L'habitació sota el xiprer

L’HABITACIÓ SOTA EL XIPRER

Cuidat amb bàlsams, resta sota un xiprer en la verda clariana d’un bosc inexplorat una ermita abandonada en temps antics, tant antics com desconeguts, un vell home amb un mirall i les maduixes i l’aigua. Les maduixes són l’únic fruït que és capaç de trobar al bosc, degut al seu mal d’esquena i a alguna artrosi força desenvolupada. Per sort va descubrir un rierol d’aigua neta, clara i transparent d’on n’obté l’aigua en un bol de fusta que trobà a l’ermita.
Però aquest bol de fusta no està ben cuidat, i el vell home, sense voler-ho, a més de maduixa i aigua, ingereix pettíssimes estelles que li provoquen punçades a l’estómac, mentre ell sent el dolor sense saber-ne el perquè.

Assegut en una alfombreta que es va cosir amb un feix de llana de l’abric que duia quan va arribar a l’ermita, amb el propi fil extret del feix i una gran agulla amb la punta arrodonida, d’un pam i mig de llargada aproximadament, que es va autofabricar amb foc d’algun tronc improvisat a l’ermita a partir d’un cavall de ferro amb les potes aixecades, tot de ferro, sobre, lògicament del mateix material, la base on eren plantades les dues potes del darrere del cavall, va començar a palpar i observar amb els seus ulls mig cecs, el bol de fusta.
A mesura que el palpava i observava més i més, sentía punçades per tot el cos, i al principi es va esgarrifar i no comprenia res. Durant els següents instants va percebre que el que tocava era el mateix que li provocava l’esgarrifós dolor.
Ja tremolant, al cap d’un minut etern, alguna punça li va atravessar la pell i no ho va veure, però al mateix temps va sentir al tacte de les seves mans l’esgarrifança més punçant que pot sentir un fuster, doncs es tractava d’un home gran que no havia tingut mai aquest ofici, encara que durant la seva joventut, al seu poble conegué companys i va fer amics dels quals algún va triar i assolir l’ofici de fuster.
Els ulls se li quedaren completament en blanc i es va sentir com una estella gran i sòlida, i d’aquesta manera va tenir la seva mort sobtada, el vell home de l’ermita de la clariana del bosc inexplorat.



-fa anys que el vaig fer, no té data-
Sergi Elias