L'Heroi

Un relat de: Pere Bartrés
L’Heroi

L’heroi s’està dempeus damunt de l’única roca que sobresurt de la paret vertical on es troba i no ha caigut barranc avall, gràcies a aquesta. Tanmateix n’hi ha per matar-lo, diu tot emprenyat. Si pogués li fotaria l’ordinador pel cap sense pensar-ho ni un segon. Ja està bé, home, ja està bé. Malparit. Mira que deixar-me aquí, palplantat al bell mig d’un penya-segat enorme... El molt canalla se n’ha anat a dormir tan tranquil, com qui res. Càgum tot. Aquí fot un fred que pela, i, a sobre, la roca és tan petita que ni tan sols m’hi puc estirar. Cony d’autor. L’heroi, com a indumentària, només duu unes ulleres de sol D&G, una camisa de màniga curta de color verd llampant, unes bermudes hawaianes que li arriben fins al genoll i unes xancles de color fúcsia. Res més. I probablement estem a zero graus o menys, diu l’heroi. No puc fer res més que quedar-me quiet, amb l’esquena ben enganxada a la paret del penya-segat per resguardar-me tímidament del vent que bufa. Si l’enxampo... Cony d’autor. Quan mira cap a baix, l’heroi se n’adona que el terra està tant lluny com el terra dels barrancs per on sempre cau El Coiot després de no atrapar al Correcamins, espifiant-la per enèsima vegada. Si mira cap a dalt, a dos metres del seu cap, hi ha l’arbre frondós que li ha salvat la vida. Com la roca que trepitja, és l’únic arbre que hi ha al llarg i ample del penya-segat. El seu tronc sobresurt en horitzontal i és gruixut. És un arbre de nombroses i gruixudes branques plenes de fulles enormes. L’heroi hi ha caigut al damunt quan queia cap al buit. Un coixí miraculós; i de l’arbre, a la roca on s’està actualment.
I mira que la història ha començat prou bé, es diu, No portava ni cinc pàgines escrites que jo, l’heroi, ja anava a bord d’un descapotable vermell. Conduïa per una carretera sinuosa però deserta, que recorria el marge d’una illa. La brisa del mar carib m’acariciava el rostre. El sol, que es ponia lentament darrere del mar, escalfava l’escena amb aquella suavitat característica de l’hora del crepuscle. Al meu costat, al cotxe, hi havia una rossa espatarrant que es feia les ungles amb la qual acabava de fer l’amor bojament al seient de darrere del descapotable. Dues vegades. Però això no és tot. Cap a la pàgina vint, he parat a una gasolinera. Mentre omplia el dipòsit, la rossa, de pura casualitat (recurs simple i poc original del collons d’autor), s’ha trobat un amiga de la infància al bar de la gasolinera. La tia estava més bona que la rossa. Total que, beneït autor, hem acabat follant els tres en una habitació d’un hotel. Fins aquí, tot bé. Fantàstic. Un deu per l’autor. Però l’endemà, cap a la pàgina trenta, he sabut que l’autor que m’ha tocat, ben al contrari del que semblava, és un cabró. Un sàdic sense mires. Un imbècil que l’únic que vol és fer-me patir. A la pàgina trenta, dos homes més alts que un sant Pau han esbotzat la porta de l’habitació de l’hotel i sense previ avís, a trets, s’han carregat les dues noies amb les que jo havia fet l’amor. Els llençols s’han tenyit de vermell. A resultes dels trets, un tros d’orella, un de fetge i un ull de la rossa han anat a parar damunt el meu cos nu. Cony d’autor. Sàdic pervertit. Els dos esbirros m’han agafat per les espatlles, m’han lligat a una cadira (un altre recurs altament utilitzat) i m’han fotut una pallissa de cal déu. Mentre m’atonyinaven em feien preguntes que jo no responia. Sí que sabia les respostes, sí que tenia ganes de dir-les-hi i evitar així la pallissa, però el cony d’autor no ha volgut. Imbècil. Carallot. Enlloc d’això, ha deixat que m’apallissessin. Després, quan ja havien marxat els dos goril•les, m’ha vestit amb la indumentària que actualment duc i m’ha fet sortir de l’hotel. Però això no és tot. Cap a la pàgina cinquanta, quan anava caminant pel carrer i semblava que res més m’havia de passar, l’autor dels pebrots ha fet que apareguessin tres goril•les més de l’interior d’una furgoneta que ha aparcat al meu costat i, a sobre d’atonyinar-me un altre cop, també m’han segrestat. M’han fet olorar cloroform quan era a la furgoneta i m’he adormit. Després, pàgina seixanta, he aparegut, sense cap mena d’explicació de l’autor, al volant d’un cotxe negre. Un cotxe de primera. Quan m’he vist en aquesta escena, anava a beneir novament l’autor però al mirar pel retrovisor, a part de veure’m el rostre ensangonat i ple de blaus, me n’he adonat que em perseguien quatre motos, dos cotxes i un camió. No hi podries haver posat un quad, també? La qüestió és que l’alegria m’ha durat més aviat gens. A més a més, ja no era al carib. Era en algun lloc ple de muntanyes i hi feia molt fred. La carretera tenia moltes corbes, l’asfalt estava mullat, jo cada cop anava més ràpid, com els meus perseguidors... Al final la persecució s’ha acabat amb el meu accident. Es veu que mentre conduïa a tot drap m’he cremat amb un cigarret (aquest cretí d’autor ni tan sols s’ha dignat a esbrinar si m’agrada o no fumar però ell m’ha encasquetat un cigarro a la mà unilateralment), m’he despistat i he anat a parar penya-segat avall. Però el que no saben els meus perseguidors, que després de veure’m caure barranc avall amb el cotxe ja m’han donat per mort, és que un arbre miraculós m’ha salvat la vida, i de retruc, la roca on sóc ara. Quina puta gràcia.
L’heroi porta dos dies sencers al penya-segat, pelant-se de fred i l’autor segueix sense aparèixer. Què espera, es pregunta, Tinc els cacauets que ni me’ls noto. La sang se m’ha glaçat fa estona. Amb aquest clima gèlid que corre, la camisa i les bermudes hawaianes que duc són ben bé com paper de fumar.. per no parlar de les xancles. Collons d’autor. Ara no li deu venir de gust escriure, ves. Ho fa deliberadament. Com que sap que encara estic viu, no té pressa. Deu estar pensant què fer amb mi. No hi ha dret. Això és un atropello. Estic a la seva disposició. Ell, l’autor, és qui té les regnes de la meva vida. No m’estranyaria gens que tard o d’hora faci que em clavin una tercera pallissa. L’hi deu agradar això de que m’apallissin. Perquè he d’admetre que les escenes dels esbirros (els de l’hotel i els de la furgoneta) les ha relatades, pel que a mi respecte, amb gran professionalitat. Pim, pam, pum, tu, m’han fotut una de nates impressionant. Han fet servir punys, cadires, potes de taula, caps, peus... fins i tot un bat de beisbol i un puny americà. Cony d’autor. Mala sang. Segur que ho torna a intentar. Segur que em tornaré a trobar els esbirros tard o d’hora, quan surti d’aquest barranc. És un degenerat.
Quatre dies ja em sembla massa, pensa l’heroi. Quatre dies sense menjar, quatre dies dret en aquesta roca, quatre dies pelat de fred. Com a cirereta, a més a més, ara s’ha posat a ploure. On diantre és l’autor, pregunta, Ja fa massa temps que no escriu. I si li ha passat alguna cosa. Potser és un autor patètic i un pervertit si m’apures, d’acord, amb ganes de fer-me sofrir, d’acord, però tanmateix és el meu autor. Meu, i de ningú més. Per tant ell és qui té l’obligació de fer-me sortit d’aquest lloc tant perillós. Aparentment no tinc cap mena de possibilitat de sortir-ne viu, ja ho sé. Però jo sóc el seu heroi. Seu i de ningú més. Segur que me’n surto. Però per què em deixa tirat, doncs? A un heroi no se li fan aquestes coses. Collons d’autor.
Ahir el molt degenerat es va posar a escriure, diu l’heroi, Al principi tot va anar de meravella. Amb una pàgina i mitja, un helicòpter que casualment passava per allà, un helicòpter pilotat per un home vell que duia tres turistes al darrere, em va veure i em va rescatar. Les tres turistes eren tres noies franceses, d’uns vint-i-cinc anys, bisexuals i al veure’m tan fet pols, tan encongit i congelat, mentre volàvem, no se’ls va ocórrer altra cosa que fer-me entrar en calor a base de sexe. Potser l’autor és una mica imbècil, d’acord, he pensat en aquell instant, però almenys de tant en tant té cops amagats i m’ho fa passar bé. Però, un cop més, l’alegria ha durat ben poc. L’autor, l’infame governador de la meva vida, ha seleccionat tota l’escena de l’helicòpter amb el ratolí de l’ordinador i a pitjat la tecla suprimir. Cabró sense sentiments. Sàdic pervertit. L’únic que vol és fer-me patir, està clar. Així que he tornat a aparèixer al penya-segat, damunt la roca que sobresurt, novament pelat de fred i sense poder-me ni tan sols estirar. Cony d’autor. N’hi ha per matar-lo. I a sobre ha tornat a fotre el camp.
L’heroi mira cap a baix i reflexiona breument. Ja fa dues setmanes que espera. Té gana, son, set, febre, fred... L’heroi es decideix. Somriu, mira cap al cel i obre el braços. Aquesta novel•la no l’acabes, Fote’t cony d’autor, crida. I salta al buit.

Comentaris

  • Similituds...[Ofensiu]
    Carles Ferran | 11-12-2011 | Valoració: 10

    Tens tota la raó. He llegir el teu relat, que no coneixia, i és un enfocament molt similar, tu des del punt de vista del personatge i jo de l’autor, però amb el personatge com protagonista. Espero que no m’acusis de plagi. Pel demés, m’ha encantat, m’ha mantingut en suspens fins al final, un final molt encertat, trobo. També m’ha agradat molt “L’assassí”. Gràcies pel teu comentari.

  • El propi protagonista com a narrador![Ofensiu]
    Amelie | 10-12-2011 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt l'enfocament des del protagonista! molt creatiu!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Pere Bartrés

14 Relats

40 Comentaris

6629 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Hola!

Si us interessa la literatura fantàstica, visiteu el meu blog:

http://perebartres.blogspot.com/

Ah!... i gràcies a tots/es per llegir els meus relats!!!