Cercador
L'Heura, en Jeroni i les golfes
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
-Anem a dalt, a dalt de tot, de tot, de tot? Jeroni, tu amb mi, oi?
L'Heura volia pujar-hi, enfilar-se al misteri de la cambra sota la teulada. En Jeroni, el gat, se la mirava fent que sí que sí, del tot que sí, i va estirar el cos arquejant-lo per abandonar l'estat d'inactivitat sana i artística en què estava encargolat.
La nena de sis anys aprofitaria que l'àvia dormia la migdiada davant la llar de foc. El conte del pou dels desitjos l'hi havia deixat a mitges...al vespre li ho recordaria. L'Heura es va posar els mitjons de llana teixits per l'anciana...com en deia? Ah, sí: peücs. Escalfaven molt.
Amb sigil, com el felí, va fer via fins el cervell de la masia.
Algún graó de l'escala desmanegada que tenia puntets de corc grinyolava. La nena reia fluixet, el gat miolava suau i l'apressava, més ràpid i àgil.
La porta era de color blau clar. No semblava ni antiga ni bruta. En Jeroni l'empenyé com si hi estigués avesadíssim. Quan només se li veia la cua, l'Heura, que havia començat a experimentar certa por atàvica, exclamà:
-Ei, mixet, espera'm!
Li vingué una tosseta nerviosa que superà fent el darrer pas i entrant a les golfes. Posà la mà a la butxaca de la bata per agafar un caramel. Anava a desembolicar-lo, però la llaminadural, inexplicablement, li caigué. Li semblà que més aviat havia sortit volant, però aquell espai força fosc li estava exigint de fer-se mirar amb els ulls verds de l'Heura i els verdosencs de l'animal, que ja havia dilatat les ninetes. La nena observà que l'escassa il•luminació amb prou feines es filtrava per una finestra mig tancada amb els vidres com entelats.
El gat saltà sobre el paper del caramel, que voleiava i li feia l'efecte d'una papallona bruixa. Un balancí es gronxà, nyec-nyec, l'àvia hi somreia repenjada contra el coixí de puntes que s'estenien per terra com finals d'onada.
-Um, boníssim, de llimona!
Es girà. L'Heura estava bocabadada.
-Llavors el pou li preguntà al pobre rodamón si de debò volia ser ric i no treballar mai més. I afegí: 'Pensa-t'ho molt bé. T'espero demà a aquesta hora per tal que em diguis si has canviat d'opinió'. El rodamón s'enfadà una mica, però obeí. Dormí neguitós, pensant que el pou no el volgués enganyar, que no fos tot plegat una estafa per quedar-se, algun follet malèvol, la seva única moneda. L'endemà, mentre s'escalfava unes sopes miserables, sentí uns udols de dolor. Trobà, rere uns arbustos, un gos malferit. El rodamón corregué al pou: 'Cura'l, no vull altra cosa'. I el pou ho va fer realitat. Aquell home solitari tingué un amic que l'acompanyava i protegia. Allò sí que era tenir fortuna!
-Àvia! Com en Jeroni, que és un regal, aquell gos del rodamón, oi?
El gat miolà, com si recordés quan el van dur a la casa, famolenc i moribund.
Un cop refet, i amb ganes d'explorar, havia descobert les golfes, buscant la teulada des de dins, guiant-se pel bigoti. En aquell estatge destinat a andròmines i trastos, que feia olor de fongs de la humitat i on les teranyines campaven a tort i a dret, tal volta hi trobaria algun ratolí trapella amb qui tenir una amistat distreta.
Aviat va comprovar que aquell indret fugia de la dimensió habitual. L'Heura també, just quan l'àvia va esvanir-se -havia pogut acabar el conte per a la néta, el seu comiat- i es va sentir expel•lida dolçament de les golfes per la porta blava, núvoll celestial que havia pres aquella forma.
----i em fa gràcia i orgull positiu de conservar aquí el comentari que me'n va fer, tal volta exagerat.
Comentaris:
Les escales corcades tan conegudes ens porten a les golfes que són el llindar, perquè el conte del pou s'ha d'acabar, l'àvia no voldria deixar-lo a mitges.
M'ha fet una impressió de gran beatitud. I de bondat. No hi ha cap mesquinesa en aquest lloc, ni en la nena, ni en el pobre rodamón. Has sabut trobar el camí de la dolcesa. No sé si als nens se'ls hi explica contes sobre aquest tema del traspás, si els mestres ho creuen adient. En tot cas, crec que aquest és un conte per més grandets, perquè malgrat el tó infantil, té un no sé qué que arrabata i un misteri que sembla escrit per lectors abesats a poques descripcions entenedores. Ets una gran escriptora, gràcies per participar.
L'Heura volia pujar-hi, enfilar-se al misteri de la cambra sota la teulada. En Jeroni, el gat, se la mirava fent que sí que sí, del tot que sí, i va estirar el cos arquejant-lo per abandonar l'estat d'inactivitat sana i artística en què estava encargolat.
La nena de sis anys aprofitaria que l'àvia dormia la migdiada davant la llar de foc. El conte del pou dels desitjos l'hi havia deixat a mitges...al vespre li ho recordaria. L'Heura es va posar els mitjons de llana teixits per l'anciana...com en deia? Ah, sí: peücs. Escalfaven molt.
Amb sigil, com el felí, va fer via fins el cervell de la masia.
Algún graó de l'escala desmanegada que tenia puntets de corc grinyolava. La nena reia fluixet, el gat miolava suau i l'apressava, més ràpid i àgil.
La porta era de color blau clar. No semblava ni antiga ni bruta. En Jeroni l'empenyé com si hi estigués avesadíssim. Quan només se li veia la cua, l'Heura, que havia començat a experimentar certa por atàvica, exclamà:
-Ei, mixet, espera'm!
Li vingué una tosseta nerviosa que superà fent el darrer pas i entrant a les golfes. Posà la mà a la butxaca de la bata per agafar un caramel. Anava a desembolicar-lo, però la llaminadural, inexplicablement, li caigué. Li semblà que més aviat havia sortit volant, però aquell espai força fosc li estava exigint de fer-se mirar amb els ulls verds de l'Heura i els verdosencs de l'animal, que ja havia dilatat les ninetes. La nena observà que l'escassa il•luminació amb prou feines es filtrava per una finestra mig tancada amb els vidres com entelats.
El gat saltà sobre el paper del caramel, que voleiava i li feia l'efecte d'una papallona bruixa. Un balancí es gronxà, nyec-nyec, l'àvia hi somreia repenjada contra el coixí de puntes que s'estenien per terra com finals d'onada.
-Um, boníssim, de llimona!
Es girà. L'Heura estava bocabadada.
-Llavors el pou li preguntà al pobre rodamón si de debò volia ser ric i no treballar mai més. I afegí: 'Pensa-t'ho molt bé. T'espero demà a aquesta hora per tal que em diguis si has canviat d'opinió'. El rodamón s'enfadà una mica, però obeí. Dormí neguitós, pensant que el pou no el volgués enganyar, que no fos tot plegat una estafa per quedar-se, algun follet malèvol, la seva única moneda. L'endemà, mentre s'escalfava unes sopes miserables, sentí uns udols de dolor. Trobà, rere uns arbustos, un gos malferit. El rodamón corregué al pou: 'Cura'l, no vull altra cosa'. I el pou ho va fer realitat. Aquell home solitari tingué un amic que l'acompanyava i protegia. Allò sí que era tenir fortuna!
-Àvia! Com en Jeroni, que és un regal, aquell gos del rodamón, oi?
El gat miolà, com si recordés quan el van dur a la casa, famolenc i moribund.
Un cop refet, i amb ganes d'explorar, havia descobert les golfes, buscant la teulada des de dins, guiant-se pel bigoti. En aquell estatge destinat a andròmines i trastos, que feia olor de fongs de la humitat i on les teranyines campaven a tort i a dret, tal volta hi trobaria algun ratolí trapella amb qui tenir una amistat distreta.
Aviat va comprovar que aquell indret fugia de la dimensió habitual. L'Heura també, just quan l'àvia va esvanir-se -havia pogut acabar el conte per a la néta, el seu comiat- i es va sentir expel•lida dolçament de les golfes per la porta blava, núvoll celestial que havia pres aquella forma.
----i em fa gràcia i orgull positiu de conservar aquí el comentari que me'n va fer, tal volta exagerat.
Comentaris:
Les escales corcades tan conegudes ens porten a les golfes que són el llindar, perquè el conte del pou s'ha d'acabar, l'àvia no voldria deixar-lo a mitges.
M'ha fet una impressió de gran beatitud. I de bondat. No hi ha cap mesquinesa en aquest lloc, ni en la nena, ni en el pobre rodamón. Has sabut trobar el camí de la dolcesa. No sé si als nens se'ls hi explica contes sobre aquest tema del traspás, si els mestres ho creuen adient. En tot cas, crec que aquest és un conte per més grandets, perquè malgrat el tó infantil, té un no sé qué que arrabata i un misteri que sembla escrit per lectors abesats a poques descripcions entenedores. Ets una gran escriptora, gràcies per participar.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435643 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com