L'habitació era verda

L'habitació era verda. Verd de lloro tropical, de fulla tendra. I allò li portava records de l'Índia. A l'Índia li havien matat l'home. A l'Índia hi havia anat per celebrar les seves noces; i ara casaria la seva filla amb un chien andalou de nas d'àguila i mirada de mar profunda. Anaven en moto, en moto blava, en moto blava de blau de cel d'escuma. D'escuma de sucre de fira.
I l'enterrament del mico. Rosa. L'enterrament rosa del mico. L'enterrament del mico rosa. No. Rosa d'alba intens. Ella duia un vel estampat i a ell li van fer caure el cap per terra. I la moto era bruta de pols. De pols de terra. De terra grisosa de cel espès. I rosa d'alba i encens. I quan ella entraria a l'habitació verda sentiria la necessitat de posar-hi encens. I a ell li van caure ulleres i barba i llavors ella ho va veure tot de color negre. Negre com Hèctor. I negre i pols de terra de l'Índia. I ella va baixar de la moto; les cases al capvespre eren plenes de micos.

Un jove fosc de nit clara, colrat de sol. De pell torrada i braços de jovenesa que brolla. I, de sobte, ella havia pintat els murs del seu univers de color de sang nova; de color de flor d'amor que esclata; de color de mar quan se'n va el dia. Dins el seu univers de llavors només hi eren el jove i ella. I ella oberta de cames i ell jugant-hi. I ell escorxant-la i ella suant. I ella rient i ell escorrent-se. I ell empenyent els malucs i ella arrancant-li la pell de l'esquena. I impregnant-se ella de la fortor d'aquella pell de mel i la suor d'ell escolant-se pels porus d'ella. I ella inspirant dins els cabells d'ell i escorrent-se llavors ella. I ella fonent-se, de flonjo alabastre fonent-se, ella en ell, d'exotisme oriental d'espècies. I ell regant-la de llet dels Déus. I ella prement-la-hi amb els llavis i ell gemegant de plaer; un xiscle de dolor alliberador, i un dit d'ella dins l'anus d'ell. I ell amb els ulls en blanc i somrient (un somriure estoic com de Buda). I ell palpant el paradís amb els dits (acariciant-lo) i ella eixordida de gust.
Ella gasosa, amb les galtes lluents i els pits i els braços regalimant plaer, coberta de porpra i bevent vi. Quan sortiria el Sol ell fugiria despullat per la porta blava i la llum lletosa, verda i pal·lidíssima, ocre i virginal, li inundaria els ulls, la penetraria tota. La roba d'ell per terra i ella olorant-la i masturbant-se. Ara que ja no hi era ell, a ella l'excitava el desig de tenir-ne la llengua dins el cul un altre cop, a ella l'excitava que no tornaria a follar-se'l més i que, tanmateix, dins d'ella tots dos seguirien follant en la vacuïtat d'una nit platejada per sempre.
Passejant descalça reconeixeria l'olor d'ell, llançaria a terra la fruita aigualosa i dolça que tindria entre les seves dents perlades i correria cap a ell. I ell tindria la boca dins la boca d'un jovenet fresc, l'ànima d'ell dins la de l'altre, i l'estaria masturbant en la penombra d'un carreró idíl·lic; ella somriuria, li besaria suaument una orella i el coll i marxaria, carrer enllà, vaporosa.

I ella corre en moto blava, de blau lluent de cel eixut, nou, d'ingravidesa infinita, de mar dolça entre brisa càndida. Els cabells al vent, descalços els peus. S'atura. Baixa de la moto. Camina i cada pas té una transcendència més i més inestimable. S'atura. Baixa de la moto. El Temps es fa tan dens que la comprimeix. S'atura. Baixa de la moto. Quan la terra seca li esgarrapa els peus tot es torna massa nítid. Mira enlaire: de molt endins surt un fil vermell que li acaricia el tou de la cama; nota que va fonent-se i com la Vida la crida: arrels les esveltes cames, fines branques les mans suaus. Riu i el Sol fuig rere un horitzó incert. El vent li eixuga les llàgrimes a fuetades; amargues que desfan la sal.
Aquells ulls tèrbols, de xai, i un vestit tan blanc, tan llarg, tan trist. Ara, llavors, un metall delicat tenyiria el somni set vegades. Deu. Aquells ulls, sí, plens de merda. La lluna seria tan lluny que no podria sentir llàstima.