L'habitació

L’HABITACIÓ

Als ulls, unes llàgrimes que no gosaven de sortir; al coll, un nus que pràcticament privava de la respiració; i al cor, un forat que ja no s’ompliria amb res.
La Mireia es mirava l’habitació de la seva filla sense poder dir res. Encara no s’ho creia, la seva petita, la seva nena, el seu angelet. Desitjava amb totes les seves forces despertar-se al llit i que tot allò hagués sigut només un horrible malson. Però per molt que ho desitgés, allò era el que era, i res tornaria a ser igual.
Al seu costat hi va aparèixer en Roc, el seu marit. Sabia el mal que li feia veure l’habitació de la Júlia i la va abraçar. El cos de la seva dona, abans fort i nodrit, ara estava gairebé en els ossos. Ara ell plorava a la seva espatlla per el fet de tot plegat. Les llàgrimes brollaven per els seus ulls. No podia aturar-se; volia parar de plorar per ser fort davant de la seva estimada Mireia, però ja no podia. Hi havia un mal molt profund dins d’aquells dos pares, i cap d’ells tenia la capacitat o la força per enfrontar-ho.
A la paret de la finestra hi havia un suro amb fotografies i papers, importants per la Julià. Una de les fotografies era amb la seva millor amiga, la Nuria. En aquella portaven la mateixa samarreta, una grisa amb un escot d’infart i unes lletres que deien “mira’m als ulls”. La Nuria era rossa d’ulls blaus maquíssims i un cos que feia parar cors. En canvi la Julia era morena amb ells ulls marrons i amb un cos que, sense destacar, ja era maco.
En una altre foto la Julia sortia amb un noi alt amb el cabell negre i els ulls verdosos. Era l’Alex, el seu xicot. La foto la van fer un dia que plovia i no van poder sortir de festa. Per “commemorar-ho” a la Nuria se li va acudir immortalitzar el moment. La Julia hi sortia maquíssima. Aquella nit s’havia deixat maquillar per la Nuria i li quedava esp ectacular.
Encara que a l’habitació de la Julia hi havia totes les seves coses, ella no l’hagés reconegut. Estava endreçada. No hi havia llaunes, ni trossos de pizza a la taula; ni roba apilonada de qualsevol manera, a la cadira de l’escriptori; ni tan sols papers descol·locats a les prestatgeries. La seva mare, la Mireia ho havia ordenat.
La Mireia ho havia volgut conservar tot, encara que en Roc no hi estava d’acord. Per ella era com si al llençar-ho, volgués oblidar-la, com si ja no li importés. Era l’últim que li quedava de la seva nena i no ho volia perdre. Per en Roc era un trist record que li deia que ja no tenia a la seva princesa. No volia oblidar-lo com qui s’oblida d’una mala noticia al diari. Però tampoc podia suportar descompondre’s cada cop que li veia l’habitació.
La Julia tenia 16 anys quan va morir i això feia que els cor se’ls hi encongís en pensar-ho. La gent els hi diu que han de tirar endavant, ser feliços i tornar a riure com abans. Quan senten aquestes coses s’enfaden perquè, la gent parla com si conegués l’impetuós dolor de qui perd un fill. Si fos tan fàcil com tothom creu, ells ja estarien rient i divertint-se.
Cada dia era la mateixa història, el mateix mal, l’únic que canviaven eren les llàgrimes. Els hi feia mal el pit quan arribaven a casa i només volien plorar. La Mireia cada matí, potser per inèrcia o potser per la por al oblit; li preparava també l’esmorzar a la Julia. A en Roc no li havia agradat, sempre deia que ja era prou gran per preparar-s’ho ella mateixa. Però, ara quan veia el plat amb torrades i la llet, només li venien llàgrimes i més llàgrimes.
Però ara ja no en puc explicar més, perquè com en tots els contes, el que pasa després del fnal no es sap.