L'Hila i la cucurbitàcia

Un relat de: Mena Guiga
Nedava, sola, no sabia que era feliç, la granoteta de color verd brillant. L'amfibi menut en un safareig ample on només era un puntet mòbil.

Era una granota menuda, una reineta arbòria. El seu nom científic era Hyla arborea. Per això un nen entès en bestioles mercès a un avi que l'hi ensenyava, l'anomenà Hila.Hilarant esdevenia contemplar-la, bufona, mona, en aquella esfera, el seu món.

L'Hila ignorava que, si haguessin viscut tots, hauria tingut 999 germans/es. Tampoc en sabia res de la pel·lícula 'Nemo' com per a fer-ne una comparació.

L'Hila adorava el solet que no cremava i acollia. Si era massa fort i volia estar a la fresca buscava les fulles de cala que li calien per estar-s'hi entremig o ben avall, tocant a terra. Les cales desprenien un aroma delicat, elegant. Els insectes hi feien cap i l'Hila se n'atipava, llengua enfora, després llengua endins. Amb la panxa plena i treta de pena, l'animaló feia magnífiques migdiades.

A tocar d'on la seva existència transcorria, hi havia un carabasserar. Hi quedava una sola cucurbitàcia. Es tractava d'una carabassa vinatera. Si hagués estat un número, la seva silueta dibuixava un vuit. Es trobava encara a la planta, que s'estava assecant fulla a fulla, com si un mal inevitable avancés. En el seu cas, llei de vida, la temporalitat, els cicles. Ni el cicló d'emocions unides de les fulles podia frenar-ho. Sort que surarien en l'èter per sempre més (amén).

L'Hila, encuriosida, s'hi va dirigir, saltironant. El dia es mostrava núvol i humit, idoni. A la granota trepitjar sorra no li plaïa, per poc tros que fos. Les ganes de tafanejar, però, esdevenien superiors. Un cop va ser dalt del fruit s'hi va ben arrapar amb les ventoses de les potetes. Orgullosa repetia: 'He fet un cim!'. I què podia dir-li, la carbassa, per no contrariar-la? Va estar-se callada, calladeta, silent. Un dia parlarien, n'estava segura.

Aquella zona rural, a poc a poc, va anar quedant retirada de l'interès de la família que se n'havia encuidat. L'home gran va fer el decés. La seva ànima hi continuà voleiant en format pitroig. Al nen, ningú el portava a veure l'Hila, tot i que la tenia al cor, agafadeta de la manera en què l'Hila s'adossava, fent companyia i buscant com protecció. Un vincle enllaçava el nen amb aquell ser vulnerable: l'amor. Demanava d'anar a la terra, hi reiterava, no l'escoltaven massa, tothom estava ocupat. El nen vivia a l'horitzó que l'Hila desconeixia, allà on tapant el blau del mar s'hi alçaven edificis i més edificis. No hauria estat gens edificant, contemplar-ho.

Una nit de lluna plena una colla de gambirots van profanar el safareig. S'hi van cagar i pixar. Van vomitar-hi, víctimes de massa dosi d'alcohol. Reien i espantaven la calma. L'Hila va fugir. Els seus ulls daurat fosc definien el pànic. Un va clissar-la i amb instint involutiu l'intentava atrapar mentre l'innocent reineta fugia entre els lliris. Finalment es va atrevir a escapar cap a la carabassa, sense mirar enrere. El cor li anava a cent mil per hora.

Va fer via, en va saber de situar-se rere la cucurbitàcia. L'Hila es va salvar.

El safareig, l'endemà, tenia les parets exteriors plenes de pintades agressives. L'Hila va buscar aigua d'una bassa, exposant el seu verd cridaner a més d'un depredador. Després tornava amb la carabassa vinera que feia temps que s'estava quedant buida. Quan l'havia coneguda era verda immadura i contrastaven els dos verds. En aquells moments, el fruit era d'un taronja clar relaxat. Se'l va quedar mirant, pensant que allò no era un cim i que ella era una estúpida arrogant. Allò era un ser meravellós que l'havia ajudada. S'hi apropà per tal d'abraçar-s'hi...

Una mà agafà la carabassa i se sentí una música: la grana que contenia. L'Hila, empesa per una força lluminosa, s'hi afegí raucant. El nen, que havia crescut, s'ajupí i també l'agafà. S'està amb elles molta estona, fins que algú el cridà.

Quan el nen fou noi i quan el nou fou home (enginyer agrònom i músic), tant l'Hila com la carabassa havien fet el traspàs. De la carabassa, però, en conservà el xassís: li va fer foradets i en va fer una làmpada màgica que ho era per com, en l'obscuritat, il·luminava la cambra on estava col·locada. A dins, a més, hi havia un dibuix i un escrit que el nen havia fet, intens, entranyable, commovedor. Una suma d'avi, nen, granota, carabassa.

Comentaris

  • La de coses boniques que es poden fer amb l'amor,[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 01-02-2018 | Valoració: 10

    com ara buidar una carabassa, aquesta en concret. És normal que la làmpada fora màgica, si contenia la llum afegida de tots aquells éssers units per l'amor. I tot pel "vincle que enllaçava el nen amb aquell ser vulnerable". L'amor sempre. Podria allargar més el comentari, perquè hi ha més missatges, però m'agrada deixar-ho així. És un conte preciós. Gràcies Mena.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

787 Relats

822 Comentaris

273120 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com