L'Hila i la cucurbitàcia

Nedava, sola, no sabia que era feliç, la granoteta de color verd brillant. L'amfibi menut en un safareig ample on només era un puntet mòbil.

Era una granota menuda, una reineta arbòria. El seu nom científic era Hyla arborea. Per això un nen entès en bestioles mercès a un avi que l'hi ensenyava, l'anomenà Hila.Hilarant esdevenia contemplar-la, bufona, mona, en aquella esfera, el seu món.

L'Hila ignorava que, si haguessin viscut tots, hauria tingut 999 germans/es. Tampoc en sabia res de la pel·lícula 'Nemo' com per a fer-ne una comparació.

L'Hila adorava el solet que no cremava i acollia. Si era massa fort i volia estar a la fresca buscava les fulles de cala que li calien per estar-s'hi entremig o ben avall, tocant a terra. Les cales desprenien un aroma delicat, elegant. Els insectes hi feien cap i l'Hila se n'atipava, llengua enfora, després llengua endins. Amb la panxa plena i treta de pena, l'animaló feia magnífiques migdiades.

A tocar d'on la seva existència transcorria, hi havia un carabasserar. Hi quedava una sola cucurbitàcia. Es tractava d'una carabassa vinatera. Si hagués estat un número, la seva silueta dibuixava un vuit. Es trobava encara a la planta, que s'estava assecant fulla a fulla, com si un mal inevitable avancés. En el seu cas, llei de vida, la temporalitat, els cicles. Ni el cicló d'emocions unides de les fulles podia frenar-ho. Sort que surarien en l'èter per sempre més (amén).

L'Hila, encuriosida, s'hi va dirigir, saltironant. El dia es mostrava núvol i humit, idoni. A la granota trepitjar sorra no li plaïa, per poc tros que fos. Les ganes de tafanejar, però, esdevenien superiors. Un cop va ser dalt del fruit s'hi va ben arrapar amb les ventoses de les potetes. Orgullosa repetia: 'He fet un cim!'. I què podia dir-li, la carbassa, per no contrariar-la? Va estar-se callada, calladeta, silent. Un dia parlarien, n'estava segura.

Aquella zona rural, a poc a poc, va anar quedant retirada de l'interès de la família que se n'havia encuidat. L'home gran va fer el decés. La seva ànima hi continuà voleiant en format pitroig. Al nen, ningú el portava a veure l'Hila, tot i que la tenia al cor, agafadeta de la manera en què l'Hila s'adossava, fent companyia i buscant com protecció. Un vincle enllaçava el nen amb aquell ser vulnerable: l'amor. Demanava d'anar a la terra, hi reiterava, no l'escoltaven massa, tothom estava ocupat. El nen vivia a l'horitzó que l'Hila desconeixia, allà on tapant el blau del mar s'hi alçaven edificis i més edificis. No hauria estat gens edificant, contemplar-ho.

Una nit de lluna plena una colla de gambirots van profanar el safareig. S'hi van cagar i pixar. Van vomitar-hi, víctimes de massa dosi d'alcohol. Reien i espantaven la calma. L'Hila va fugir. Els seus ulls daurat fosc definien el pànic. Un va clissar-la i amb instint involutiu l'intentava atrapar mentre l'innocent reineta fugia entre els lliris. Finalment es va atrevir a escapar cap a la carabassa, sense mirar enrere. El cor li anava a cent mil per hora.

Va fer via, en va saber de situar-se rere la cucurbitàcia. L'Hila es va salvar.

El safareig, l'endemà, tenia les parets exteriors plenes de pintades agressives. L'Hila va buscar aigua d'una bassa, exposant el seu verd cridaner a més d'un depredador. Després tornava amb la carabassa vinera que feia temps que s'estava quedant buida. Quan l'havia coneguda era verda immadura i contrastaven els dos verds. En aquells moments, el fruit era d'un taronja clar relaxat. Se'l va quedar mirant, pensant que allò no era un cim i que ella era una estúpida arrogant. Allò era un ser meravellós que l'havia ajudada. S'hi apropà per tal d'abraçar-s'hi...

Una mà agafà la carabassa i se sentí una música: la grana que contenia. L'Hila, empesa per una força lluminosa, s'hi afegí raucant. El nen, que havia crescut, s'ajupí i també l'agafà. S'està amb elles molta estona, fins que algú el cridà.

Quan el nen fou noi i quan el nou fou home (enginyer agrònom i músic), tant l'Hila com la carabassa havien fet el traspàs. De la carabassa, però, en conservà el xassís: li va fer foradets i en va fer una làmpada màgica que ho era per com, en l'obscuritat, il·luminava la cambra on estava col·locada. A dins, a més, hi havia un dibuix i un escrit que el nen havia fet, intens, entranyable, commovedor. Una suma d'avi, nen, granota, carabassa.