Cercador
L'habitant d'Es Guard
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
A tocar d'una cala en un poble costaner s'hi troba un cafè-lounge amb una gran terrassa perquè el sol la besi. La façana és encalada d'un blanc com el de les crestes de les ones -quan segons d'on bufi el vent no vénen plenes de brutícia clavaguèrica- i s'hi poden llegir uns versos d'un poeta del poble traspassat fa segle i mig que no va allunyar-se de l'etiqueta d' "artista vilatà", imatge que el temps va comercialitzar (que bé cal aconseguir els calers que certa incultura turística paga en vendre als souvenirs articles inspirats en ell, un desconegut allà on anessin a parar, amb precàries esperances d'ultrapassar sensibilitats fins a les ànimes per tal d'aconseguir bocinets d'eternitat).
I, no obstant, qui s'instal·la en quasevol d'aquelles taules i demana des d'un cafè, a una infusió, a un vermout, a un plat combinat prou selecte, no pot evitar de fixar-s'hi, ni que sigui per uns segons que compten molt, en aquelles paraules dibuixades escrites amb pinzell per un pintor anònim del poble, qui sap si descendent de l'autor.
Qualsevol que s'assegui en aquell espai ignora que és observat amb gran deteniment. I entendriment. I amb aire pacient que no voleia cortines empolsegades ni fa batre finestres atrotinades que no tanquen d'un color verd entre pèsol i fava. L'únic habitant intangible de la casa de la qual Es Guard, aquell cafè acollidor decorat amb gust combinant l'europeu amb el colonial, contempla cel i mar i gent. Aquell que empra vells llençols que han pres un to taca de cafè diluïda per escriure impressions que quan imperen ha de vomitar.
A la matinada amb prou feines es podrien apreciar petjades que es fan soles al trencall de l'aigua perquè de seguida són menjades per les onades. El mar és company i confident d'aquell que cada dia la mira i sent i somia. D'aquell malaguanyat poeta que no s'ho creia i sabia què feia. El ventre salat de l'element oculta mil ampolles de vidre verd amb missatges que si es llegissin els esperits tindrien pau, copsarien colors inaudits i els arribarien emocions inefables. Però hi ha talents colgats.
Els llençols s'estripen o se'ls mengen les arnes, voraces, fent curses a veure qui engoleix més mots i morint d'atacs de cor per empassar massa sentiment.
Les ampolles no seran trobades: mil petxines, mil musclos, mil algues, pops, crancs, raps i tintoreres èpicament guardaran el tresor.
Perquè l'esguard de l'espectre d'Es Guard continuï eternament sent aliment d'ell mateix, que és goig suprem.
I, no obstant, qui s'instal·la en quasevol d'aquelles taules i demana des d'un cafè, a una infusió, a un vermout, a un plat combinat prou selecte, no pot evitar de fixar-s'hi, ni que sigui per uns segons que compten molt, en aquelles paraules dibuixades escrites amb pinzell per un pintor anònim del poble, qui sap si descendent de l'autor.
Qualsevol que s'assegui en aquell espai ignora que és observat amb gran deteniment. I entendriment. I amb aire pacient que no voleia cortines empolsegades ni fa batre finestres atrotinades que no tanquen d'un color verd entre pèsol i fava. L'únic habitant intangible de la casa de la qual Es Guard, aquell cafè acollidor decorat amb gust combinant l'europeu amb el colonial, contempla cel i mar i gent. Aquell que empra vells llençols que han pres un to taca de cafè diluïda per escriure impressions que quan imperen ha de vomitar.
A la matinada amb prou feines es podrien apreciar petjades que es fan soles al trencall de l'aigua perquè de seguida són menjades per les onades. El mar és company i confident d'aquell que cada dia la mira i sent i somia. D'aquell malaguanyat poeta que no s'ho creia i sabia què feia. El ventre salat de l'element oculta mil ampolles de vidre verd amb missatges que si es llegissin els esperits tindrien pau, copsarien colors inaudits i els arribarien emocions inefables. Però hi ha talents colgats.
Els llençols s'estripen o se'ls mengen les arnes, voraces, fent curses a veure qui engoleix més mots i morint d'atacs de cor per empassar massa sentiment.
Les ampolles no seran trobades: mil petxines, mil musclos, mil algues, pops, crancs, raps i tintoreres èpicament guardaran el tresor.
Perquè l'esguard de l'espectre d'Es Guard continuï eternament sent aliment d'ell mateix, que és goig suprem.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436248 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com