer i dolor tot en un, mentre les plantes se li fiquen a la boca, a les orelles, als ulls...

Un nou dia arriba a l’hivernacle. El suau sol del matí acaricia els vidres embafats. Petites gotes d’aigua rellisquen per la superfície. El Sr. Castells entra amb un cistellet, una pala i una escombra. Va al racó de les carnívores i recull un munt d’ossos i roba. No pot evitar que les llàgrimes llisquin per la seva cara arrugada. Es diu que això s’ha d’acabar, que les coses no poden continuar així, però les estima tant ell les seves plantes...

Comentaris

  • Dendrofilia[Ofensiu]
    Nil | 24-12-2017 | Valoració: 10

    Si bé és cert que , com a jardiner que sóc, em sento amb el deure de comentar el teu relat: L'hivernacle. També és ver que ho faig perquè he fruït de ple passejant-me per aquesta atmosfera humitosa que amb gran imaginació ens has brindat a tots els que et seguim. Els hivernacles sempre m'han ullprès. Sobretots els de caire victorià, molts estesos dins els països del nord d'Europa. Però allò que realment m'ha deixa't sense paraules ha estat els que hagis lligat botànica amb sensualitat. Quan vaig publicar el meu relat ESPANTA-DIMONIS, et sorprenies que una libel.lula alces el vol amb un glop del meu semen. Jo ara et diré que més ho estic jo encara de tu en llegir que una arrel s'endinsa per la vagina de la noia fins a provocar-li un orgasme. Excel·lent.lent relat. Bon Nadal, Nil.

  • Em fas por[Ofensiu]
    kefas | 23-12-2017 | Valoració: 9

    Expliques tant bé allò que no passa, que fas que passi.

  • La fascinava aquell món tancat i únic[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 16-12-2017 | Valoració: 10

    Caram, quin relat! Interessantíssim, àgil i tan ben estructurat i documentat, perquè, encara que la fantasia hi és, es nota que parteixes d'un coneixement previ, la qual cosa, sempre des del meu punt de vista, afavoreix el relat. Tens molta cura de cada detall i una escriptura, com t'he dit, fluïda i agradable fins l'extrem que voldria que el relat seguira i, per tant, està molt ben aconseguit, també des de la vessant de la por. He vist venir els esdeveniments, però a mesura que aquests passaven i podia visualitzar-los tal i com tu els dibuixaves amb paraules, el grau d'inquietud anava augmentant. M'encanten els aromes i els jardins, els romàntics, sobretot, i quan més feréstecs millor; i els altres, ja saps, la natura ordenada, però es que això dels hivernacles – i mira que m'agraden les estructures de ferro – és tot un món del què jo no en sé absolutament res i que tu domines a la perfecció. El que més m'ha fascinat del relat és precisament eixa capacitat teua de crear un espai completament creïble, un món vegetal que em resulta atractiu i misteriós, alhora que perillós: es pot percebre una angoixa in crescendo en forma de xafogor, de saturació del sentit olfactiu i de la dificultat per respirar dins d'un petit espai condicionat per tu perquè es vaja apoderant, no sols de l'estudiant de biologia, sinó també de nosaltres, de tan potent i exultant, i on tot ocorre de la manera més natural, fins i tot el final, tan quotidià com arreplegar fulles mortes i resulta que són despulles humanes. La sorpresa ha estat, per a mi, el Sr. Castells. En resum: que, a més de gaudir intensament, sempre aprenc coses amb els teus relats.

    Gràcies per llegir i comentar Onofre: la teua comprensió del personatge s'ajusta molt a la realitat i sí, sense ocultar l'aversió que també em provoca, he buscat, sobretot al final, mostrar la fragilitat i la foscor que l'envolten i que al mateix temps és la foscor que ens envolta a nosaltres quan no sabem què està passant. Dels comentaris m'interessa també això, veure què ha entès el lector/ora i d'ací l'interès que tenen per a mi moltes de les coses que em dius. Dius que de virtuts no entens, la qual cosa em dóna peu per dir-te que, a més de poc virtuosa, sóc poc entesa en qüestions de justícia. Sovint acostuma decebre'm… la justícia que fan les famílies i els governs amb poc trellat en els seus aquelarres interessats i particulars... encara que moltes persones bones es deixen la pell perquè això canvie. No crec en la justícia amb majúscules, però si en els actes justos de tota mena, més petits, que tenen lloc cada dia i que són els que al final determinen canvis més grans, perquè prèviament han mobilitzat moltes consciències. Si bé mai no hem estat tots iguals davant la llei, si que és cert que amb la conscienciació del dia a dia i molta paciència, les lleis que només serveixen a uns pocs es poden modificar o tombar a llarg termini, la qual cosa és el més paregut que conec a la idea de justícia o a la «utopia» justícia. Però, no creus que moltes vegades ja s'encarrega la vida de fer justícia? I aquesta justícia de la vida… és sempre justa?

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: