L’habitació de les papallones

Un relat de: Andrea Quintana
Per l’altaveu de l’equip sona O sole mio quan la Marta deixa els gots a la taula per anar cap a la porta.


— Hola! — saluda la seva germana.


El nen treu el cap de darrere el cotxet i somriu tímidament. Està en aquella edat que ell també el vol portar, encara que no vegi què hi té davant.


— Hola, Arnau! — li diu la Marta, ajupint-se.

— Arnau! — crida des de l’habitació el seu home — Vine aquí, borinot!


El somriure del nen s’amplia i entra corrents a la casa, en direcció a la veu del Pere.

Quan arriba a l’entrada de l’habitació, s’atura en sec. Mai hi havia estat. Sorprès, es mira les parets. Diferents expositors mostren papallones de tots colors: blanc, groc, taronja, vermell i blau. Unes tenen ratlles, altres unes taques petitones i d’altres, taques tan grans com ulls. Bocabadat, s’ha oblidat del seu tiet.


— Em vols ajudar? — li diu aquest somrient, mentre li ofereix amb la mà dreta unes fulles verdes.


L’Arnau finalment reacciona i li torna el somriure. Finalment s’acosta i es mira les fulles, sense comprendre.


— Li estic donant de menjar a les erugues. Em vols ajudar?

— Sí! — respon el nen, agafant les fulles que li ofereix.


El Pere el guia cap a la taula. I l’Arnau puja amb feina sobre la cadira giratòria, que l’home li ha d’aguantar perquè no es posi a donar voltes. De genolls sobre la cadira, amb les fulles mig aixafades a la mà, es mira la gàbia encuriosit. El Pere retira la part superior de la gàbia, feta de malla.


— Per què li dones fulles a les cerugues? — li diu el nen, girant-se cap a ell.

— Són e ru gues — pronuncia amb cura— de papallona, com les que hi ha penjades a les parets. T’agraden?


El nen mira més amunt i veu més expositors en aquella paret. Un expositor antic té tot de papallones de color gris, amb taques més fosques, més grans que les seves mans. Ell posa cara de fàstic i les assenyala.


— Aquestes no. Són lletges!


El Pere se les mira i somriu, i es gira cap al nen.


— Aquest és el borinot gris, una papallona que surt de nit. Et sembla lletja, però no ho és. Així ningú la veu ni li fa mal.

— Per què no es mouen? — I se les torna a mirar, amb els ulls molt oberts.

— Estan dissecades. No es poden moure.


El nen se’l torna a mirar.


— Secades? — el seu somriure ha desaparegut, i el susbstitueix una cella aixecada.

— Una cosa així. Si no les posés dins d’aquests marcs, s’escaparien.


Una llàgrima gruixuda comença a relliscar per la cara de l’Arnau.


— Per què plores, borinot? Només són bitxos... — I agafa un mocador de paper d’un paquet que hi ha sobre la taula de treball.


El nen no respon, mentre les llàgrimes li llisquen per la cara. Es mira la gàbia de les erugues que el seu tiet té darrere, i arruga el front. El seu petit puny està esclafant les fulles.


Sense comprendre què li passa, s’ajup a la seva alçada i li neteja les llàgrimes de les galtes.


— Vols veure el jardí? On les papallones volen lliures?


Mentre comença a dir això, de la gàbia de les erugues de papallona colibrí que té darrere, n’hi ha una, de color groc pàl·lid, que comença a treure el cap. I l’Arnau somriu lleument.


El Pere, que no veu què passa darrere seu, es posa dret amb un somriure tendre i l’agafa de les aixelles.


— Vine, borinot! Va! — I el baixa de la cadira.


Abans de sortir de l’habitació, encara amb les fulles al puny, l’Arnau gira el cap i el darrer que veu és l’eruga començant a baixar per la gàbia, amb part del cos encara a dins. S’està escapant, molt lentament. I un somriure d’orella a orella omple la cara del nen. S’imagina la papallona maca que serà, lliure. Des del menjador se sent la música.


Volare... oh, oh!

Cantare... oh, oh, oh, oh!

nel blu, di pinto di blu

Felice di stare lassù



Juny-Juliol 2018

(Editat el 13/02/2019)


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Andrea Quintana

1 Relats

0 Comentaris

398 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor