L'heroi Leroy i la glicina blanca

Un relat de: Mena Guiga
Al balcó s'hi va estar i estar, estacions i més estacions, a la intempèrie més absoluta, a sol i serena sota les inclemències del cel, déu suprem. Els vents li van escurar els fums d'un bel·ligerant caràcter estipulat...o que es creia posseir pel seu aspecte, el que recordava en haver-se vist davant un mirall, feia qui-sap-lo, amb les formes tibades i tot ell fort amb posat ardit disposat a lluitar sense contemplacions. L'heroi de joguina de l'alçada d'un tamboret baix s'havia subjugat a aquell estat, però no pas negativament. Acceptatiu, s'entrenava a dibuixar-se un somriure al rostre d'expressió dura, militar, encara que fos de material no mal·leable. Si estava descolorit a còpia de l'exposició externa no ho considerava afectatiu. Per què no, doncs, assolir un somrís? Els canvis eren possibles. Amb aquelles elucubracions gastava el pas del temps, aguantat sobre una única, robusta, musculo-fibrada cama. Un nen el va assenyalar, una vegada, mentre mirava amb la seva mare amunt, a les capçades dels arbres de la plaça davant el bloc de pisos rònec on l'oblidat nino no decorava sinó que patia total oblit al balcó de baranes pelades, al costat d'un test de plàstic esquerdat que contenia cactus que penjaven com cues punxegudes. La mare feia observar les drupes de les mèlies, que no tenien fulles, només aquella mena de raïms de to ocre marronós. N'havien collit i fet un ram. Els ulls de l'infant de sis anys van clissar la figura estàtica:

-Mira, Superman! Però només va amb calçotets. No té capa!

La criatura, en reconèixer els trets físics, va identificar-lo com el que més coneixia.

-Què exclama? Sóc Leroy!-reaccionà- Sóc l'heroi Leroy.

Però...recordava l'eslògan? "L'heroi Leroy, el guerrer Leroy destrossa, elimina, trenca, anul·la...". Li faltaven mots.

L'aire sí que els coneixia i, mofeta, s'afanyà en xiuxiuejar-los, corregint la memòria equivocada.

"L'heroi de la batalla contra la brutícia més incrustada, crostes llardoses fora, capes greixoses, taques de lleus a greus, l'heroi Leroy el millor de tots". Li repetí i afegí "elimina, trenca, anul·la' els havia sumat, que anava errat, que llàstima que no pogués menjar cues de pansa. No callava, aquell aire punyent: "Fa massa que estàs sol, són producte de l'avorriment. Saps què ets? Què eres? Un regal amb els cupons de compra de cinc ampolles del producte de neteja L'heroi Leroy.

En Leroy va fer per no immutar-se, que bé podia, inanimat com era. Però endebades. Emetia vibracions de frustració. L'aire les rebia i se n'alimentava pèrfidament. La revelació que aquella brisa torracollonera li havia fet se li gravà. Començà a rebobinar, a cercar el pretèrit que encara no s'hagués esborrat del seu ni-cervell. Va poder recordar ser dut a aquell habitacle mediocre, ser usat per a fer lleig sobre el televisor, ser llençat a un gos que el rosegà sortosament sense marcar-lo i finalment ser emprat coma trencanous fortíssimes com fòssils que li costà la pèrdua d'una cama que no es van molestar a collar-li o reparar si és que hi havia res a fer.

En Leroy, llavors, necessità plorar. L'emoció pugnava per alliberar-se. No podia...

Va passar volant una gàrbola desenganxada d'una catedral on no es permetia niar a les cigonyes que secularment ho tenien com a costum. En fugia, la sang d'una d'aquelles aus, perforada per les estructures metàl·liques, li havia passat per la gola i s'hi havia assecat -així, si més no, ho sentí-notà, l'ésser fantàstic que servia per a ocultar un desaigüe-, li penetrà cada cèl·lula, no pogué estar-se més en aquell contrafort, hagué de marxar d'aquell lloc enlairat i privilegiat amb vistes a la ciutat i el gòtic i grotesc ser, empès per un vent d'altres dimensions que l'invisibilitzava, marxà. S'enduia l'ànima de la cigonya en la sang seca al seu conducte. Havia de trobar un santuari on immortalitzar l'essència de l'au, espai per a record d'un existència malmesa.

La gàrgola hagué d'aturar-se quan, més tard, topà amb la imatge drupes de les mèlies amb les drupes. Feia hores que es desplaçava i un stop li convenia. El va fer giravoltant els arbres com una baldufa embogida.

-I, millor, no espiraleges?

Li sortí de fer aquella pregunta, a Leroy, que l'estava observant. Li encantà aquell inesperat personatge que el distreia de la monotonia.

-La forma de l'origen de l'univers? No goso! -respongué la gàrgola, amb veu de nena que no canviaria a veu de dona.

-Puc venir amb tu? Em floreixo, em cal esbargiment.

-Sí, capto que l'has de menester.

L'arreplegà amb les urpes -que es van manifestar indolores- i el transportà bloc de pisos i plaça de poble massa gran i urbanitzacions enllà entre núvols esponjosos i bonatxassos que els acaronaven. Leroy desconeixia les sensació de travessar l'aire sent dut. Es marejà aviat.

-M'avergonyeixo, em sento feble i bledo assolellat, aisss...però em roda el cap. Parem?

Ho van fer en un camp de conreu de color cafè que tenia la terra acabada de treballar amb una estructura repetida enclenxinada.

La gàrgola, en vol ras, va fer que Leroy llisqués refrescant-se en un safareig circular al costat de la caseta d'eines de pagesia. El safareig, ple de verdet, tenia el centre marcat per un únic nenúfar un pèl enfonsat pel pes d'un habitant: una granoteta tímida i espantadissa de to glauc. L'heroi semblava un surfista que no controlava. Va xocar contra la flor. La va desmuntar poc: la pèrdua d'un pètal (blanc, tan blanc) i l'orientació cap a un distant Llac de Lotus li varià en un gir desviatori cap a l'Estany dels Joncs. La granota, a l'aigua a causa de l'impacte, s'atreví a protestar:

-No tenies permís de generar cap canvi!

Tot seguit un brunzit d'insecte suculent rere seu, un apetible mos que no havia de perdre's, la va fer direccionar-s'hi per encalçar-lo amb la seva extensible i enganxosa llengua.

-Nyam!

-Bon profit per a tu. I pena per a...era una abella de liliàcies?

-Hi entens?- preguntà l'amfibi, mastegant, galta-inflat, alhora que tornava d'un bot al nenúfar.

La gàrgola, sostenint l'heroi, suspesa sense moviment, seguia la conversa amb atenció. Fins que no va poder evitar esclafir a riure:

-Hahaha, granota yé-yé!

L'animal duia al cap una penjarella d'herbes d'aigua. Semblava una perruca eco. La gàrgola notà un sacseig interior i la veu de la difunta cigonya, en boca d'ella, que pugnava per parlar:

-Granota! Tu has menjat l'insecte. Jo t'hauria menjat a tu. Ara et veig diferent. T'estimo. Vaig caçar uns quants parents teus per atipar les meves cries i a mi mateixa. Vaig pinçar-los amb el bec prolongat, com el coll i les potes. Que gustoses eren! Ara t'estimo.

La granota s'emocionà -llavors li quedaria la cara com de gripau badoc i compte que no acabés granelluda- i per ocultar-ho s'amagà rere el pètal caigut per fer-li de llençol-pantalla. L'heroi i la gàrgola -la cigonya callà- van entendre que l'amfibi havia d'acompanyar-los. Leroy agafà amorosament el nenúfar amb la granota a dins. S'enlairà, l'estrany transport, novament. Escalonats, des de la gàrgola amb l'esperit de la cigonya, Leroy i la granota en la seva vegetal i delicada caseta, meravellaven a les partícules del cel.

Fins que la granota gosà queixar-se, cansada d'aguantar-se:

-Tinc cert vertigen i haig de fer cacona en terra ferma. Podem baixaaaar?

Així la segona aturada la marcà l'amfibi més confiat i content de l'aventura.

La gàrgola anà de dret cap a una taca clara que l'encuriosí al llindar d'una zona boscosa. Va aterrar-hi.

-Auxili!- cridà, encara aterrida, l'òliba recentment tirotejada.

-Més sang, no!- la gàrgola no es veia en cor de fer ni sabia què per una altra au en agonia.

Leroy es deixà portar per l'eficiència, adjectiu consubstancial en el producte que anunciava. L'usà diferent: per a extreure la bala que s'havia encastat superficialment. No era greu. A la pota coixa i amb somriure antidefalliment la llençà i procedí a curar la rapaç netejant-li el mal amb la fulla tan blanca de nenúfar que la granota li dugué saltant, sense por. La granota li llepà la ferida, el pètal va fer d'apòsit que hi quedà adherit amb la bava. El pètal es tenyí de rosa.

L'ocell de cara arrodonida plorava d'agraïment. Va cantar: un sospir profund.
Provà de volar, ja vesprejava. Va descriure una espiral perfecta soportant el dolor.

-Estic unida a vosaltres.

Es va afegir al dirigir-se no se sabia on. Leroy va col·locar-li el nenúfar amb la granota -que no havia pogut anar de ventre- al llom d'una manera que no poguessin caure. Continuaven.

Al bosc van deixar-hi una parella sota un arbre centenari, brillant com dues estrelles. Ell era un rodamón amb la pell roenta de desig i el cor linxat i ella una tendra bruixa de pou que no es treia el davantal ni per fer l'amor.

-Les peres no volen l'ànec- va dir ella, defensant el veganisme.

-D'acord. I ara fem...eh?

-Jaa? Perqué sí?

-Per què no? I anirem lents, però no pas de la manera com va el meu ni-cotxe-cafetera, hahaha!

El bes va ser perllongat, acotxat per una connexió molt pregona i primordial. Meditaven junts.

Amb els mots dels enamorats, ones vibratòries suaus, van acomiadar-se d'aquell indret frondós.

Volaven paral·leles, òliba i gàrgola. L'òliba, que havia viscut en un graner i en un campanar, els va contar el que dues dones, les dues amb els cabells blancs, li havien explicat perquè ho havien necessitat.

-Una era escriptora, però no d'ofici. Va pujar a la part més alta de l'església per alliberar molts dols. Cuidava persones més grans que ella en comptes de gastar els diumenges amb el cul aclofat davant el televisor. Així se sentia socialment útil. Els passejava, els parlava, els escoltava. Se'n morien, inevitablement. A cada traspassat dedicava una història en què barrejava vivències que li havien dit més les subtileses que havia captat i ben poca ficció. L'entregava als familiars, la llegia. Una àura envoltava el comiat especial. Fins que se li va morir un fill..
.
La rapinyaire va sanglotar, va sotsobrar, va reprendre la línia imaginària que seguien.

-A partir d'aquí va venir a veure'm un cop i prou. Va passar les mans per les campanes i s'hi feia cops amb el cap. Reia d'una manera rara...

Els altres tenien un nus a la gola. L'òliba prosseguí:

-La segona dona, més apersonada, aquesta amb els cabells curts i amb ulleres, havia estat mestra d'escola. En acabar, amb el marit malalt i amb qui feia molt que no tenia afinitat, però que cuidava, es trobà sola. La filla voltava pels móns de Déu buscant la il·luminació, jo ho sé, de manera errada. L'exmestra es corsecava, caminava per la platja recollint còdols pigats. Em va conèixer al graner de la casa rural d'un cosí trist que rescatava gallines de la indústria per oferir-los un darrer tram de l'existència amb respecte. L'home menjava poc: arròs i aigua i quatre fruites i verdures. La seva tristesa: la carència de més diners per ajudar més. La cosina li proposà de fer una granja-escola, però ell no tenia esma. I ella, de fet, estava força deprimida. Llavors em va trobar, tafanera ella, tafanera jo. Des del forat on m'havia situat me la vaig mirar. Ella em va titllar de bella icona sagrada, es va agenollar i cada vegada que venia em feia saber alguna cosa que l'afectava i que, deia, jo contribuïa a calmar-la. Recordo que va aconseguir plorar amb la notícia d'un exalumne que s'havia suïcidat, penjat. Treballava de lampista, tenia feina, una casa nova, dos fills, cap problema amb la parella....Potser massa maco. El cas és que ho va fer. La dona el visualitzava de petit, eficient, estudiós. Anys més tard l'havia cridada pel carrer. Se li plantà al davant amb la moto, tapat amb el casc.Volia saludar-la. Se'l tragué. Li va dir que la feina que ella havia fet, amb el temps, s'adonava de com n'era, d'important. I va córrer fins a la floristeria a quatre passes i en sortí amb un ram per a la dona.

Se li estroncà la veu, com si fos la mateixa dona que ho relatés, a l'òliba. El relat havia arribat a la seva fi. El silenci de la corda al coll que ganivetejaria cada dia els que l'havien estimat.

"On anem, on?"

La pregunta fulminà de cop el cap de tots ells: gàrgola, cigonya intangible, heroi, òliba i amfibi. Sota seu, la mirada arquetípica primordial que tots contenien va copsar una extensió blanca que els magnetitzà.

Es tractava del parador que els reclamava. Era l'indret de la gran glicina pura, les tiges llenyoses de la qual giragonsejaven encargolant-se en pèrgoles antigues finament treballades per artesans anònims que havien pujat tots els cels.

L'enfiladissa gegantina formava un sostre tou i alhora impenetrable sinó era per la pluja o rajos de sol que convinguessin quan convinguessin.

En trams no gens pròxims a aquell espai, grups de persones pretenien assolir-lo havent pagat per a un curs de miracles que no faria el miracle ni els sanejaria res més que no fos escurar llurs comptes bancaris. No calien guies ni gurus, pseudo o falsos, l'univers glicínic els repel·lia, se'n preservava, decidia.

L'estupor de la descoberta va xuclar, ja del tot, qualsevol activitat mental de gàrgola i òliba i els que traslladaven. La lògica rebentà i a fer punyetes. Un cop dins la gran blanca glicina, que dilatà un forat-ull i els absorbí, el batec d'aquell univers amb la fragància de tanta floració contínua els embriagà.

La granoteta, que defecà genialment, gaudí de la Font de la Catarsi, sota la qual es dutxava i saltava com una boja, bogeta, rient i bramant. Les anques, de tant amunt com li anaven, tocaven el broc de l'aixeta fins que calia apartar-se'n, quan una mà preciosa s'hi aferrava i una vulva s'hi refregava amb delit. La Dona Eterna que habitava aquell món obtenia inefables orgasmes, somreia distesa, abarcava horitzons de glòria divina.

El nenúfar trobà un bassiol on el menut amfibi s'emmirallà. De l'aigua en sortí ella mateixa, desdoblada, i jugà de tant en tant amb ella mateixa.

L'òliba, rostre en forma de cor, enamorà la Glicina i la Dona Eterna interna. Volaven fent trios de goig evolutiu i hologràfic.

La gàrgola remullà la gola amb el líquid ambrosia de la font. La sang eixuta de la cigonya es reviscolà. L'escopí a les bases de la gran glicina. Un santuari memorial per a l'au morta -que revivia en immaterial presència- s'erigí, paral·lel. Una descomunal Gran Glicina Lila. La seva funció seria, mitjançant la missatgera gàrgola, de rebre els fantasmes de difunts que hi estaven destinats. La cigonya tot just ho encetava. Els senyals per a la gàrgola d'on trobar-los seria la visió de mitjons desaparellats color blau klein, descol·locats, insertats en estretègics poètics punts.

I l'heroi Leroy? Li tocava dictar a l'escriptora aquest relat. Li tocava des del precís
moment que es va fer distingir al balcó i va atrapar-li la musa. Li tocava d'empènyer l'escriptora per tal que tracés el que has/heu llegit i que ara fina (tot i que mai no fina): 'L'heroi Leroy i la glicina blanca'.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

775 Relats

812 Comentaris

255140 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.



L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com